No era un secretari d’organització, però tenia el sentit de l’organització per tasques. Quan tenia una opinió, era tossut i discutia apassionadament. Era tímid, però apassionat, i els crítics deien que era arrogant. Com que era baix d’estatura, els seus enemics el coneixien com «l’home petit», fet que el deixava indiferent. En una discussió era hàbil i podia variar els registres des de l’etèria teoria fins a l’exemple concret. A ell, el que li interessava era convèncer; fins i tot en coses nímies. Tenia una notable capacitat de passar de les proposicions generals a les experiències quotidianes i capgirar l’angle de visió dels problemes. Aspirava a convèncer, i com a mínim a vèncer, però també a deixar pendent un tema important, si creia que era possible arribar a un acord: era millor assolir un gran acord que obtenir una majoria reduïda; encara que, si després d’intentar-ho no era previsible, s’estimava més resoldre-ho amb rapidesa.
Urenda va ser determinant en la creació de la festa a Barcelona, en la fundació de la Nova Esquerra Universitària i en el pas a la creació de l’Associació Democràtica Popular de Catalunya. El setembre de 1961 no va ser possible l’acord que li vaig proposar per tal de no dividir la NEU: que ell designés els membres d’un Comitè Executiu amb la intenció que l’ADP adoptés una organització de partit i prengués el nom del partit que Urenda m’havia explicat que volia crear: el FOC. Però per a ell això era un tema tancat; i es va consumar la separació. Quan el maig de 1962 ens van detenir, la policia no va distingir gaire les diferències entre els uns i els altres. Vam tornar a parlar-ne més endavant: es va convèncer que no érem uns comunistes infiltrats, ni uns tocats del vent, només érem joves. I que calia adoptar la forma de partit, i no només tenir-ne el nom. Havíem de ser una organització, sobretot si sumàvem esforços en el camí iniciat de connexió i coordinació amb obrers joves.
Un cop traslladats a Carabanchel, l’apropament humà va comportar una unificació dins i fora de la presó. Tots acceptarien el nom de «FOC» i els que eren al carrer s’unificarien i designarien un Comitè Executiu. Després del pas per la presó, Urenda es convertí en peça central del FOC entre 1963 i 1970, i després va continuar sent central en el manteniment d’uns llaços i una estructura de reunions a l’estil dels prefelips o dels felips inicials.
Urenda participà en la creació de la Convergència Socialista i defensà la unitat de tots els socialistes en un gran partit que era essencial per mantenir la unitat civil del poble de Catalunya i alhora fer possible l’accés democràtic de les esquerres al govern. Així doncs des de bon començament i des de la comissió coordinadora de CSC participà en totes les fases del procés de construcció del Partit dels Socialistes de Catalunya, sempre des de la direcció. Va ser capdavanter de la Federació de Partits Socialistes (FPS) que tenia un punt de connexió amb el record de les antigues estructures de l’FLP. Realitzada ja la unitat socialista, el 1979, quan era secretari de política municipal, va anar a la llista de les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona i en resultà elegit regidor, on seria nomenat vicepresident de la seva Corporació Metropolitana (1982). Més tard va ser governador civil a La Rioja (1982) i a Lleida (1986). I encara més tard, en l’etapa en què era alcalde Pasqual Maragall, amb qui tenia una singular compenetració, va ser comissionat de l’Ajuntament de Barcelona pels drets civils de la nova immigració (1991). La sensibilitat per la política social, pels pobres, la marginació, els immigrants i el futur dels joves el portà novament a actualitzar la difícil i imprescindible compenetració entre el radicalisme dels valors i el realisme de l’acció pràctica. Morí a Barcelona el 16 d’octubre de 2003, el dia que Maragall, en qui tant confiava, prenia possessió de la Presidència de la Generalitat.
La composició del Comitè Directiu de l’ADP tenia la vista posada en la necessitat d’imaginar com seria possible l’expansió en ambients externs al món de l’Acció Catòlica i la universitat. Urenda quedà formalment fora de l’equip, però continuava tenint la paella —i els contactes— pel mànec. No hi havia secretari general, l’FLP sembla que ho va intentar però ningú no feia cas a Ignacio Fernández de Castro, qui només podia influir entre els de la primera fornada, a qui els permanents anomenaven els «budes». Ja he dit que l’organització era un pèl singular.
La creació del Front Obrer de Catalunya (FOC)
El temps i l’experiència m’han fet creure en l’afirmació d’Antonio Gramsci que diu: «La història d’un partit no significa altra cosa que descriure la història general d’un país des del punt de vista monogràfic, per posar en relleu un aspecte característic». Però, en el meu cas, proposar-m’ho seria un excés. En el cas que el FOC hagués estat un partit amb una connexió social àmplia, encara dubtaria, però com que es tractava d’una petita organització il·legal, només podré parlar d’intents modestos i no reeixits de connexió amb la societat, tret que un rampell dogmàtic acabi traient l’orella i arribi a creure’m que érem el melic del món. Amb aquest ànim intentaré d’evitar tant el sectarisme militant com la pintura d’un mural amb uns protagonistes col·lectius que fan una llarga marxa per la història. Procuraré parlar del FOC tal com el veia, amb aquella barreja de mística, romanticisme juvenil, rutina, debats esotèrics, generositat i grans paraules.
Abans de res voldria referir-me a la distinció entre front i partit, i a la connexió d’un nom i altre amb el tipus d’organització que volíem, un tema que havia omplert els primers anys de la meva participació en el grup i que acabà provocant la separació de 1961. Aquella societat de pensament inicial, que havia tingut el bateig de foc en la Vaga Nacional Pacífica de 1959 i el judici militar i la condemna als dirigents de l’FLP, va introduir el debat sobre la necessitat d’organitzar un partit com els altres o de mantenir-nos com un grup més aviat gasós, però amb un àmbit d’influència creixent. Una voluntat més intuïda i predicada que practicada contraposava el Front amb els altres partits, pel fet que suposava la confluència de gent d’ideologies i de simpaties diferents.
Era un propòsit difícil, consistia en la defensa de la unitat entre les forces populars organitzades en uns partits que tenien uns criteris ideològics nítids, al mateix temps que s’afirmava com una realitat diferent. Com que calia unir-los, el Front havia de ser l’agrupament dels partidaris de fer-ho. Aquesta actitud potser només traduïa el desig d’unes noves fornades per superar les divisions produïdes durant la Guerra Civil, encara subsistents, i la necessària rectificació de conductes. Era una utopia com qualsevol altra, però cal recordar que nosaltres formàvem part d’una generació sorgida quan la Guerra Civil feia anys que havia acabat i que no enteníem ni volíem les divisions enquistades i que, sigui dit de passada, encara durarien molts anys, en alguns casos fins a la mort dels seus protagonistes. Precisament per això, el Front es presentava com un mosaic potencial d’ideologies de l’esquerra a les quals volia unir l’acció, però alhora havia de diferenciar-se de totes elles per mantenir-se com una força política singular.
Calia, doncs, fer una organització d’un tipus diferent, que contingués una barreja d’ideologies, que en l’acció esdevindrien menys determinants, tot i que justament va passar tot el contrari d’allò que crèiem que passaria: com més coses fèiem, més difícil era fer un treball comú entre els marxistes que se situaven a l’esquerra del PSUC, els sindicalistes revolucionaris defensors de l’autonomia del moviment obrer i els sectors professionals més llegits —i alguns d’ells més moderats— que aspiraven a situar-se en el socialisme d’esquerres o «modern».
Recordem que l’objectiu de l’ADP i de l’FLP era més aviat fer una organització política que un partit polític. Tenia com a objectiu transformar-se, en un futur pròxim, en una organització de partit. El 1961, doncs, es crearen dos sectors diferenciats: un sector, encapçalat per José Ignacio Urenda, creia que encara no havia arribat el moment, perquè necessitàvem una major acumulació de forces i més rodatge, i calia centrar-nos més en les tasques de