El despatx era una gran estança agençada amb la clàssica estufa que guarneix tots els antres de la xusma judicial. Els tubs travessaven l'habitació en diagonal i anaven a trobar-se en una xemeneia cegada, sobre el marbre de la qual s'hi veien diversos bocins de pa, triangles de formatge de Brie, costelles de porc crues, gots, ampolles i la tassa de xocolata de l'oficial major.
L'olor d'aquests comestibles s'amalgamava tan bé amb la pudor de l'estufa escalfada sense mesura i amb la sentor particular de les oficines i de la paperassa, que la pudor d'una guineu no s'hi hauria pas sentit. El trespol ja estava cobert amb el fang i la neu aportada pels passants. Al costat de la finestra hi havia l'escriptori de cilindre de l'oficial major, al qual estava adossada la tauleta destinada al passant segon. En aquell moment, el segon feia el Palau. Podien ser entre les vuit i les nou del matí. El despatx tenia per tot ornament aquells grans cartells grocs que anuncien els desnonaments, les vendes, les licitacions entre majors i menors d'edat, les adjudicacions definitives o preparatòries: la glòria dels despatxos! Darrere l'oficial major hi havia un enorme arxivador que omplia la paret de dalt a baix, amb tots els compartiment plens de lligalls dels quals penjava un nombre infinit d'etiquetes i de caps de fil vermell, que donen una fesomia especial als expedients judicials. Els prestatges inferiors eren plens de carpetes esgrogueïdes per l'ús, enribetades amb paper blau, i on es llegien al damunt els noms dels clients importants, els sucosos afers dels quals es cuinaven en aquell moment. Els vidres bruts de la finestra deixaven passar poca claror. D'altra banda, al mes de febrer, hi ha a París molt pocs despatxos on es pugui escriure sense l'ajut d'una làmpada abans de les deu, car tots són objecte d'una negligència prou concebible: tothom hi va, ningú no s'hi queda, no es diposita cap interès personal en allò que és tan banal; ni el procurador, ni els litigants, ni els passants no es preocupen per l'elegància d'un lloc que per als uns és una classe, per als altres un indret de pas, i per a l'amo un laboratori. El mobiliari llardós es transmet de procurador en procurador amb un escrúpol tan religiós que certs despatxos posseeixen encara unes capses de pendents, uns motllos per a tires, o uns sacs provinents dels procuradors al Chlet —abreviació del mot Châtelet, jurisdicció que representava en l'antic ordre de coses el tribunal de primera instància actual. Aquest despatx fosc, ple de pols, tenia doncs, com tots els altres, alguna cosa de repulsiu per als litigants, i que en feia una de les més esgarrifoses monstruositats parisenques. Certament, si les sagristies humides on les pregàries es pesen i es paguen com a espècies, si els magatzems dels drapaires on suren els pellingots que esvaeixen totes les il·lusions de la vida i ens mostren on van a parar les nostres festes; si aquestes dues clavegueres de la poesia no existissin, un despatx de procurador seria, de tots els establiments socials, el més horrible. Però el mateix passa amb la casa de joc, el tribunal, el despatx de loteria i la casa de mala nota. Per què? Potser en aquests indrets el drama, que es representa en l'ànima de l'home, fa que els accessoris li siguin indiferents: la qual cosa explicaria també la simplicitat dels grans pensadors i dels grans ambiciosos.
—On és el meu ganivet?
—Estic esmorzant!
—Vés-te'n a passeig, has fet una taca sobre la demanda!
—Silenci, senyors!
Aquestes diverses exclamacions s'engegaren en el mateix moment en què el vell litigant tancava la porta amb aquella mena d'humilitat que fa poc naturals els moviments de l'home desgraciat. El desconegut mirà de somriure, però la musculatura del seu rostre es relaxà quan hagué cercat debades alguns símptomes d'amabilitat en els rostres inexorablement despreocupats dels sis passants. Avesat sens dubte a jutjar els homes, s'adreçà molt educadament al saltataulells, esperant que aquell escarràs li respondria amb dolcesa.
—Senyor, el vostre patró està visible?
El maliciós saltataulells respongué al pobre home donant-se amb els dits de la mà esquerra uns copets repetits a l'orella, com dient: "Sóc sord."
—Què desitgeu, senyor? —demanà Godeschal que, mentre feia aquesta pregunta, s'empassava un mos de pa amb el qual es podria haver carregat un canó del quatre, brandava el ganivet, i encreuava les cames posant a l'alçada dels ulls el peu que tenia enlaire.
—Vinc aquí, senyor, per cinquena vegada —respongué el pacient—. Desitjo parlar amb el senyor Derville.
—És per un assumpte?
—Sí, però només puc explicar-lo al senyor...
—El patró dorm, i si desitgeu consultar-li algunes dificultats, no treballa seriosament més que a mitjanit. Però si ens volguéssiu dir el vostre cas, nosaltres podríem, tan bé com ell...
El desconegut restà impassible. Es posà a mirar modestament al voltant, com un gos que, lliscant en una cuina estrangera, tem rebre-hi cops. Per raó del seu ofici, els passants no tenen mai por dels lladres, i per tant no sospitaren de l'home del carric i li deixaren observar el local, on cercava debades una cadira per reposar, ja que estava visiblement fatigat. Per sistema, els procuradors deixen poques cadires als despatxos. El client vulgar, cansat d'esperar-se a peu dret, se'n va tot rondinant, però no pren un temps que, per dir-ho en paraules d'un vell procurador, no està inclòs en la tarifa.
—Senyor —li respongué—, ja he tingut l'honor de prevenir-vos que només podia explicar el meu assumpte al senyor Derville; m'esperaré, doncs, que es llevi.
Boucard havia enllestit la suma. Sentint la flaire de la xocolata, deixà el seu seient de boga, anà cap a la llar de foc, esguardà de dalt a baix el vell, es mirà el carric i féu una ganyota indescriptible. Pensà probablement que, per molt que s'exprimís aquell client, seria impossible treure'n ni un cèntim; intervingué aleshores amb una paraula breu, amb la intenció de deslliurar el despatx d'un mal negoci.
—Us diuen la veritat, senyor. El patró només treballa de nit. Si el vostre afer és greu, us aconsello que torneu a la una de la matinada.
El litigant mirà l'oficial major amb un aire beneit, i restà durant un instant immòbil. Habituats a tots els canvis de fesomia i als singulars capricis produïts per la indecisió o per l'ensonyament que caracteritzen la gent que pledeja, els passants continuaren menjant, fent tant de soroll amb les mandíbules com el que deuen fer els cavalls a la menjadora, i no s'ocuparen més de l'ancià.
—Senyor, vindré al vespre —digué finalment el vell que, amb una tenacitat característica de les persones desgraciades, volia agafar en falta la humanitat.
L'únic epigrama permès a la Misèria és obligar la Justícia i la Beneficència a negatives injustes. Quan els desgraciats veuen que la societat menteix, es refugien més vivament al si de Déu.
—Caram, quin caparrut! —digué Simonnin sense esperar que el vell hagués tancat la porta.
—Té l'aspecte d'un desenterrat —continuà el darrer passant.
—És algun coronel que reclama uns endarreriments —digué l'oficial major.
—No, és un antic porter —digué Godeschal.
—Què us hi jugueu, que és noble? —exclamà Boucard.
—M'hi jugo que ha estat porter —replicà Godeschal—. Els porters són els únics a qui la naturalesa ha dotat de carrics usats, oliosos i espellifats per baix com el d'aquest bon home! Que no li heu vist les botes gastades que deixen passar l'aigua, ni la corbata que li fa de camisa? Aquest ha dormit sota un pont.
—Podria ser noble i haver estirat la corda4 —exclamà Desroches—. Se n'han vist casos!
—No —continuà Boucard enmig de rialles—, sostinc que havia estat cerveser en 1789, i coronel durant la República.
—Ah! M'hi jugo convidar-vos a tots a un espectacle que no ha estat soldat —digué Godeschal.
—Fet! —replicà Boucard.
—Senyor! Senyor? —cridà el saltataulells obrint la finestra.
—Què