Memòria personal. Джозеф Конрад

privat l'afirmació de tot interès. No he viscut aventures meravelloses que calgui relatar seriatim. No he conegut homes distingits sobre els quals pugui fer observacions fàtues. No m'he vist implicat en grans o escandalosos afers. Aquest no és sinó un petit document psicològic, i fins i tot així, no l'he escrit amb vista a avançar cap conclusió pròpia.»

      Però el meu objector no es va aplacar: «Aquestes serien unes bones raons per no escriure en absolut —i no pas una defensa d'allò que ja s'ha escrit», va dir.

      Admeto que gairebé res al món serviria com una bona raó per no escriure en absolut. Però ja que les he escrites, tot el que vull dir en defensa seva és que aquestes memòries, redactades sense cap consideració cap a les convencions establertes, no han estat improvisades sense sistema ni propòsit. Contenen una esperança i una intenció. L'esperança que, de la lectura d'aquestes pàgines, en pugui emergir per fi la visió d'una personalitat; l'home que hi ha darrere uns llibres tan fonamentalment diferents com són, per exemple, La follia d'Almayer i L'agent secret, i tanmateix una personalitat coherent, justificable tant en el seu origen com en la seva acció. Aquesta és l'esperança. La intenció immediata, estretament associada amb l'esperança, és donar el registre d'uns records personals tot presentant de forma fefaent els sentiments i les sensacions connectats amb l'escriptura del meu primer llibre i amb el meu primer contacte amb el mar.

      En el ressò deliberadament barrejat d'aquest doble compàs, un amic, aquí i allà, hi detectarà potser un subtil acord.

      J. C. K.