—Sí. Jo no ho volia. Ha estat cosa dels al·lots, això. Per cert, que veig que en Miquelet i en Xavi, el seu fill, són bons amics, com a carn i ungla. En Miquelet parla d’ell tot el sant dia.
—Aquests joves són millors que nosaltres —assegura don Fulgenci—. No hauríem de tornar vells. Que no ho trobes, Miquel?
—Ara sé cert —diu la senyora— que tu passaves més gust d’un trosset de pa amb formatge i quatre figues flors quan eres al·lot i ens guardaves els porcs que no ara d’una llagosta i cotxes i televisió. Que me diràs que m’equivoc, Miquel?
—Bé, però aleshores jo era al·lot i un no se’n fa tant de càrrec. Aleshores treballava de sol a sol, i això no agrada a ningú.
Millor seria ser sempre joves, però amb la butxaca ben plena... Treballava de sol a sol. M’aixecava fins i tot abans de sortida de sol, i, a l’hivern amb fred, treia la guarda i amb en Trigo la dúiem a pasturar, lluny, i a sol alt venia a les cases i menjava un plat de sopes. La madona ens feia sopes tot l’any, per berenar. Me’n tornava lluny, altra vegada, i fins al migdia: sopes i un tros de pa amb formatge, i el sol que et queia sense compassió. Des d’aleshores no he tengut mai la pell com la tenen altres. Alguna vegada em demanava si en sortiria mai, d’aquesta vida. Però m’estimava més no pensar-hi. El dissabte entregava la soldada a mumare. I mumare sempre em deia que nosaltres érem pobres; que sempre hi ha hagut pobres i rics, que el món és així i encara solia donar gràcies a Déu per aquell tros de pa mullat. Ara ho pens i no sé com m’aguantava dret. Ara no hi hauria cap d’aquests joves que fos capaç de dur la vida que jo duia. “Has de donar gràcies a Déu, Miquel”, em deia mumare cada dissabte. Gràcies a Déu. Una vegada em vengueren a cercar amb una bicicleta, i em digueren que mumpare era mort. L’havien mort a tirs en una garriga. “Déu ho ha volgut així.” Sempre era Déu el qui ho decidia tot. I jo no ho podia entendre de cap manera. Fet el funeral, vaig tornar amb els porcs i en Trigo. Volia saber qui havia mort mumpare. I ho sabia; m’ho pensava, almenys. Era el mateix senyor de la possessió on ell estava llogat de garriguer. Però això ho vaig saber només jo i ningú més. Ho van arreglar tot amb quatre sopars de porcella rostida i no en tornaren a parlar pus. Una vegada vaig anar a la possessió on havia treballat mumpare, i a dalt, a la casa del senyor, s’estaven menjant un cabrit rostit ell i dos guàrdies civils, el jutge i un capellà. Vaig veure que mai no podria aclarir l’assassinat. Però aquell mateix dia vaig parlar amb en Pep, que també estava llogat de porquer a la mateixa possessió. Li vaig demanar què sabia de la mort de mumpare. Ell se’n va anar correntsos, i al cap d’un mes era el xofer del senyor, vestit d’uniforme i gorra, ben menjat, ben begut i ben pagat. Ara el veig alguna vegada i només sap abaixar els ulls. Treballava de sol a sol, de sol a sol... He suat més jo tot sol que tota aquesta família junta. A la nit, sopes altra vegada i a jeure al sostre, amb puces i rates. Jo tenia setze anys.
—És clar que sí. Però en aquest món no ho podem tenir tot —assegura, distreta, la senyora.
En Miquel pensa en el seu fill. Ell sí que ho podrà tenir tot i mai no li posaran el peu damunt el cap. Ja començava a ser hora que això fos així i no com abans. Ara tothom pot menjar pollastre. I això és molt important. La guerra ha fet que fos possible. La guerra...
2
—Creus que plourà?
En Xavi li contesta “no” sense saber ben bé què li han demanat ni què contesta.
—El sopar sortiria a la punyeta —observa en Miquelet.
—Bé, feim una altra copa i fotem el camp. Aquest bar cada dia està pitjor. Només hi ve pell mústia. N’hi ha per prendre un empatx de figues seques! Escolti —dirigint-se al cambrer—, volem repetir. Hi ha cap inconvenient? Devem res?
—No, senyor. Que jo sàpiga, no.
—Home, és una sort. Què trobes, Miquel, d’això? Jo, que som jo, en Xavi Pugiula i Santaner de Bellpuig, no dec res, en aquest bar. Bé —es torna a dirigir al cambrer—, volem dos whiskys. Però dobles, així, llargots, grossots! Exacte: dos whiskys de senyor. Vostè que vol beure res, senyor cambrer?
—No, gràcies, senyor.
—Sí, begui, se posi un whisky molt senyor, també, per vostè. Nosaltres el convidam.
—Senyor, si me permet…
—Naturalment, no necessita el meu permís per no prendre el whisky. Ara, jo li promet que me faria realment feliç si se’l prengués. Pensi que la meva felicitat depèn de vostè. Què no faria vostè per donar la felicitat a un negret o a un xinet mort de fam? Qualsevol cosa. Perquè vostè a mi no me pot enganyar: vostè és una bona persona. Fixa-t’hi, Miquel: quina mirada fa aquest homenet de bona persona. Mira’l de perfil: és un perfil que irradia bondat en quantitats industrials. Idò a vostè, que per fer feliç un negret o un xinet faria qualsevol cosa, per què li costa tant fer-me feliç a mi? Perquè no som ni un negret ni un xinet? No ho som, és cert. No; si vostè, a més de bona persona, és intel·ligentíssim i mai no s’equivoca! Ara mateix ha vist que jo som blanc. I això és una veritat com la Seu. Per cert, no li han dit mai que no és igual tenir el cul dins la Seu que la Seu dins el cul? Au, idò: ara ja li ho han dit. Bé, vol un whisky o no?
—Jo, senyor… —inicia el cambrer.
—Que el vol o no? No insistiré. Digui sí o no i en pau —el talla, ara molt seriós, en Xavi.
—Sí. Sí, senyor.
—Però se’l pagarà vostè —l’amenaça en Xavi.
—Vostè havia dit…
—Ah, havia dit, havia dit! I vostè que no en diu moltes, de coses? Faci un càlcul: quantes coses diu, al cap del dia?
—Jo, jo…
—Sí, vostè!
—No sé ara…
—Posi unes dues-centes frases diàries, totes més o menys incoherents. Posem que visqui seixanta anys. Això significa vint-i-un mil nou-cents dies; multiplicats per aquestes dues-centes frases diàries, serien, a l’hora de la mort, quatre milions tres-centes vuitanta mil. Què? Vostè se veu amb cor de fer-se responsable de tot el que ha dit, diu i dirà durant la seva vida? Hala, contesti. Li don la paraula.
—No prenc el whisky —diu, desconcertat, el cambrer.
—Bé, no el prengui —en Xavi simula tristesa—. És curiós: la gent no te suporta quan els parles durant una estoneta per fer-los partícips de la teva soledat. És clar: quina culpa en té vostè, si jo estic tot sol, si avui mateix m’han trobat amb una pistola a la mà, ben a punt d’enviar-me a mi mateix a l’altra vida? —li cauen dues llàgrimes—. És clar… Però no s’immuti. Si jo vaig arrossegant aquest drama, m’aguant perquè és cosa meva, i ja està. No és així?
El cambrer el mira astorat, sobretot quan en Xavi s’aixeca i li posa una mà damunt l’espatlla.
—Perdoni. Estic perillosament desequilibrat. No me faci cas. Vol prendre un whisky, sí o no? Ara en “sèrio”…
—Sí, el prendré —assegura el cambrer, compassiu i entendrit.
—Gràcies —i li fa un petó a la galta.
El cambrer anava a destapar-li una bufetada a un ull, però s’ha reprimit. Mentre camina cap al taulell pensa que aquest al·lot no està bé; ell, el cambrer, per la seva banda, resta desconcertat.
En Miquelet ha observat detingudament l’espectacle d’en Xavi. L’admira la gràcia que té per muntar xous estranys i al·lucinants. Això li pega per dies. Cada dia que en Xavi està com avui, en Miquelet s’ho passa fabulosament bé. Primer beu dues copes, per superar la vergonya, i després es llança amb en Xavi i és un dels seus millors col·laboradors. Ell, en Miquelet, ho ha volgut fer amb algun altre amic, però mai no li ha sortit