Has d’anar a comprar alguna cosa?, pregunta ell.
Amb qui anirà al ball la Marianne?
En Connell estreny el volant, absent. No ho sé, diu. M’has fet aturar aquí per parlar d’això, de veritat?
O sigui que potser no la convidarà ningú, diu la Lorraine. I no hi anirà.
Sí, potser. No ho sé.
Avui, quan tornava de dinar, havia deixat que els altres s’avancessin i s’havia quedat enrere. Sabia que la Rachel el veuria i que l’esperaria, ho sabia. I quan ho va fer, ell va empetitir els ulls gairebé fins a tancar-los, el món es va tornar d’un color entre blanquinós i gris, i va dir: Escolta, ja has quedat amb algú per anar al ball? Ella va dir que no. Li va preguntar si volia anar-hi amb ell. Molt bé, va dir ella. Però la veritat és que m’esperava una cosa una mica més romàntica. Ell no va respondre, perquè tenia la sensació que acabava de saltar d’un precipici i la caiguda l’havia matat, i estava content d’estar mort, i no volia tornar a estar viu mai més.
La Marianne sap que hi aniràs amb una altra?, diu la Lorraine.
Encara no. Ja l’hi diré.
La Lorraine es tapa la boca amb la mà, ell no li pot llegir l’expressió: potser està sorpresa, o capficada, o potser està a punt de vomitar.
I no et sembla que l’hi hauries d’haver demanat a ella?, diu. Si tenim en compte que te la folles cada dia després de classe.
Quina manera més fastigosa de dir les coses.
Els narius de la Lorraine es dilaten quan inspira fondo. Com t’agradaria que ho digués?, li pregunta. Suposo que hauria de dir que la utilitzes sexualment, és més exacte, així?
Que et podries tranquil·litzar un moment? Ningú no utilitza ningú.
Com has aconseguit que calli? Li has dit que passaria alguna cosa dolenta, si xerrava?
Collons, diu ell. Esclar que no. Vam estar-hi d’acord, eh? Ho estàs traient tot de mare.
La Lorraine fa que sí amb el cap, mentre mira pel parabrisa. Ell, nerviós, espera que digui alguna cosa.
Oi que ella no cau bé a la gent de l’institut?, diu la Lorraine. O sigui que devies tenir por del que dirien de tu, si ho sabien.
Ell no respon.
Doncs et diré què penso de tu, diu la Lorraine. Penso que ets un desgraciat. Em fas vergonya.
Ell s’eixuga el front amb la màniga. Lorraine, diu.
Ella obre la porta del cotxe.
Què fas?, li diu ell.
Agafaré l’autobús.
Però què dius? Et vols comportar com una persona normal?
Si em quedo al cotxe, diré coses que després em sabran greu.
Per què ho fas, això?, li diu ell. Què t’importa amb qui hi vagi? No té res a veure amb tu.
Ella obre la porta del tot i surt del cotxe. Per què fas coses tan rares?, li diu ell. Com a resposta, ella tanca la porta del cotxe tan fort com pot. Ell estreny les mans al volant fins que li fan mal, però no diu res. És el meu cotxe, collons!, podria dir. T’ho he dit, jo, que tanquis la porta tan fort? La Lorraine ja se’n va, la bossa de mà se li gronxa i li colpeja el maluc amb el ritme dels seus passos. Ell se la mira fins que tomba la cantonada. Durant dos anys i mig va treballar al garatge després de classe per poder-se comprar aquest cotxe, i només el fa servir per portar la seva mare amunt i avall perquè ella no té carnet. Ara li podria anar al darrere, abaixar la finestra, cridar-li perquè tornés a pujar. Està a punt de fer-ho, tot i que ella l’ignoraria i prou. El que fa és quedar-se allà assegut, amb el cap endarrere, i escoltar la seva pròpia respiració d’idiota. Al pati, un corb picoteja un paquet buit de patates fregides. Una família surt de la botiga amb gelats. L’olor de benzina s’infiltra a l’interior del cotxe, feixuga com un mal de cap. Engega el motor.
Quatre mesos després
(agost 2011)
La Marianne és al jardí, amb ulleres de sol. Ja fa uns quants dies que fa bon temps, i els braços li comencen a quedar plens de pigues. Sent que s’obre la porta del darrere, però ella no es mou. Sent la veu de l’Alan, que crida des del pati: L’Annie Kearney ha tret cinc-cents setanta punts! La Marianne no respon. Palpa l’herba del costat de la cadira on seu buscant la crema solar, i quan s’incorpora per posar-se’n, veu que l’Alan parla pel mòbil.
Algú del teu curs ha tret sis-cents punts, ei!, crida ell.
Ella es posa una mica de crema al palmell de la mà esquerra.
Marianne!, diu l’Alan. T’he dit que algú ha tret sis deus!
Ella fa que sí amb el cap. S’escampa la crema pel braç dret, que li queda brillant. L’Alan prova d’esbrinar qui ha tret els sis-cents punts. La Marianne sap de seguida qui deu ser, però no diu res. Es posa una mica de crema al braç esquerre i llavors, sense badar boca, es torna a ajaure a la gandula, de cares cap al sol, i tanca els ulls. Darrere les parpelles, se li belluguen ones de llum de color verd i vermell.
Avui no ha esmorzat ni dinat, només s’ha pres dues tasses de cafè amb llet i sucre. Aquest estiu no té gana. Quan es desperta al matí, obre el portàtil al coixí del costat i espera que els ulls se li adaptin al rectangle de claror de la pantalla per poder llegir les notícies. Llegeix articles llargs sobre Síria i després es documenta sobre les tendències ideològiques dels periodistes que els han escrit. Llegeix articles llargs sobre la crisi del deute a l’Eurozona i fa zoom per poder veure la lletra petita de les gràfiques. Després, normalment, o se’n torna a dormir o es dutxa, o potser s’ajau i es masturba. La resta del dia segueix una pauta similar, amb variacions menors: potser obre les cortines, potser no; potser esmorza, o potser només pren un cafè, que s’emporta a dalt, a l’habitació, per no haver de veure la seva família. Aquest matí és diferent, esclar.
Ei, Marianne, diu l’Alan. És en Waldron! En Connell Waldron ha tret sis-cents punts!
Ella no es belluga. Per telèfon, l’Alan diu: No, ella només n’ha tret cinc-cents noranta. Jo diria que deu estar rabiosa perquè algú ha tret més nota que ella. Estàs rabiosa, Marianne? Ella el sent, però no diu res. Sota els vidres de les ulleres de sol, es nota les parpelles greixoses. Un insecte li passa brunzint a prop de l’orella i s’allunya.
En Waldron és amb tu, doncs?, diu l’Alan. Passa-me’l.
Per què li dius «Waldron» com si fos amic teu?, li diu la Marianne. Pràcticament no el coneixes.
L’Alan aixeca la vista, amb un somriure de suficiència. El conec molt bé, diu. L’altre dia el vaig veure a casa de l’Eric.
A la Marianne li sap greu haver parlat. L’Alan camina amunt i avall pel pati, i ella sent el soroll dels seus passos per l’herba. A l’altra banda del telèfon, algú comença a parlar, i l’Alan fa un somriure tens i forçat. Com estàs, doncs?, diu. Molt bé, felicitats. La veu d’en Connell és tan fluixa que la Marianne no la sent. L’Alan encara somriu, igual de forçat. Sempre fa el mateix posat quan és amb altra gent, servil i adulador.
Sí, diu l’Alan. Li ha anat bé, sí. No tan bé com a tu! Cinc-cents noranta, ha tret. Vols que te la passi?
La Marianne aixeca el cap. L’Alan fa broma. Es pensa que en Connell dirà que no. No se li acut cap raó per la qual en Connell podria voler parlar per telèfon amb la Marianne, una fracassada sense amics, i encara menys en un dia tan especial com aquest. Però en canvi, li diu que sí. El somriure de l’Alan