La mateixa evolució de la literatura ha desmentit bellament aqueixos prejudicis. Avui ningú no gosa confessar-los, si no és algun ingenu principiant irritat, per bé que, en el fons, tothom continua compartint-los. La desmentida, però, resulta evident. La crítica, per una exigència cultural profunda, s’ha convertit en els nostres dies en una ocupació, o en una inclinació, que excedeix els quadres de la crítica professional. No trobareu, potser, cap escriptor, gran ni petit, que no hagi agafat la ploma un dia o altre per opinar sobre un llibre, sobre un autor, sobre un moviment literari, sobre els conceptes fonamentals de la literatura. I anima veure que, entre els qui no han dubtat a incidir i reincidir en aquest treball, figuren alguns dels creadors més importants i indiscutits del moment. Pàgines precioses de crítica ens han donat poetes com Valéry, Eliot i Riba, novel·listes com Mann o Huxley. Cap escriptor responsable no faria seva, a hores d’ara, aquella insidiosa afirmació de Balzac: la qual, per altra banda, apareix entonada en un pamflet satíric —la Monographie de la Presse parisienne—, secundari i banal. I encara, val la pena de recordar que el mateix Balzac, quan, per exemple, comentava la tècnica i els recursos de Stendhal, no feia sinó crítica, i crítica de la més implacable i precisa, sense necessitat, em penso, de sentir-se ell mateix un novel·lista impotent —ans al contrari!
Avui, repeteixo, tothom fa crítica, i no sols el crític especialitzat. És precisament el literat creador el qui s’hi veu impulsat per raons clares i peremptòries. L’escriptor dels nostres dies està mancat de seguretats estètiques —tant com de les altres— i ha de bastir-se’n de noves, però ja pel seu sol esforç, a còpia d’experiència i de meditació, replantejant-se des de l’arrel totes i cada una de les qüestions que l’art i la missió d’escriure suposen. Per aquest costat, doncs, ha de fer seus alguns dels procediments tècnics i gairebé tots els propòsits que fins ara eren exclusius del crític. Entenguem-nos, però: sempre, en cada escriptor, hi ha hagut un crític implícit, sobretot respecte a la pròpia obra, i en alguna mesura respecte a l’obra d’altri. Escriure és, efectivament, escriure d’una certa manera, sobre uns certs temes, amb una certa intenció: la tria de la manera, dels temes, de la intenció, i la pugna per realitzar-los en un gran noble de perfecció, comporta una actitud vigilant, jutjadora i indagadora, que es confon amb la del crític. Amb major o menor lucidesa, aquest mecanisme intel·lectual ha funcionat en cada literat creador. Però en l’actualitat això ja no és únicament una part del procés creador: és, també, una forma de justificar-lo. Em sembla que és Paulhan qui ha dit que, avui, la meitat del que escriu un literat no té altre fi que justificar l’altra meitat. En la bibliografia de molts dels nostres grans escriptors actuals hi ha, potser no la meitat caricaturesca que assenyala aquest crític, però sí una bona porció d’escrits dedicats a la reflexió literària: a la crítica, en suma.
Se’m podria objectar, potser, que estic confonent la crítica amb l’assagisme. Quan l’assaig s’argumenta en la cosa literària, és, o bé encara crítica literària en el sentit corrent, o bé allò a què el crític aspira a arribar en pla d’elucubració generalitzadora. De manera que la línia de separació entre l’una i l’altre ni és franca ni pot ser-ho. Tanmateix, i ho reconec, el fet que hi hagi aquesta tendència unànime, per part dels literats creadors, a endinsar-se en el terreny tancat de la crítica, no ha contribuït massa a minvar la difusa predisposició contra el crític de què he parlat, ni s’ha corregit la seva situació de subaltern. Penso, és clar, en el crític a seques, en el crític que escriu molts articles i pocs llibres perquè aquest és el seu destí. I, la veritat, res no li seria més fàcil, al crític, que confeccionar una «Defensa de la crítica literària»: una defensa de la humil i obscura crítica de les recensions i els articles. D’alguns arguments al·legables, ja me n’he servit jo en el curs d’aquesta nota. Encara se’n podrien afegir d’altres. La crítica, per exemple, dona a una societat consciència de la seva literatura, en revelar-li que sota la funció hedonística del poema, de la novel·la, del drama, hi ha un fort entrellat d’implicacions morals, i la figura exacta d’un poble que també així fa la seva història. La crítica, a més —i la raó, per material, no és menyspreable—, ha estat, és i pot ser un bon instrument de propaganda dels llibres i dels autors: l’estímul a la lectura es veu augmentat pels comentaris dels crítics, fins i tot quan són contraris a les mateixes obres. En el pamflet citat, Balzac ho admet: d’ençà que la quarta pàgina dels periòdics parisencs, ocupada pels anuncis comercials, ha deixat d’inserir crítica literària —diu— la venda de llibres ha disminuït… Etcètera.
De tota manera, hi ha una fama, una mala fama, que els crítics, com una corporació, no poden eludir. Són moltes les vegades que, per passió, per error de perspectiva, per conviccions d’escola, els millors crítics s’han equivocat en els judicis: han donat per bo allò que només uns anys més tard es perdia en l’oblit, i han condemnat obres i autors que després s’han mantingut en glòria intacta. La fal·libilitat dels crítics, i, torno a dir-ho, dels millors, és quasi un tòpic. Com a tòpic, doncs, cal acceptar-lo: és a dir, reconeixent-lo cert en una part, i fabulosament maliciós en l’altra. Les equivocacions judicials del crític, en principi, són un risc que s’ha de córrer: va inherent a la mateixa operació de criticar —de judicar—. Per altra banda, no és possible negar la licitud —sí: licitud— d’algunes equivocacions dels crítics, quan són degudes a una determinada òptica cultural: el blasme que els neoclàssics del XVII i del XVIII adreçaven a les obres medievals, o al mateix Shakespeare, o el que els romàntics dedicaren als seus predecessors immediats, es basaven en conceptes perfectament vàlids per als qui els proferien, i un prudent sentit relativista ens aconsella de prendre’ls com a opinions condicionades per una circumstància indefugible. Ni els neoclàssics ni els romàntics no podien pensar-opinar-judicar d’una altra manera. També alguns dels nostres criteris d’avui, compartits per crítics i creadors, seran potser rectificats pels lectors del futur, i nosaltres no els sabríem creure equivocats perquè naixien de les nostres necessitats espirituals més sinceres. En el fons de tota crítica hi ha un moviment de preferència, determinat pels supòsits culturals en què estan encastats el crític i el lector. Les equivocacions dels crítics recauen, sovint, sobre autors o obres que, excepcionals o pioneres d’una pròxima novetat, discrepen ja del sistema de preferències pròpies del moment.
Però si és de veres que els crítics s’equivoquen —lícitament o no—, són així mateix els crítics els qui corregeixen les equivocacions. La posteritat literària està constituïda per la tradició de la crítica, més que no pas per la fidelitat dels lectors. Al cap i a la fi, les predileccions dels lectors o bé, tractant-se de la massa mig lletrada, no tenen res a veure amb la valoració literària, o bé, si ens referim als sectors de públic amatent i conscienciós, estan sota l’influx directe o indirecte dels crítics. És la constància de la crítica, en l’estudi, en l’exegesi, en la reflexió, projectats sobre uns autors i unes obres, el que és, en última instància, la glòria literària. A través d’aquesta labor incessant i acumulada, la sensibilitat del públic lector es prepara en un sentit concret. Si avui continuem llegint Balzac és degut —valgui l’exageració, i recordant de passada l’equivocació de Sainte-Beuve a propòsit del gran novel·lista— a la insistència de la crítica. Però si no es vol passar per això ni tan sols com a exageració, ningú no em negarà que avui hi ha dues maneres de llegir Balzac: una, la corrent, desprevinguda, amb perills de desencant o d’admiracions desviades, i una altra, la de llegir-lo al costat d’Alain, verbigràcia, o al costat d’un altre comentarista il·lustre, que en potencia les virtuts, les il·lumina i ens ajuda a un enteniment complet i segur…
INTEL·LECTUAL/ERASME
(DIARI 1952-1960)
Dijous, 23 febrer de 1956. Sueca