things, is the proper aim of Art.
OSCAR WILDE, The Decay of Lying
En un dels contes del meu llibre anterior, vaig inventar-me un compositor anomenat Frédéric Parés. Jo el vaig crear, va sortir de la meva imaginació, però ara he sabut que Frédéric Parés va existir.
En origen, el conte era un microrelat de poc més de tres-centes paraules titulat «Àlbum fotogràfic», que vaig escriure el 8 de gener de 2013. La vida d’aquest Parés embrionari era presentada en forma de set peus de fotografia extrets d’un àlbum imaginari (l’estructura formal l’havia manllevat d’una novel·la de l’escriptor anglès Jonathan Coe, The Rain Before it Falls). El meu Parés era un compositor tan mandrós que mai no havia acabat de compondre cap obra. Per donar-li més credibilitat, es mencionaven alguns testimonis —apòcrifs, esclar— d’artistes i intel·lectuals ben coneguts com ara Cocteau, Hemingway, Man Ray, Satie i el pianista Ricard Viñes.
El petit conte va ser finalista en un concurs de microrelats, però de seguida vaig veure que era un text coix, que la història oferia més possibilitats de desenvolupament i, just un mes després, el 9 de febrer de 2013 (soc precís amb les dates com ho són els presumptes criminals que declaren davant d’un jutge), vaig acabar una versió que era nou vegades més extensa. Els set peus de foto van passar a ser disset i el títol també va allargar-se: «L’àlbum fotogràfic de Frédéric Parés». Guiat per la màxima d’Oscar Wilde, per qui l’objectiu d’una obra artística era explicar mentides meravelloses, vaig proveir en Parés d’una biografia exhaustiva i —em semblava— força convincent. Vaig proporcionar-li uns orígens familiars, amors i amistats, gustos i opinions, una malaltia, una afició, alguna mania i una mort absurda. En aquesta nova versió, l’arsenal de personalitats il·lustres s’ampliava amb compositors com ara Poulenc i Milhaud i el crític Vuillermoz, figures reals que acreditaven la infructuosa carrera creativa d’en Parés i que donaven versemblança al conjunt. Com més gran la mentida, més minuciosa ha de ser l’explicació.
El relat va resultar finalista en l’exigent concurs Vent de Port, de Tremp, va ser inclòs en un recull que aplegava el relat guanyador i els finalistes —Magranes i altres narracions (Pagès Editors, 2014)— i va trobar el repòs final en el volum Polpa, que va editar-me Males Herbes l’any 2016.
Fins aquí els fets, exposats en estricte ordre cronològic: concepció, escriptura, reescriptura, concurs i doble publicació. El periple de la meva criatura s’hauria d’haver aturat aquí, perquè quan publiquem un relat en un llibre l’estem ficant dins d’un nínxol: l’autor dona el vistiplau al conte i després de passar l’escrutini de l’editor, el corrector i el maquetista —tanatopràctics experts que el poleixen, l’enllustren, l’empolainen—, ningú ja no podrà canviar-li la fesomia. El pobre Parés, doncs, hauria d’haver descansat pacíficament en el seu sepulcre, només eixorivit per les visites ocasionals dels lectors que farien reviure durant una estona la seva història. Però no va anar així: en Parés resultaria ser un difunt empipador.
El primer símptoma de rebel·lia es va produir poc després de la publicació de Polpa. Va ser en una llibreria, durant una de les presentacions del llibre. Davant una audiència entusiasta de familiars i amics, en Ramon, un dels dos editors de Males Herbes, va dedicar unes paraules amables al conte i va comentar que sabia d’una lectora que, buscant «Frédéric Parés» a internet, havia ensopegat amb unes fotografies en blanc i negre d’un home assegut davant d’un piano.
El gènere fantàstic és un camp minat de tòpics. A l’escriptor se li fa difícil fer quatre passes i que no li esclati un lloc comú sota la sola de la sabata. Les històries en què els límits entre realitat i fantasia es difuminen formen un subgènere del qual s’ha abusat: creadors a qui se’ls apareix la seva creació, confusions entre qui somia i qui és somiat, entre món real i món imaginat. ¿Em tocava ara protagonitzar una d’aquelles històries en què a un autor se li encarna el seu personatge i conversen amigablement (o bé es llancen retrets, segons la fortuna que l’autor hagi atorgat al personatge en qüestió)? ¿Existien fotografies reals del compositor gandul que jo havia parit? La meva naturalesa escèptica em prevenia sobre aquella absurditat. Més aviat m’inclinava a pensar que, per atzar, entre tots els noms possibles, jo havia anat a batejar el meu heroi amb el cognom d’un músic que havia existit, però que fins aquell moment m’era desconegut. Mala sort. Al capdavall, ni les combinacions de noms i cognoms són infinites, ni jo tinc un coneixement absolut de la història de la música.
No vaig amoïnar-m’hi gaire, però aquell vespre, de camí cap a casa, encara eufòric per l’èxit de la presentació del llibre, vaig recordar un microrelat que havia escrit un parell d’anys abans, i que aprofito per transcriure aquí.
El precursor
Ara soc un escriptor consagrat i aquestes qüestions ja no m’amoïnen, però quan començava a obrir-me camí en el món literari, cansat de sentir els crítics associar-me amb determinats autors —les meves «influències evidents», els meus «referents», insistien—, vaig inventar-me un escriptor que seria el meu precursor: un romàntic danès, Lars Haugaard (1849-1898). Si em preguntaven per un autor que m’hagués influenciat, sempre contestava que «òbviament» Lars Haugaard, l’estilista nòrdic, el príncep de les lletres de Dinamarca, el bard de Copenhaguen. Els saberuts corrugaven les celles; els prudents afirmaven amb el cap; els ignorants exclamaven: «Ah sí, Haugaard!». Pregonava que els meus llibres no s’entenien sense el seu magisteri, que jo sempre seria l’ombra pàl·lida de Haugaard. Vaig imaginar-li una obra (extensa), una biografia (tràgica), una imatge (turmentada).
Amb els anys, en arribar-me els honors, convertit jo en el referent dels joves, Haugaard va esvair-se. Vaig oblidar-lo.
Però avui, casualment, l’he trobat a internet. Lars Haugaard: novel·lista i poeta danès. N’he encarregat tots els llibres. Els espero, temorós d’haver estat la seva ombra pàl·lida.
Em voltava pel cap aquesta història quan vaig arribar a casa i, tement-me haver descobert el meu Lars Haugaard particular, vaig teclejar «Frédéric Parés» al cercador d’imatges de l’ordinador. Tal com la lectora desconeguda havia explicat a en Ramon, la pantalla de seguida va tornar-me, entre una estesa d’imatges heterogènia i aparentment irracional, dues fotografies antigues, d’un to sèpia gastat, melangiós. Va alleujar-me comprovar que no es corresponien a cap de les imatges que jo havia imaginat en l’àlbum d’en Parés.
En les dues fotos hi apareixia un jove tocant el piano. Van ser fetes molt probablement el mateix dia. En una saleta amb una estora de dissenys florals, il·luminada per una claror sumptuosa que entra a través de les cortines d’un gran finestral, el pianista toca davant una parella de mitjana edat. L’home s’ha assegut en una butaca situada a l’esquena del pianista —una col·locació estranya per escoltar un concert—, les cames creuades, l’esquena ben recta, els dits de les mans entrellaçats. Seria la representació perfecta de la placidesa si no fos per un involuntari encarcarament i per la mirada que, en lloc de dirigir-se al músic, es perd en un punt inconcret: costa saber si està intensament concentrat o irremeiablement distret. També l’actitud de la dona que seu al costat és més displicent que entusiasta: el cos massa aclofat a la butaca i la mà esquerra sobre la galta, com si s’aguantés el cap. La poca definició només ens permet intuir-li la mirada desconfiada. No és una fotografia espontània, sinó meticulosament escenificada. Tots semblen tan intimidats per la presència de la càmera del fotògraf, que l’escena desprèn una naturalitat forçada. Dels tres, el pianista, amb la mirada abstreta en el teclat, assegut en una cadira amb respatller —en lloc de la tradicional banqueta—, és qui diríeu que es troba més còmode.
En la segona fotografia, el pianista encara seu davant del piano, però l’home i la dona han canviat de posició; el fotògraf, per desgràcia, també: amb el gran finestral al davant, la mateixa llum que abans banyava amb la seva calidesa la sala d’estar, ara encega l’escena: el contrallum ha jugat una mala passada al fotògraf i ha deixat l’habitació en la penombra. Sobre la tapa abaixada del