Això no ho fan només persones que busquen refugi o asil, sinó sovint turistes europeus rics que venen aquí i viuen ells amb ells, com si els que els acollim no existíssim si no és per donar-los serveis. No em sembla bo que en una societat s’hi perpetuïn moltes cultures paral·leles, que hi hagi, com qui diu, societats adossades, sense gaires més contactes que les necessitats i les urgències que, de tant en tant, ens afecten a tots. I no em sembla gens bo que la condició de migrant o d’immigrant duri tota la vida. És prou estrany, i prou revelador, que alguns siguin considerats immigrants al cap de molts anys, però que no ho siguin mai els grans jugadors de bàsquet o de futbol que també han vingut de fora. Els pobres sempre són maltractats; per això són pobres. Els rics gairebé mai. I això es veu en com en parlem, i en com ens hi relacionem.
El millor per a la convivència i també per al progrés són les cultures obertes i sovint compartides, amb arrels i vivències diverses però capaces de treballar, conviure, barallar-se i tenir projectes juntes. Quan s’ha canviat de país —o de parella o, per què no, d’edat— no és ni psicològicament ni socialment saludable no tenir-ho en compte i voler-se mantenir en l’antiga condició, que ja ha estat superada pels anys i per la història. A les nostres vides, hi ha condicionants de canvi que són molt importants i que s’han d’assumir. Han d’ajudar, i no destorbar, per poder evolucionar, per poder mirar endavant i anar fent vida.
El possible conflicte de societats amb col·lectius agregats però desconnectats sovint es vol resoldre amb «diàlegs interculturals» o «transculturals». Sospito que aquesta terminologia, que és ben intencionada, ens fa caure en la trampa d’anar inventant termes sense fixar-nos-hi prou. Mirem-nos-ho de cara: el fet que dues —o dues mil— persones de cultures diferents es trobin i es comuniquin està molt bé, però no justifica dir que, quan elles s’han trobat, també ho han fet les seves cultures. Amb aquests contactes no es pot anar més enllà —i ja és prou interessant— de la relació entre persones de cultures diferents. Les jornades, els congressos i els seminaris interculturals —fets sempre per parlar teòricament, genèricament— també poden ser benintencionats, però valdria més gastar els diners i els esforços en accions de millora de la vida dels ciutadans, sobretot dels més desafavorits, que sovint són els que han arribat fa menys temps i en pitjors condicions.
La cultura abraça la nostra identitat, però no és la identitat personal ni una suposada identitat col·lectiva. O és que els participants en la mateixa cultura tenen la mateixa identitat? La identitat és alhora massa grossa i massa petita per resumir-la en res. (A «Jo vinc d’un silenci», Raimon ho diu molt bé: «Qui perd els orígens, perd identitat»; no diu pas que perdi «la» identitat.) La identitat que es modula i es transforma difícilment es transfigura. I no crec que cap persona o grup puguin atribuir-se l’autoritat de ser portadors privilegiats de valors culturals col·lectius. Els contactes de procedències culturals diferents em semblen, en general, esplèndids, i poden tenir un gran valor de testimoni, acollida i projecció de futur, però no encarnen ni representen cultures senceres. Els que millor ho saben són els antropòlegs, que accepten que els seus coneixements de grups humans —potser nous o poc estudiats— són variables, sovint casuals i sempre molt ignorants. Per això, els millors contactes interculturals són els que es produeixen en la pràctica del dia a dia de societats madures, barrejades, en què el treball, la llengua, l’habitatge, els costums, la ciència o l’esport donen possibilitats d’un contacte gradual alliberador i enriquidor per als que tenen orígens culturals diferents.
CULTURA GLOBAL
Encara hem entès molt poc de què va la cultura, tot i elogiar-la i venerar-la. De fet, la majoria de ciutadans, autoritats educatives i gent que s’hi dedica, es pensen que la cultura és un sector de l’activitat humana, un sector que té entitat pròpia i separada de les altres activitats humanes. Però no és així: la cultura té a veure amb el cultiu global de la persona i de la societat, configura una persona en tots els seus àmbits i una societat en totes les seves activitats. És el que de vegades s’anomena «cultura total». O no parlem de cultures diverses quan parlem de nacions diverses? Oi que, quan parlem de situacions i relacions multiculturals, volem dir que els pobles es distingeixen entre ells no solament pel teatre o la dansa, sinó per la llengua, la ciència, la recerca, la indústria i els oficis, els costums, el dret, la història, la gastronomia, els esports, la religió o la política, per la seva relació amb la natura? Oi que l’ocupació cultural d’un país és justament l’intent d’ocupació de tots aquests àmbits? La cultura és tot allò que configura la vida d’un poble.
Per això és erroni i estrany oposar «ciència» a «cultura». I encara és pitjor quan identifiquem «cultura» amb «lletres», que sembla que només vol dir «literatura». O és que potser no formarien part de la cultura la dansa, la pintura, l’escultura, el teatre, la fotografia o el cinema, perquè no són «lletres»? Per què els promotors entusiastes de la cultura no són els primers de reclamar que d’allò que molts fan se’n digui el que és realment, és a dir, «arts»? Ho entenia molt bé l’escultor Josep Llimona quan el 1912 va crear el conjunt escultòric «Catalunya rodejada de les lletres, les ciències i les arts», que ara és a l’Institut d’Estudis Catalans.
Amb el nostre llenguatge poc afinat condemnem la cultura a una marginació empobridora i injusta: el binomi excloent ciència/cultura gairebé sempre presenta la cultura com a sotmesa a la ciència, com una realitat menys important, de segona i —ho diré amb tot el sentiment— com a més «femenina». Això explica que el cap de l’Estat visiti indústries i centres de recerca mentre la seva dona visita exposicions, escoles i hospitals. Això és el que també pensen els plans d’estudis, la formació personal i l’activitat professional. Així s’explica que puguem arribar fàcilment a una societat d’ignorants més o menys especialitzats, completament perduts en la selva del coneixement i del saber: justifiquem sense enrojolar-nos la ridícula —de vegades pretensiosa— ignorància de l’estudiant de ciències que es vanta de no llegir ni un llibre que no sigui de la seva matèria o de no tenir ni idea de qui eren Josep Carner o Margarida Xirgu; igualment ignorant i ridícula és la sortida de l’estudiant de lletres que espera la comprensió de tothom perquè no sap fer el més petit càlcul o no sap qui era Einstein, i confon una vacuna amb una lavativa.
De fet, seria molt millor contraposar «ciència» —o millor, «ciències»— i «arts», que es complementen, sense fer partidisme de la cultura. (Ja hem oblidat que, en grec, tekhné tant vol dir ‘art’ com ‘tècnica’.) Perquè la cultura no es redueix a les arts, ni tampoc a les ciències, sinó que les abraça totes, i abraça els oficis i molt més. Ho abraça tot. La cultura és el marc de referència global, el que embolcalla un grup humà. I, dins d’aquest marc, hi caben opcions, projectes i respostes diferents, que fan que la cultura no sigui la pell a què estem enganxats, sinó més aviat l’aire que respirem en el llenguatge. (També hi ha, és clar, apartats en la cultura, i aleshores parlem, per exemple, de cultura humanística, cultura científica, artística, tecnològica, religiosa, militar, gastronòmica, cinematogràfica o esportiva; però tot són apartats de la cultura i la cultura no és un apartat de res, sinó l’embolcall i el resum de tot.) Sorprenentment, en aquesta línia de mal ús de «cultura» s’ha arribat a la «cultura de l’esforç» o a la «cultura del silenci». Es vol dir «cultiu» o «pràctica». M’estalvio de comentar-ho.
La