Vetlles en un veïnat de Dikanka. Nikolai Gogol

lloc de repòs més noble, el cementeri del monestir de Novodévitxi, on fins avui descansa per sempre al costat de les restes d’altres grans figures russes.

      Tot normal fins aquí. Però si el lector inquiet llegeix el llibre de Fragments escollits de la correspondència amb els amics, descobrirà que l’autor comença aquesta obra (aquest intent poc reeixit, que l’Altíssim li retorni la inspiració!) amb el seu testament, que diu així:

      «Trobant-me en possessió plena de la meva memòria i de les meves facultats mentals, exposo aquí la meva darrera voluntat:

      Que no m’enterrin fins que no apareguin al meu cos clares mostres de descomposició. Recordo aquesta meva voluntat perquè ja durant la meva malaltia m’arribaven instants de mudesa vital i el cor i el pols deixaven de batre… Donat que durant la meva vida he estat testimoni de molts casos lamentables fruit de les nostres forassenyades presses en tots els nostres actes, fins i tot en situacions com un enterrament, ho declaro aquí, al mateix començament del meu testament, amb l’esperança que la meva veu pòstuma recordi als altres la necessitat de ser, en general, prudents…»

      Cal més aclariment per veure com un home ple d’entusiasme i de joia es torna un ésser en què la bogeria conviu amb l’ascetisme? I descobrir un cop més com neixen les llegendes?

      Però deixem les despulles de Gógol, deixem que els seus fantàstics crits d’horror en la imaginada foscor de la tomba omplin de pànic la imaginació de somiadors i taxistes i tornem al començament de la seva aleshores brillant carrera, plena de llum, d’esperances i de somnis. Per llegir en una primera i sentida versió catalana aquestes fantàstiques Vetlles…

      Ricard San Vicente Urondo

      Barcelona, octubre de 2018

      _________________

1. Tertz, Abram. B (V teni Gógolia, ‘A l’ombra de Gógol’). París: Síntaksis, 1981, p. 103.

2. Fanger, Donald. The Creation of Nikolai Gogol. Cambridge: Harvard University Press, 1979, p. vii.