«Aquest naga el van trobar la nit passada a un magatzem dels afores, on feia temps que vivia amagat», ens va dir el caporal, «no li doneu gaire menjar, ni gaire aigua, perquè no li cal. Li podria fer mal. Vigileu que no us faci cap encanteri ni us prengui el pèl. No hi parleu ni li feu cas quan vulgui captar la vostra atenció.»
Vaig donar un cop d’ull al reu i em va sobtar el seu caminar en cercles, amb passos diminuts, un peu rere l’altre, com si anés per la corda fluixa. De vegades semblava que perdia l’equilibri i estava a punt de caure a un precipici mortal, però tot seguit recuperava la línia i seguia el seu camí rodó.
«Amb aquest cap tan gros, si volem que s’estigui quiet, l’haurem de posar potes enlaire i tallar-li el cos per la cintura», vaig bromejar amb el caporal dels soldats que l’havien dut.
«Estigueu tranquils», va dir aquell, «no li heu pas de tallar el cap. D’aquí dos dies aquest naga serà sacrificat a la porta de la nova ciutadella, per celebrar l’armistici. Vosaltres dos només l’haureu d’empènyer a dins del forat. Els sacerdots l’ompliran de terra altra vegada.»
«De què se l’acusa?», es va interessar el meu cosí.
«No se l’acusa de res», va respondre el caporal, «però és tradició d’enterrar nagas als fonaments de la ciutadella. L’esperit del naga protegirà la porta d’intrusos i vetllarà per la pau del regne.»
Aquella tarda mateixa van empresonar un lladre que havia estat robant galls durant anys. Vorejava la cinquantena i era taciturn.
«Per què robaves galls?», li vam preguntar.
«Una veu m’ho demana», ens va dir per tota resposta.
«I què més et demana la veu?», el va interrogar el meu cosí.
«Em demana que sigui el seu esclau», va respondre aquell.
«I ho ets?», vam fer nosaltres.
«No», va dir ell.
«Aleshores només fas el que et diu la veu quan a tu et sembla bé?», li vam demanar.
«No ho sé», va respondre.
La majoria dels delinqüents eren tan misteriosos i contradictoris com ell. A aquest l’havien condemnat a rapar-li els cabells deixant-li una cresta i escapçar-li les orelles, de manera que quedés com un gall.
El mateix dia van dur un home molt gros i musculat que no mirava mai a la cara, sempre a terra o als costats. Deien que era un excombatent rebel. L’havien trobat armat, en una cabana camuflada al bosc. Se li tallaria el cap l’endemà al matí.
Seguint una inveterada tradició de botxins que ens va ensenyar Ukkatha, a mitja nit vam fer un brindis amb aigua de vida i vam llançar els daus per decidir qui donaria el cop de gràcia. El meu cosí va perdre.
«Voleu saber com es talla un cap sense vessar ni una sola gota de sang?», vam sentir que ens deia de sobte el naga, que encara caminava en cercles, sense aturar-se, a la seva cel·la.
Potser ens havia estat escoltant tota l’estona. Normalment parlàvem sense fer cap cas de la presència dels reus.
«Com?», va preguntar Abhinav, ignorant la recomanació de no interactuar amb el naga.
«Expliqueu un acudit al condemnat. Si no riu gaire, n’hi expliqueu un altre, fins que feu diana i esclati en una riallada incontenible. Aleshores deixeu que rigui», va recomanar aquell ésser de veu aspra i cavernosa, «deixeu que rigui tant com vulgui, que s’oblidi d’on ve i on va. Sabreu que ho ha rigut tot perquè deixarà anar un lleu ronc d’alleugeriment, el front s’inclinarà endavant i li apareixerà al clatell una gepa en forma de mongeta. En aquell moment pareu bé l’orella i quan ja no se senti ni una mica d’alè sortint del nas o la boca d’aquell infeliç, feu caure l’espasa damunt la mongeta.»
L’endemà al matí, el meu cosí va seguir les instruccions. Al cinquè acudit el reu va esclatar en una rialla escandalosa, grotesca i desafiant. El públic no entenia res. Amb el meu cosí ens vam mirar, còmplices, rient per sota la caputxa, i vam esperar que aparegués la mongeta.
El tall d’aquell home corpulent va ser tan net que molta gent va creure que havíem fet servir un ninot o un actor. Sentint-se estafats, van protestar. Vam haver de tallar-li els braços perquè el poble veiés sang i marxés de la plaça complagut.
Al capvespre, com era costum, el mestre Ukkatha ens va passar revista. Per primera vegada ens va felicitar.
Vam revelar la tècnica del naga. El mestre Ukkatha va voler parlar amb aquell presoner tan peculiar. Després de la conversa amb el naga, el mestre Ukkatha s’havia relaxat. La seva pell gastada i arrugada semblava traspuar una benaurança lluminosa.
L’endemà al matí ja no es va presentar.
II
Un equip d’enginyers imperials s’havien desplaçat fins a la nostra província expressament per supervisar la perforació del forat. Estirats de panxa a terra, anaven agafant mostres de sorra amb els dits i la tastaven. Debatien acaloradament. Els dos brahmans els observaven encuriosits.
Quan es va haver definit la zona, els operaris van cavar sis metres de fondària i vam baixar el naga per fer l’assaig.
«Demà et baixarem amb una politja, no amb aquestes cadenes. Això és només de prova», vaig explicar-li.
«D’acord», va dir ell, agafant-se fort a la cadena de ferro.
El vam fer descendir fins a tocar el terra del forat.
«Com t’hi trobes? Hi caps bé?», vaig preguntar-li.
«Perfecte, a la mida!», va respondre l’homenet, que anava donant voltes sobre si mateix, com si patís alguna síndrome nerviosa.
Els operaris l’acabaven de conèixer i no es podien creure el que estaven veient. Els enginyers i els brahmans, recordant les Escriptures, no s’apropaven a més de cinc metres.
El reu examinava amb interès el forat on l’havien d’enterrar viu, n’acariciava les parets i observava els cucs, les pedres i les arrels que en sobresortien.
«Ara farem un enterrament de prova, però no t’espantis, no t’enterrarem del tot, és només per saber quant de temps es triga a tapar tot el forat», vaig seguir informant el naga, mentre els dos operaris li començaven a llançar sorra al damunt i els dos brahmans es posaven a recitar lletanies, prostrats als peus de l’altar.
«Tapa’t bé el cap», l’avisava Abhinav.
El naga es cobria diligentment amb la caputxa, alçant els colzes. El vam enterrar fins al coll. Després el vam extreure amb la cadena de ferro i el vam ajudar a sortir.
La següent parada va ser a casa el sastre, on la víctima s’havia de prendre mides per al vestit. El sastre del quarter era assessorat per un sacerdot que coneixia bé els nagas. Els havia tractat a la frontera, feia anys, quan visitava uns parents.
«Aquests nagas s’han de vestir amb color groc. Ahir vaig anar a buscar fulles de bananer seques. És el vestit que porten al seu regne original…», ens explicava el sacerdot mentre el sastre prenia les mides d’aquell cos estrafet amb una cara d’estupefacció majúscula.
El naga no parava quiet i al final els dos guardes el van haver d’immobilitzar per la força. Aleshores sí, li van poder provar el barret, que era fet amb un lotus blanc invertit. El pobre indigent, que necessitava moure’s de manera imperiosa, es va posar a tremolar, es va posar groc i va vomitar.
«Està