El gruix del present volum, però, el constitueix la vintena de treballs que hem aportat els col·legues, actuals o del passat, del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i on, sense ben bé voler-ho, es percep la diferent intensitat del mestratge de Ferrando en les diverses àrees que el constitueixen: mentre la lingüística i la història de llengua, la literatura medieval i moderna i la Renaixença es veuen molt ben representades com a evidència del que han estat els interessos més palesos de l’homenatjat, els estudis que s’ocupen de la literatura del segle XX són menys nombrosos, com era d’esperar. Però, també, hi ha una bella presència dels estudis àrabs –i cal no oblidar que el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València integra al seu si, des de sempre, una secció destinada a la literatura i la cultura àrabs–, en tant que Ferrando també s’ha ocupat dels primers temps de la conquesta jaumina i, doncs, d’un moment en què ambdues cultures varen estar clarament en contacte directe. Tot plegat, doncs, un ventall amplíssim que remet a la mateixa amplitud d’interessos que podem detectar en la trajectòria de Ferrando.
Així, en primer lloc trobem el treball de Carme Barceló i Ana Labarta, que s’han ocupat, ací, d’estudiar les mencions que es fan al Llibre dels feits de les treves signades pel rei Jaume I amb el senyor musulmà de València, a qui nomena Zeyt Aboceyt. L’època jaumina i el Llibre dels feits, un camp en què Ferrando és una autoritat indiscutible, doncs, ha centrat aquest treball des de la perspectiva interessantíssima del món musulmà.
En segon lloc apareix l’estudi d’Emili Casanova, que fa una aproximació al nom de pila Amparo, amb totes les seues variants. Com diu el mateix autor, va compartir amb Ferrando l’estudi i el debat onomàstic al si de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va incloure, el 2006, la variant Amparo en lloc d’Ampar, al Vocabulari de noms de persona valencià-castellà.
Maria Conca, professora ja jubilada del Departament de Filologia Catalana, i l’estudiós Josep Guia aporten un article on es fixen en les unitats estilístiques de Joan Roís de Corella com a elements caracteritzadors de l’estil d’aquell autor –un dels creadors de la valenciana prosa– i ens n’ofereixen una selecció, tot posant-les en contacte amb determinats llocs del Tirant lo Blanc, on també hi apareixen. No cal recordar que Ferrando s’ha ocupat de l’estudi de la valenciana prosa com a etiqueta historiogràfica.
Vicent J. Escartí, per la seua banda, fa una primera aproximació global a l’obra de Joan Collado, un autor del XVIII, i enllaça amb els interessos en la poesia popularista de l’edat moderna que tantes vegades ha mostrat Ferrando.
Tot seguit, Jesús Jiménez aporta les seues reflexions sobre el sistema vocàlic del català i, en particular, de l’occidental, des del moment de la conquesta jaumina, un tema també tractat en alguns dels treballs de Ferrando.
Joaquim Martí Mestre, com a lexicògraf, ens apropa al segle XIX i, en concret, a la publicació periòdica El Mole. La premsa, com a mitjà de comunicació social en aquell segle, ja havia estat assenyalada per Ferrando en més d’un lloc com una font riquíssima per al filòleg.
L’estudi d’Adrià Martí-Badia, també va per aquesta mateixa línia: una aproximació al segle XIX, ara, però, per tal d’analitzar la consciència sobre la identitat cultural i lingüística dels valencians i els catalans d’aquell període.
Dona, poesia i un període tan poc estudiat com el XVIII valencià centren l’aportació d’Eulàlia Miralles i Verònica Zaragoza, tot enllaçant amb un tema que només havia insinuat Ferrando en la seua coneguda tesi doctoral sobre els certàmens religiosos valencians: la presència de dones poetes en la nostra història literària.
Miquel Nicolás, professor que ha compartit amb Ferrando la docència d’Història de la Llengua i l’autoria d’una de les seues obres més emblemàtiques, Història de la llengua catalana (Barcelona, UOC, 2011), ens aporta un treball on recorre les bases històriques i metodològiques de la historiografia lingüística en terres valencianes.
Jaume Pérez Montaner, professor ja jubilat que també va dirigir durant un temps el Departament de Filologia Catalana, ens ofereix un treball de literatura comparada, camp que ha centrat la seua investigació en els últims anys.
Manuel Pérez Saldanya –en col·laboració amb Anna Pineda, de la Universitat Pompeu Fabra–, per la seua part, s’acosta a un dels temes que més ha apassionat Ferrando durant dècades: la novel·la Curial e Güelfa, la valencianitat lingüística de la qual Ferrando sempre ha defensat.
Josep E. Ribera, a partir del seu treball sobre els valors semàntics del pronom adverbial en en català antic, fa unes reflexions al voltant de la gramàtica històrica com a exponent de la Història de la llengua –el gran tema de la producció d’Antoni Ferrando.
Mateu Rodrigo Lizondo, col·lega del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, però amb docència en els estudis de Filologia Catalana impartits des del nostre Departament, impulsat per un interès compartit i debatut amb Ferrando, aporta una sèrie de dades i reflexions conduents a la determinació de la identitat, fins ara controvertida, del poeta medieval Francesc Ferrer.
Josep Enric Rubio, amb el seu treball sobre les sermons de sant Vicent, s’aproxima també a un dels interessos de Ferrando, la llengua parlada pel sant i la percepció històrica que se n’ha tingut, a través de la documentació coetània.
Vicent Salvador, ara catedràtic a la Universitat Jaume I de Castelló, però en un altre temps professor al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, fa una aproximació a la llengua de Joan Francesc Mira des de la perspectiva de la història de la cultura, un punt de vista que sovint és clarament perceptible en l’obra de Ferrando.
Andreu Sentí, amb el seu estudi sobre les perífrasis modals catalanes, s’a-costa a la construcció de la norma en la nostra llengua, un tema que, com és ben sabut, també ha centrat l’interés de diverses investigacions de Ferrando.
L’historiador Abel Soler incideix, novament, en una de les temàtiques que ja hem dit que ha apassionat Ferrando des de fa anys, el Curial e Güelfa, i en el tema de l’autoria de la novel·la, considerada anònima fins fa poc. Soler, en la seua magna tesi doctoral, dirigida precisament per Ferrando, n’ha identificat definitivament l’autor.
Finalment, Santi Vallés ens parla de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, del 1934, i del mestratge de Josep Lluís Bausset, mestre, al seu torn, de Ferrando, als anys d’institut a Xàtiva.
Comptat i debatut, pràcticament totes les aportacions ací aplegades connecten de manera directa amb la producció escrita d’Antoni Ferrando i els seus interessos culturals, francament inabastables. Fins al punt que el nombre d’articles podria haver-se vist notablement incrementat, si no fos perquè d’altres professors, per raons diverses, no han pogut participar-hi. Tot i això, volem fer constar ací la seua adhesió a aquest homenatge: Assumpció Bernal, Ferran Carbó, Joan Coba Femenia, Josep Enric Estrela, Carme Gregori, Albert Hauf, Gonçal López-Pampló, Iolanda Marco, Maria Josep Marín, Empar Minguet, Lluís Polanco,