Figura 3.
Per això cal que s’estudiï com són percebuts els dos components extrems de la llengua: el col·lectiu, artificial i estandarditzat, i la resta. Quina és la representació de la llengua catalana que es fan els parlants de cadascuna de les comunitats? Fan una diferència entre la llengua estàndard, artificial i apresa planificadament, i els dialectes, naturals i apresos inconscientment? Hi ha dife-rents representacions dels dialectes segons a) la magnitud, b) els nuclis poblacionals al voltant dels quals es parlen, o c) la distància que presenten en relació a la llengua col·lectiva? En la representació de la llengua, hi tenen un paper fonamental les fronteres? Fins a quin punt es relacionen la llengua i els dialectes amb formes de vida particulars? Els dialectes representats, condicionen el benestar dels parlants? I la llengua estàndard? Aquestes preguntes, sobretot en el cas d’una llengua que encara no ha arribat a una situació normal, són incòmodes. En el cas de la llengua catalana, pensem només en la qüestió dels dialectes i l’estàndard o en la dels noms de la llengua. Però només si ens fem aquestes preguntes podrem explicar-nos el per què de la llengua. Modest Prats ho va explicar molt bé, encara que fent referència a altres coses en la seva Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística:
Per què no la deixem morir en pau (la nostra llengua)?... Al llarg de la història moltes llengües s’han mort i no ha passat res. Per què hem de considerar una catàstrofe la desaparició de la nostra? Per què ens resistim a acceptar la possibilitat de mantenir els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Si no ens fem, implacables, aquests interrogants, no anirem gaire enllà (Prats 1989).
4.A TALL DE CONCLUSIONS
La manera d’entendre la llengua que he plantejat origina dues reflexions importants.
La primera es relaciona amb la idea que la capacitat de mantenir un sistema social multiescalar (tant pel que fa a les identitats, com pel que fa als espais d’interacció o a les llengües que s’hi utilitzen) depèn d’una cognició social capaç de gestionar correctament i simultàniament diversos nivells grupals i, per tant, de gestionar també els dialectes que s’han d’utilitzar en cada cas. La indexicalitat i la variació lingüística, per tant, depenen d’un cervell amb un gran nombre de neurones corticals (uns 86 bilions) que els faciliten donar suport a les capacitats cognitives que possibiliten viure escalarment (Dunbar 2014: 81, Herculano-Houzel 2016). Això vol dir estar dotat d’una teoria de la ment molt més complexa que la dels primats no humans que, en el cas dels micos és d’un únic nivell, en el cas dels ximpanzés i orangutans de 2 o 3, i en el cas dels humans de 5 o 6 (Corballis 2014). La capacitat de mantenir aquests sistemes socials de múltiples nivells depèn del desenvolupament sociocognitiu de cada espècie, perquè condiciona el nombre de nivells que es poden gestionar simultàniament i, per tant, depèn de tenir un cervell amb la riquesa neuronal (Herculano-Houzel 2016) que ho fa possible. Fixem-nos, i això és fonamental, que el fet de poder situar-se en espais de trobada de característiques i magnituds diferents facilita que els homes puguin utilitzar la diversitat lingüística per funcionar en una dinàmica de fusió-fissió i, doncs, adaptar-se a la situació, formant grups de magnituds diferents. Una mica com també fan alguns ocells, que utilitzen diferents idiolectes/dialectes/llengües –ara no fa el cas quin nom utilitzem– per agrupar-se en funció de l’espai d’interacció; en el cas dels ocells, els espais per a menjar. Per això, en un capvespre de quan arriba el fred, aquelles volades d’estornells són tan fascinants. Els homes, per tant, seríem una espècie caracteritzada per viure organitzats d’una manera escalar, als quals correspondrien grups i llengües també organitzats escalarment. Una xarxa neuronal molt ben organitzada en el cervell, alimentada per la ingesta de productes cuinats altament energètics, ens hauria permès moure’ns en aquesta complexitat. Fa uns anys vaig fer una xerrada a Mèxic que es titulava així: «Por qué los monos que cocinan se apasionan por las lenguas?». Ho vaig fer per provocar i atraure una mica l’atenció dels assistents. Suzana Herculano-Houzel acaba el capítol 11 de The Human Advantage amb aquest fragment (Herculano-Houzel 2016: 197-198):
Bé, i nosaltres, els homes, què tenim que no tinguin els altres animals que pugui explicar els nostres avantatges cognitius? Un gran nombre de neurones corticals ...I quina cosa que cap altre animal faci ens ha permès d’esdevenir humans? Deixar d’enganyar, raonar, planificar, comptar, usar una llengua, tot això ho fan també, fins a certs límits, altres animals. Però nosaltres cuinem el que mengem i aquesta és una activitat exclusivament humana que ens ha permès de passar per sobre de la tanca que encara frena l’evolució de totes les altres espècies i ens ha posat en un camí evolutiu diferent del de tots els altres animals. Com Michael Pollan va dir a la revista Smithsonian: «Claude Lévi-Strauss i Brillat-Savarin van tractar la cuina com una metàfora de la cultura, però si Wrangham té raó, la cuina no és només una metàfora de la cultura sinó que n’és una autèntica pre-condició». Per tant, agraïm al nostre ancestre, l’homo culinarius, el do de les neurones que ens ha atorgat, i respectem com cal la cuina.
La segona reflexió es relaciona amb una sensació d’incomoditat que produeix tot el que he dit. Ja fa uns quants anys, només 27!, que en la meva intervenció en el Primer Col·loqui de Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua de l’any 1991 deia això (Nadal 1995: 46):
Aquesta creença en l’existència d’una única «llengua», per mitjà de la qual s’expressa la col·lectivitat, es basa en una visió enormement reduccionista i difícil de sostenir. Si la «gramàtica històrica» va eliminar del seu camp d’interès qualsevol referència al comportament social en nom, paradoxalment, del caràcter social de la langue, la història externa de la llengua ha eliminat, també en nom del caràcter social dels fenòmens lingüístics, tota referència als usos no escrits.
Ara m’adono que sempre he donat voltes a la mateixa cosa: les parts i el tot, les llengües individuals/naturals i la llengua col·lectiva/construïda. Vaja!, les formigues i els formiguers. En aquesta reflexió que no acaba mai, sempre he considerat que una llengua, si no viu en el marc del que podríem anomenar un cert comunisme lingüístic, no té massa possibilitats de supervivència. Això ho podem comprovar veient com la impremta va fer inevitable l’eixamplament del mercat i, doncs, la construcció i l’ús de llengües col·lectives per a grups d’una escala major. Llengües escrites, això sí. Aquesta llengua escrita, la langue en aquestes reflexions, és fonamental en la història d’una llengua. Però els parlants hi són, tenen la seva llengua particular, el seu dialecte i tot sovint el viuen apassionadament. On hem de buscar l’equilibri que asseguri, d’una banda, el benestar de cada parlant amb seva llengua particular i, de l’altra, la persistència de la llengua construïda, que és de tots i no és de ningú? Totes són la llengua. Com aquella nina russa que no és res si no hi ha, juntes, les nines de dintre i la de fora. Aquesta és la gran qüestió en la història d’una llengua.
BIBLIOGRAFIA
ACEDO-CARMONA, Cristina; Antoni GOMILA (2016): «A critical review of Dunbar’s social brain hypothesis», Revista Internacional de Sociología, vol. 74, núm. 3.
AGRESTI, Giovanni (2005): Lingua e polis. Configurazioni linguistiche e configurazioni sociali nel francese contemporaneo, Roma, Aracne.
— (2014a): «Changer le monde par le discours. Observations générales et remarques sur l’occitan