Amb estes credencials, ja podran comprendre que els deu capítols de què consta el llibre són d’obligada lectura per a tot historiador de la llengua i per a tot interessat en saber com i per què s’ha anat creant el model de llengua que usem hui; quin era el context i la situació sociolingüística de cada moment, on ha nascut, ha evolucionat o ha arrelat; quins han estat els personatges que hi han intervingut; com s’han encaixat en la normativa realitats i punts de partida diferents en els tres territoris de parla catalana analitzats, i com s’ha arribat a un punt que funciona prou bé i on ens reflectim tots els catalanoparlants, de manera que en les pàgines de presentació del llibre editat els directors generals dels tres territoris poden afirmar que «l’obra de Fabra, Moll i Sanchis Guarner és una excel·lent expressió de la voluntat irrenunciable de tota la comunitat catalanoparlant de fer de la llengua compartida el nostre signe d’identitat més visible i estimat» (p. 12).
El llibre, organitzat de manera cronològica i temàtica, presenta una gran unitat, no sempre fàcil d’aconseguir, a pesar que –com és habitual en la nostra especialitat– es tracta d’un recull d’articles publicats anteriorment amb motiu de congressos i en revistes de difícil abast, relacionats entre ells perquè tots tracten el mateix tema: «la construcció d’una llengua de cultura des de la diversitat» territorial, sociolingüística i nacional. I això ha estat possible perquè:
–són com episodis i aspectes de la creació d’una llengua literària i una normativa a València dins del món lingüístic català;
–han estat posats al dia a la llum de la nova bibliografia, retocats i reescrits intentant evitar repeticions i punts contradictoris;
–tot s’organitza al voltant de dos eixos: la codificació fabriana i el País Valencià. Des de l’estudi dels precedents de Fabra (Alcover, Aguiló, Llorente, Llombart, Verdaguer, el Congrés internacional de la llengua catalana de 1906) i l’anàlisi de la seua proposta normativitzadora fins a la realitat sociolingüística i política valenciana que emmarca les idees, propostes, temptatives i resultats de l’evolució de la nostra codificació: les Normes de Castelló i Carles Salvador, la irrupció del seny ordenador de Sanchis contrastat amb la vehiculació del fabrisme a Mallorca i el decidit impuls de Fuster sota el franquisme, qui feu també un canvi de perspectiva quan s’enfrontà a la realitat concreta de la incorporació de la llengua a l’administració, a l’escola i als MMCC orals a mitjans 1980 (pp. 400-401).
El llibre tracta de l’adquisició de la norma lingüística des de l’edat mitjana i de l’ús i concepte de llemosí-occità fins ara, en dos llargs capítols, però sobretot aprofundix en el període que comença en la Renaixença i acaba en els anys 1990. Per tal motiu demanaria a l’autor que continue la temàtica tractada amb un segon volum on trobem la seua visió sobre l’evolució de la llengua literària i de la normativa fins a l’actualitat i la seua recepció, ell que ha viscut en primera persona tots els moviments i accions relacionades, com la creació i funcionament de l’AVL, l’ampliació de la visió fabriana de l’iec que l’ha portat a fer un nou diccionari, el DIEC 1995-2007, una nova gramàtica, la Gramàtica de la llengua catalana (2016) i a fer propostes per a la llengua oral en fonètica, morfologia i lèxic, amb una obertura en la línia de Sanchis i Moll.
Recomane que feu esta imprescindible lectura en píndoles, a poc a poc, perquè el seu contingut és molt dens i pertinent i s’ha de llegir amb atenció i pausa. Per a fer-los boca, voldria enumerar ací alguns dels temes tractats, d’obligada reflexió per a situar-nos hui en la discussió lingüística catalanovalenciana. En concret, cinc:
– La llarga marxa cap a la creació d’una autoritat o institució normativa valenciana, des del segle XIX, amb la proposta de Llombart, la negativa de Llorente o Alcover, la creació del Centre de Cultura Valenciana –hui RACV–, la proposta de Llorente Falcó l’any 1930 de crear una Acadèmia de la llengua catalana a Barcelona amb representació proporcional d’acadèmics de cada territori –idea ben vista i proposada pel mateix Ferrando, abans de la creació de l’AVL (2001)–, la creació de l’Institut d’Estudis Valencians (1937), i modernament l’Institut de Filologia Valenciana (1978) de Sanchis –hui IIFV–, del Consell Valencià de Cultura (1985) i el mateix iec a partir de l’entrada de Sanchis i Moll l’any 1962.
– Les contradiccions de la codificació fabriana en relació al País Valencià, ja que les seues recomanacions als valencians semblen contradir tot el seu programa de codificació monocèntrica del català modern, perquè postulava una tasca de depuració autònoma per a cada una de les tres grans regions, amb l’esperança d’un retrobament futur. En efecte, difícil problema l’aplicació del model de normativització de Fabra, que separà, buscant l’èxit i l’arrelament, el català escrit basat en el barceloní de l’oral de les altres regions, especialment del valencià i nord-occidental; parlar barceloní que considerava més modern, més genuí fonèticament, més regular morfològicament i més separat del castellà. Fabra salvà esta situació després d’estudiar els obstacles a què s’enfrontava (trossejament administratiu del territori, absència d’una consciència lingüística unitària i diferent evolució de la llengua (p. 147), reconeixent un cert grau d’autonomia, especialment en la morfologia i el lèxic a les altres va rietats, sobretot al valencià, demanant als valencians que emprengueren una forta depuració de l’idioma, basant-se en la llengua del segle XV sense preocupar-se d’acostar-se al català (pp. 68-69), ja que per a evitar un divorci massa gros entre llengua parlada i escrita fora del Principat calia reconéixer un cert grau de polimorfisme en la normativa. Com diu Ferrando, «el problema era fixar-ne els límits» (p. 143). I afig (p. 378):
Fabra va intentar garantir el mínim divorci possible entre la llengua parlada pels catalanoorientals i el model de codificació gramatical i lèxica que propugnava. En canvi, Moll i Sanchis van sacrificar determinats trets genuïns dels respectius parlars per tal de convergir al màxim possible amb el model de llengua literària de Fabra.
– La concepció de Sanchis, compartida per molts valencians d’ara, per a formar el seu model lingüístic i conjuminar la compatibilitat entre un valencià culte i socialment acceptable, i la seua integració, que no supeditació, en la llengua literària compartida per València, Catalunya i les Balears, des del convenciment que «la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca és més un punt d’arribada que no pas un punt de partida», i que «la unificació lingüística ha d’estar feta sobre un tipus de llengua literària basada en la dels escriptors de l’època clàssica i no en la preponderància de la modalitat dialectal de cap comarca determinada» (p. 346). Ferrando ho estudia molt bé i arriba a la conclusió que mirant al recurs als clàssics, «Sanchis cercava més la possibilitat d’elevar el valencià culte a la mateixa dignitat que el català literari que no pas una aproximació al model literari fabrià, fins i tot a costa d’un indesitjat divorci entra la llengua parlada i l’escrita» en casos com nascut, partesc, anàs (en lloc de naixcut, partixc, anara), que només la convergència amb el mallorquí podria justificar (p. 347). Per això deia Sanchis, en «Una codificació policèntrica i convergent», davant els unitaristes a ultrança del moment, que «mantenir avui les particularitats dialectals del valencià i les d’altres regions, sense barbarismes ni vulgarismes, no és anar contra la unitat gramatical de la llengua, sinó contribuir a una flexibilitat enriquidora» (p. 356).
– L’estratègia de considerar el valencià actual com una varietat autònoma més al mateix nivell que el català dins un espai lingüístic occitànico-romànic es fa amb la voluntat d’acabar el conflicte lingüístic valencià, a partir de la consideració que el català naix dins l’espai occità i es pot considerar una mateixa llengua fins al segle XIII quan començà a independitzar-se, des de la idea històrica que el mot llemosí solucionava l’antinòmia català-valencià, per les relacions en la Renaixença i fins i tot, com suggereix Ferrando (p.