Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot
Aquesta edició s’ha desenvolupat dins el marc del projecte d’investigació
FF12017-83960-P «La cultura literaria medieval y moderna
en la tradición manuscrita e impresa (VI)»,
finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat.
© Joan Iborra Gastaldo, 2018
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2018
Il·lustració de la coberta: «Batalla de Nájera»,
Manuscrit de les Cròniques de Jean Froissart (segle XV).
Biblioteca Nacional de França.
Disseny de la col·lecció: J.P.
Maquetació: Inmaculada Mesa
ISBN: 978-84-9134-403-2
Cròniques, cataclismes i memòria local
Quan transcrivíem el Libro tercero de Martí de Viciana, una anotació indicativa de la font usada en la llegenda carolíngia de la divisió del principat de Catalunya passà a formar part inconscient de la memòria subjectiva: «Y según una historia antigua catalana está repartida la tierra en esta manera». Temps avenir hi tornaria de forma intermitent. L’apunt hi sojornà llarg temps fins a desenvolupar-se amb fermesa.
L’any 1979 José Hinojosa edità una crònica breu pertanyent al fons de l’Arxiu de la Seu de València, ms. 676, sota el títol Crònica de Pere Maça, d’evident relació amb els textos cronístics de Martí de Viciana el Vell que editem ara.1 El 1983, Josep Perarnau escriví un breu article sobre les condicions de la unió d’Aragó i Catalunya amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó a partir d’un document relligat en un còdex de la Real Biblioteca de San Lorenzo de El Escorial.2 En aquest escrit, Perarnau observava un paral·lelisme evident entre la redacció que Martí de Viciana feia a la seua crònica de la divisió de Catalunya en dotzenes i el contingut d’un text manuscrit del códex escurialenc d.III.2 que podem relacionar amb l’anotació descrita.3 Dins el mateix any, Maria Luisa Cabanes edità uns Anales valencianos, transcripció d’un text anònim servat a la Biblioteca Gregori Maians del Reial Col·legi del Corpus Christi de València, ms. BAHM. Segons l’autora es tracta de la còpia d’uns annals originals que es conservaven dins la biblioteca maiansiana, els quals «debió escribir entre 1455 i 1481».4 Fora d’aquest context cronístics, dos autors s’aproximaren des d’àrees distintes al manuscrit escurialencs per editar dos textos continguts dins d’aquest còdex. Es tracta d’Antoni Ferrando Francés que estudià el Comentari a l’Econòmica d’Aristòtil, un text traduït del llatí al català per l’avi de l’historiador Martí de Viciana, i Jaume Riera i Sans, que transcriví i edità el Llibre de virtuoses costums, copiat tot seguit al comentari aristotèlic anterior.5
Inspeccionat el còdex i coneguts els antecedents anteriors, la revisió de la crònica de Martí de Viciana el Vell s’imposà perquè obria un ventall de possibilitats historiogràfiques que s’allunyaven força del tòpic amb què Hinojosa qualificà la historiografia valenciana baixmedieval: «escasa y poco original».6 Certament que no atenyia la qualitat i excepcionalitat de les cròniques medievals catalanes, però durant el segle XV es produí a València una prolixa circulació de materials històrics i llegendaris de la qual és exemple el còdex de Viciana el Vell, la Crònica de Melcior Miralles i d’altres manuscrits avui encara inèdits.7 Atesa la complexitat dels documents cronístics que contenia aquest còdex, obrírem un període de reflexió a fi de valorar la possibilitat d’editar els textos més adients. Tanmateix, vist que el còdex es divideix en tres seccions, una en llengua castellana que obri el manuscrit, una altra en llengua catalana i una part final escrita en llatí, probablement unida per l’enquadernador, optàrem per editar i estudiar tots els textos escrit en català amb la intenció de publicar-los conjuntament dins d’una mateixa obra.
Aquest còdex ha estat objecte d’una polèmica historiogràfica causada perquè diversos tractadistes de la família i l’obra de Martí de Viciana havien atribuït la crónica a l’historiador de Borriana en un evident anacronisme. Antoni Ferrando, a l’hora d’estudiar i publicar el Comentari a l’Esconòmica d’Aristòtil, s’adonà de la confusió i posà ordre en aquell garbuix de contradiccions sobre ambdós autors i la crònica manuscrita de l’Escorial, a l’hora que demostrava documentalment que l’autoria de la traducció aristotèlica corresponia a Martí de Viciana el Vell, avi del cronista.8 Anteriorment, José Maria Torres havia arribat a la conclusió que l’únic Viciana que podia haver traduït l’Econòmica d’Aristòtil era Martí de Viciana el Vell, autoria adoptada per d’altres autors.9
Entre els diversos papers relligats dins el mateix volum s’aprecia la voluntat de materialitzar la idea d’anotar les experiències viscudes, narrades per altri o bé conegudes a través dels escrits, a fi de tenir una còpia més o menys fidel del món en què havia viscut l’autor o els seus antecessors. Tanmateix, ens confessem incapaços d’inferir si la intenció de l’autor o de l’escrivent consistia a divulgar la copia públicament o es reservava exclusivament per a un ús familiar, com sembla desprendre’s d’aquest còdex. És tot just aquest darrer punt el més aproximat al propòsit del redactor perquè, a partir del regnat d’Alfons el Magnànim, assistim a una incursió en la vida política de la ciutat i regne de València amb anotacions cada vegada més relacionades amb el batec quotidià, en la línia expressada per Escartí de partir d’interessos universals per acabar informant de notícies de caràcter local o regnícola.10 El dietari anota prioritàriament les notícies de qualsevol matèria que arribaven a la ciutat, majoritàriament procedent de les activitats bèlliques i diplomàtiques d’Alfons el Magnànim. Llavors, València havia esdevingut ‘cap e mare de tot lo regne’ i destinatària de correus i missives importants que afectaven el govern del regne i de la corona.11
Cal prende certa cautela davant aquests apunts perquè, tot i pertànyer a la mateixa mà, narra uns fets anteriors al naixement de Martí de Viciana, amb especial dedicació al temps en què la guerra amb Castella, l’any 1429, adquiria un gran bel·licisme. El cronista escriu amb una fidelitat al relat històric realment sorprenent.12 De fet l’autor detalla en un apunt que: «Lo primer fill agué nom don Alfonso, lo qual es huy rey d’Aragó per eser mort lo pare, lo rey don Ferando», de la qual afirmació deduïm que el dietari fou escrit en temps del regnat d’Alfons el Magnànim. Aquesta circumstància fa pensar en l’existència d’un altre manuscrit d’autoria inconeguda del qual aquest seria una simple còpia vist que els apunts s’interrompen bruscament l’any 1437, quan Martí de Viciana el Vell probablement encara no havia nascut. Verdaderament no ens sentim capaços de detectar la idea preconcebuda de transcendir l’espai merament personal per encastar-se dinàmicament en l’interès oficial de conservar la memòria històrica de la ciutat i regne.13 Més aïnes semblen una sèrie d’anotacions de caire historicista copiades o fetes copiar per Martí de Viciana el Vell amb la intenció de formar un volum amb aquells documents que per vies diferents havien arribat a la família i transmetre’ls als descendents. Almenys això és el que entenem de la nota autògrafa de Martí de Viciana amb què principia el manuscrit: «A 19 de juny de 1535, yo, Rafel Martí de Viciana, haguí lo present libre de la senyora dona Ysabel Pasqual e de Viciana» de la qual es desprén l’existència, almenys, de tres generacions de possessors.
ELS TESTIMONIS MANUSCRITS
A. Ms. d-III-2. San Lorenzo del Escorial. Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo del Escorial. Títol: M. COMPEN. MORA. PHIL. H. Lletra del segle XV. Enquadernació del Escorial, ff. 203 (= I + 2 + 1-197 + III), 278 × 208 mm. Escrit de diverses mans del s. XV (ff. 1-148) i cursiva per una mà del s. XVI, personal i notarial (ff. 149-197); foliació moderna a tinta amb restes d’altres numeracions antigues. Textos en català, castellà i llatí.14