Guerra, fiscalitat i finances, especialment el deute públic, estan, doncs, en l’origen de la forma que acabaria adoptant la construcció de l’Estat als territoris de la Corona d’Aragó, entre aquests el regne de València, caracteritzada per un major equilibri de poder entre el rei i el regne i per la participació política d’aquest, a través de la Generalitat, en l’administració fiscal i financera de l’Estat, cosa que no es feu a Castella, on mai no es va desplegar una institució semblant. Amb el temps, la Generalitat assumiria també funcions polítiques, encara que en els temps moderns hagué de compartir la representació del regne amb una altra institució, els Elets dels Tres Estaments. I és que la Generalitat havia estat paulatinament neutralitzada i desactivada per la monarquia, que mediatitzava l’elecció dels síndics de les ciutats i exercia també un fort control sobre els altres, de manera que els braços o estaments de les corts decidiren elegir els seus propis representants directes per tal de deslliurar-se de la tutela reial i defensar-ne millor els interessos i els del regne. Per la seua part, el monarca atiava la competència entre ambdues institucions per tal de debilitar la representació política dels valencians i, sobretot, la seua contestació a les polítiques reials, com es posaria en relleu amb mesures tan lesives per als interessos valencians com l’expulsió dels moriscos el 1609, que comportà la minva de la tercera part de la població del país o, abans, la introducció de la Inquisició, durament contestada per les institucions regnícoles, i que tindria efectes devastadors per a la societat i la cultura valencianes.
La Generalitat, com la resta de les institucions del regne de València, va ser abolida el 1707, després de la derrota valenciana en la guerra de Successió, pels decrets de Nova Planta, que substituïen l’antic ordenament foral per les lleis i institucions castellanes, amb una visió més centralista i absolutista de l’Estat i del poder de la monarquia. Quan dic «derrota valenciana» i no del bàndol austriacista, és perquè la derrota va ser general, de tots els valencians, com amargament es queixaven els partidaris de Felip V, que protestaren per la supressió de les lleis i les llibertats valencianes i que, per això, tot i la seua filiació política borbònica i la lleialtat al nou monarca, acabaren a la presó. Amb tot, la Generalitat no desaparegué del tot de l’imaginari dels valencians, que, d’altra banda, tenien al magnífic edifici del palau de la plaça de Manises un testimoni permanent de l’antiga esplendor. En els segles XIX i XX, les institucions forals, junt amb tot el passat medieval i modern, es convertiren en objecte, primer, d’evocació nostàlgica per part dels poetes i erudits del Romanticisme i la Renaixença, de Vicent Boix a Teodor Llorente, i, més tard, de reivindicació política per part del valencianisme. De la Declaració Valencianista de 1918, de la qual es compleixen enguany cent anys, a la Segona República, les aspiracions valencianistes anaren concretant-se en l’aconseguiment d’un Estatut d’Autonomia, al mateix solc del que havien obtingut ja Catalunya, Euskadi i Galícia, i que la guerra no va fer possible. Aquestes aspiracions es reprengueren durant el franquisme i, sobretot, en la transició democràtica, quan les forces progressistes afegiren al paquet bàsic de reclamacions democràtiques –llibertat i amnistia– la de –i estatut d’autonomia–. Això i les grans mobilitzacions que hi donaren suport, com la manifestació massiva del Nou d’Octubre de 1977, ara fa ja quaran-ta-unanys, conduirien finalment a l’Estatut de 1982, que recuperava, més que l’antiga institució premoderna, el seu nom i el seu caràcter simbòlic, amb el qual es designa des d’aleshores el conjunt de les institucions de l’autogovern valencià.
La singularitat política dels valencians no és, doncs, un fenomen recent, de fa menys de quaranta anys, quan es va crear l’Estat de les autonomies, quan es va decidir el cafè per a tots per a aigualir el de Catalunya i el País Basc, sinó que enfonsa les arrels en un passat antic, plurisecular, i, com demostraren les mobilitzacions dels anys setanta, encara viva i present. Sis segles no són poca cosa, encara que la celebració puga ser lleugerament tímida, sense estridències ni grans solemnitats ajustades a la importància de l’efemèride i que, de ben segur, no seria negligida ni desaprofitada, si poguessen disposar-ne, per altres comunitats autònomes més conscients i zeloses del seu passat històric.
De tot això, de la creació de la Generalitat a la seua abolició, la seua recuperació i el seu present, de les seues funcions i competències, de la seua composició i forma d’elecció, del seu patrimoni cultural i artístic, de la relació amb el monarca, entre la col·laboració i la confrontació, de la negociació, de la representativitat política, de finances i fiscalitat, de deute públic, de construcció de l’Estat i de la història valenciana dels últims sis segles en general, amb la Generalitat com a fil conductor, se’n parlarà en el congrés internacional que, sota el nom La veu del regne. Representació política, recursos públics i construcció de l’estat. 600 anys de la Generalitat Valenciana, se celebrarà al llarg d’aquesta setmana, de diumenge 21 a diumenge 28. El congrés, organitzat per les cinc universitats públiques valencianes, amb el patrocini de Presidència de la Generalitat i el concurs també de les Corts Valencianes, reunirà a València, Morella i Alacant més de cent vuitanta especialistes de diferents països, de França i Itàlia al Canadà, els estudis dels quals contribuiran no sols a posar en valor el paper de la Generalitat com a entitat singular, pròpia d’estats amb una important representació política del regne, sinó també a comparar la institució valenciana amb d’altres de similars –i fins i tot amb el mateix nom– en altres regnes de la Corona d’Aragó i fins i tot d’Europa occidental. Així, mentre que unes sessions se centren en la Generalitat Valenciana, en ella mateixa, d’altres l’aborden en comparació amb la Generalitat de Catalunya, la Diputación General de Aragón i les diputacions dels regnes de Sardenya, Sicília i Nàpols, i encara amb les que funcionaren a Borgonya i als Països Baixos. Només des d’una perspectiva comparatista, destacant-ne les similituds i les diferències, podrem entendre millor la singularitat de la institució valenciana.
La majoria de les sessions científiques tindran lloc a la ciutat de València, repartides en diversos escenaris, des de la Facultat de Geografia i Història fins a la Facultat de Dret, la de Medicina i l’edifici del Rectorat, totes dins la Universitat de València, a l’avinguda de Blasco Ibáñez, a més de la Facultat de Teologia, l’Octubre. Centre de Cultura Contemporània, el Palau de les Corts i el mateix Palau de la Generalitat, tot al centre de la ciutat. En total seran setze sessions que se celebraran simultàniament als diferents espais esmentats. A Morella, dimecres 24, al Teatre Municipal, a la Sala del Justícia i al convent de Sant Francesc, se celebrarà un altre acte institucional, presidit pel conseller d’Educació, Cultura i Esport, la rectora de la Universitat Jaume I l’alcalde de la ciutat, seguit d’una sessió acadèmica, i a Alacant, al castell de Santa Bàrbara, se celebrarà la sessió de clausura, presidida pel president de les Corts, el rector de la Universitat d’Alacant, l’alcalde de la ciutat i els presidents dels parlaments o consells regionals dels territoris que formaren part de l’antiga Corona d’Aragó: Catalunya, Aragó, Illes Balears, Sardenya, Sicília i Nàpols. I en tots aquests actes, tindrem la participació de la Capella de Ministrers, dirigida per Carles Magraner, que ha creat un espectacle escènic i musical per a l’ocasió, La veu del regne. Cants d’un poble per a trencar silencis, amb música dels diferents períodes històrics i textos elaborats per Alfons Llorenç.
Amb un magne congrés com aquest, es vol retre homenatge també a aquella esplèndida i inèdita experiència