La característica principal de les economies tradicionals, que explica la major part dels seus problemes, és que es tracta d’economies orgàniques, economies on tot procedeix de la terra: l’alimentació, l’energia, les eines i els béns de consum; per tant, la terra ha d’atendre demandes alternatives, les quals dificulten el creixement econòmic. L’ampliació de la superfície conreada, resposta normal al creixement de la població, significa disminuir les pastures o el bosc: en el primer cas pateix la ramaderia (animals de treball, carn, llana, llet, cuiro); en el segon cas, sobretot la fusta per a la construcció (de bigues a mànecs d’eina) i la llenya (energia calorífica: de la llar de foc a la transformació de minerals) i, a llarg termini, si la desforestació és molt forta, varia tot l’equilibri ecològic, sobretot el règim de pluges.
3.2 L’organització de la producció
Des de la revolució agrària de la prehistòria fins als segles VIII i IX aproximadament, a Europa l’agricultura es concentrava entorn del Mediterrani, on les terres són fàcils de treballar amb una arada senzilla (l’arada romana), però poc productives i sovint afectades per la sequera. Més al nord predominaven el bosc i la ramaderia; la seva explotació es completava amb una agricultura itinerant, que aprofitava només les clarianes més assolellades (boïgues), conreades uns pocs anys amb tècniques molt primitives i abandonades llargament a continuació. Era una agricultura poc intensiva en treball, però que exigia disposar de molta terra.
El creixement de la població va provocar un doble efecte: d’una banda, l’emigració cap al sud («la invasió dels bàrbars»); de l’altra, el pas de l’agricultura itinerant a un conreu en camps estables, d’acord amb l’esquema de Boserup. La creació de camps permanents fora del món mediterrani només va ser possible amb l’adopció d’una innovació tècnica senzilla, però de gran importància: l’arada de rodes, més pesant i cara que l’arada romana, però capaç de treballar els sòls de l’Europa del nord, més compactes, però també de més qualitat i menys exposats a la sequera.
L’arada romana és un instrument barat i senzill de fabricar; és tot de fusta i només és de ferro la rella, una peça en forma de llança d’uns 30-40 cm de llargada per uns 10 d’amplada. Tot i que només obre la terra i no hi profunditza gaire, i per tant resulta poc eficaç, pot ser arrossegada per animals sense gaire força i resulta suficient per al conreu en el món mediterrani, on el seu ús encara no ha desaparegut del tot. L’arada de rodes és un invent segurament antic, però més car i difícil de construir i que exigeix més força de tracció només es va generalitzar quan l’augment de població va impulsar la creació de camps de conreu permanents. L’arada de rodes té més força perquè les rodes serveixen de punt de suport a la palanca que el llaurador fa sobre l’esteva o empunyadura de l’arada, de manera que els solcs són més profunds, i a més de la rella incorpora una peça de fusta inclinada que volteja la terra i en permet l’airejament, fet important en les terres humides.
A partir dels segles VIII-X la difusió de l’arada de rodes i l’aparició de tres innovacions més, totes elles també molt senzilles, la collera pels cavalls (que permet unir-los de manera més eficient a l’arada o al carro), la ferradura (que evita ferides i relliscades) i el molí hidràulic (que allibera força de treball), va permetre l’inici d’un llarg cicle de creixement agrari doblement extensiu: s’amplia la superfície conreada en cada lloc i al mateix temps s’ocupen noves regions i es creen nous pobles.
L’arada de rodes, la collera, la ferradura i el molí hidràulic van ser les innovacions més importants en l’instrumental agrari fins a l’aparició de la maquinària agrària al segle XIX (començant per la màquina de segar, cap a 1835), però això no vol dir que en l’entremig no hi hagués cap progrés: sobretot l’arada i el molí van experimentar millores importants.
La vella agricultura mediterrània i la nova agricultura del nord tenien unes característiques comunes i unes altres d’específiques. La característica comuna més important era l’aïllament. La població era escassa i vivia en pobles petits, molt dispersos pel territori; d’altra banda, el transport era car i perillós. Per tant, es tractava d’economies tancades, que havien de produir pràcticament tot allò que podien necessitar per a la seva subsistència: la finalitat principal de l’activitat econòmica no era incrementar la producció i la renda, sinó assegurar la reproducció humana (cereals, vi, llana, carn, cuiro, llenya) i animal (pastures) i la capacitat regenerativa de la terra mitjançant els adobs i el guaret, el descans de la terra un any per altre. El principal problema era la competència per la terra entre l’agricultura i la ramaderia, o sigui, el problema d’alimentar a la vegada els homes i el bestiar: quan creixia el nombre d’homes i es posaven en conreu més terres feien falta més animals de treball, però precisament l’ampliació dels conreus s’havia de fer sobre els espais destinats a la pastura.
La diferència principal entre el món mediterrani i el nòrdic estava en l’organització de la producció. A l’Europa mediterrània la terra de conreu era posseïda i explotada de forma individual. Els camps eren rectangulars al pla i irregulars o en bancals als costers. L’alimentació del bestiar al llarg de l’any, que era el principal problema que calia resoldre, se solucionava mitjançant la transhumància, que permetia equilibrar l’escassetat d’herba a l’estiu al pla i a l’hivern a la muntanya. Boscos i pastures podien ser comunals, o sigui, propietat conjunta dels habitants del poble, o senyorials, però en tot cas estaven a disposició dels habitants, tot i que en el segon cas a canvi d’un impost.
A l’Europa del nord, la terra era també posseïda individualment, però l’organització del treball agrari era comunitària: la comunitat de poble determinava quina terra s’havia de conrear i què s’hi havia de conrear, així com quan s’havia de realitzar cada operació. La terra disponible estava organitzada en grans camps o partides, a l’interior dels quals la terra es dividia en feixes llargues i estretes. Tots els pagesos del poble havien de tenir com a mínim una feixa a cada camp, atès que el camp sencer era destinat a un producte o deixat en guaret.
Les partides o camps de cada poble eren dos, tres o múltiples de dos o de tres. En el primer cas, el sistema utilitzat era biennal: un any es conreava cereal (blat, ordi, sègol, segons les zones), l’altre any es deixava descansar la terra. Si els camps eren tres o múltiples de tres, el sistema era triennal: se sembrava un any cereal d’hivern, l’any següent un cereal de primavera i el tercer any el camp es deixava descansar. El sistema triennal proporcionava més collites a canvi de més treball, ja que cada any es conreaven dues terceres parts de la superfície en lloc d’una meitat en el sistema biennal. Però el cereal d’hivern (blat) acostumava a valer el doble que el cereal de primavera (ordi, civada o cereals inferiors), de manera que el valor de la producció venia a ser el mateix. L’avantatge no estava en l’increment de la producció sinó en la dispersió del risc que suposa disposar de dues collites en lloc d’una: el cereal de primavera, destinat en principi a l’aliment del bestiar, podia completar la nutrició humana en cas de penúria.
L’organització en grans camps de l’agricultura a l’Europa del nord tenia com a finalitat principal disposar de més pastures a l’estiu, quan l’herba és més escassa: a l’hivern el bestiar pasturava al camp en guaret, al qual s’afegia a l’estiu, després de la collita, el camp segat (rostoll); per això s’anomenaven camps oberts (open fields), ja que estaven sotmesos a la servitud de la pastura comunitària.
El sistema triennal només era possible a l’Europa del nord: en el món mediterrani no hi havia prou humitat per a la sembra de primavera; a la inversa, però, la vinya i moltes hortalisses s’adaptaven millor al món mediterrani que al nòrdic. A tot arreu, però, l’agricultura tradicional era poc