La banca, i sobretot la tècnica bancària, procedeixen del canvi de moneda: el canvista o banquer és l’especialista que coneix el valor de les diferents monedes i en facilita l’intercanvi guanyant-hi una comissió. Aviat el banquers afegeixen al canvi el dipòsit: el banquer disposa d’una caixa forta en la qual accepta que els clients hi dipositin els seus diners o bé perquè el banquer pugui adquirir la moneda per la qual els volen canviar o bé per seguretat. Molt aviat els mercaders troben còmode enviar els seus creditors a cobrar al banc: aquest pot lliurar els diners o anotar el crèdit a l’haver del creditor i el dèbit al deure del deutor. La culminació d’aquest procés és el crèdit: els banquers, a coneguda o no dels seus clients, aprofiten una part dels fons dipositats per a prestar-los a tercers a canvi d’un interès; és el negoci bancari.
Els progressos posteriors van venir de la creació de bancs especialitzats en el gir i dels bancs centrals. Els primers bancs de gir, o sigui, especialitzats en el negoci de les lletres de canvi, van aparèixer a Itàlia, d’on van ser imitats i perfeccionats a Flandes: el Wisselbank d’Amsterdam va servir de model per a molts bancs de gir al nord d’Europa.
La lletra de canvi, una ordre de pagament que s’ha de fer efectiu en un altre lloc, en una altra moneda i al cap d’un cert temps, va ser el principal instrument del crèdit comercial i dels pagaments a llarga distància. Per evitar la condemna eclesiàstica a l’interés, aquest es camuflava en el canvi, el valor atribuït a les monedes que intervenien en l’operació.
Tot i que existien bancs públics des del segle XV (el primer la Taula de Canvi de Barcelona, creada el 1401), la seva transformació en bancs centrals, prestadors de l’estat, gestors del deute públic i emissors de paper moneda, va tenir lloc per primera vegada amb la fundació del Banc d’Anglaterra el 1694; la iniciativa va ser imitada aviat a França, però l’excés d’emissió de paper moneda va portar el Banc Central francès a la fallida el 1720, de manera que el Banc d’Anglaterra va ser gairebé l’únic banc central de l’etapa preindustrial: l’espanyol Banco de San Carlos no seria creat fins al 1782, sense gaire èxit, i la resta de països no van disposar de bancs centrals fins al segle XIX.
Al costat de la banca s’ha de citar també la borsa. El seu precedent són les llotges de contractació de mercaderies, en algunes de les quals es va afegir amb el temps la contractació de títols de deute públic i més tard d’accions de les grans companyies comercials i altres societats per accions. La primera borsa va ser la d’Anvers el 1487; un segle més tard van aparèixer amb poca diferència les de Lió, Londres i Amsterdam, i al final del segle XVII i començament del xviii, les de Berlín, Basilea i París.
2.3.4 Formes d’associació i assegurances
L’activitat comercial va propiciar diverses formes d’associació. La companyia (dos o més socis que actuen en comú), tot i que no era desconeguda, era poc utilitzada a causa del principi de responsabilitat il·limitada, que obligava cadascun dels socis a respondre amb tots els seus béns de les pèrdues de la companyia. Més típica del comerç medieval era la comanda o societat en comandita, formada per un soci capitalista (comandant) i un soci gestor (comanditari): el primer aportava els diners o les mercaderies, el segon s’encarregava de transportar-les al punt de venda per tornar amb els diners o altres mercaderies. Normalment el capitalista es reservava tres quartes parts del guany, però les pèrdues, si n’hi havia, anaven a càrrec seu.
Altres formes d’associació que apareixen també ja a l’edat mitjana i que tenen com a finalitat principal resoldre els problemes de la distància són la sucursal, dependència de l’empresa instal·lada en una altra ciutat i que no està dotada d’iniciativa pròpia; l’empresa filial, societat independent, però participada majoritàriament per la casa central i que s’ocupa preferentment de les relacions amb aquesta, i la corresponsalia, acord entre empreses independents i situades en llocs diferents, però que mantenen unes relacions privilegiades que inclouen transmissió de notícies, crèdit mutu i de vegades participació en negocis comuns.
Una forma especial d’associació, creada per la conveniència d’evitar el risc repartint les possibles pèrdues i que aviat agafà entitat pròpia, és l’assegurança. L’assegurança prengué dues modalitats principals: el préstec marítim o crèdit a l’engròs, pel qual es cedien mercaderies o crèdit per a la compra de mercaderies amb la condició que només calia tornar el capital i els interessos pactats si les mercaderies arribaven a bon port. La segona és l’assegurança pròpiament dita, semblant a l’actual fins i tot en el vocabulari, per la qual els asseguradors rebien per endavant una prima i a canvi es comprometien a pagar el valor de les mercaderies en cas de pèrdua. Les societats d’assegurança es creaven per a cada cas concret i normalment hi participaven molts asseguradors amb quantitats petites: era menys perillós que arriscar una quantitat gran en una sola assegurança.
La forma moderna més corrent d’associació, la societat de capitals o societat anònima, va néixer al començament del segle XVII amb les grans companyies colonials privilegiades, de les quals ja hem parlat; però fins ben entrat el segle XIX va quedar reduïda a grans empreses amb suport estatal (companyies comercials, construcció d’obres públiques o colonització de territoris): de fet, en molts països la constitució d’una societat anònima requeria un decret del Govern o l’aprovació del Parlament fins ben avançat el segle XIX.
Arribar a aquest grau d’organització del crèdit i de les societats pressuposa disposar de la comptabilitat, la forma més avançada de la qual, la partida doble, apareix a Itàlia als segles XIV-XV. De fet, encara avui les pràctiques bancàries, creditícies i comptables són en gran part hereves directes de les innovacions introduïdes pels banquers i comerciants medievals, especialment els de les ciutats italianes (Gènova, Florència, Venècia).
3. Recuperació i creixement de la producció artesana
Les sinergies positives entre la ciutat i el camp van fer créixer l’activitat manufacturera urbana, que en gran part anava destinada a l’abastament de la mateixa ciutat i del camp circumdant: el vestit i el calçat eren els productes més típics, però també els estris de cuina, l’instrumental agrari i les armes. A més d’això cal tenir presents els oficis de la construcció (paletes i fusters) i els destinats a la manipulació d’aliments (carnissers, flequers).
La producció artesana va experimentar un creixement notable, gràcies sobretot a l’auge del comerç, però va ser sobretot un creixement quantitatiu, sense grans innovacions, excepte en alguns sectors. D’altra banda, l’activitat artesana tenia una importància secundària en el conjunt de l’economia: ocupava un percentatge petit de la població activa, sobretot respecte a l’agricultura, però també en comparació amb el comerç, el transport o el servei domèstic; l’escassa capacitat de demanda de la major part de la població era un obstacle molt important per al creixement industrial. Així i tot, la demanda estimulava l’especialització, tant dins de cada ciutat (subdivisió dels oficis) com d’algunes ciutats en alguns productes, que resultaven competitius en el comerç a llarga distància.
3.1 La indústria tèxtil
Al conjunt d’Europa la principal activitat manufacturera era la producció de teixits. La regió capdavantera en aquesta producció per al comerç internacional va ser Flandes. Els teixits de llana gruixuda (draps) de Flandes van assolir una qualitat que els feia competitius a la resta de l’Europa occidental i, fet encara més important, van aconseguir introduir-se en els mercats del Pròxim Orient. De fet, els teixits van ser el producte principal del comerç a llarga distància durant tota l’etapa preindustrial. Les altres activitats importants van ser l’obtenció i l’elaboració de metalls i la construcció, tant d’edificis com de naus.
La indústria tèxtil no va experimentar grans transformacions tècniques, però sí una gran quantitat de petits perfeccionaments i canvis en els productes principals. En el sector llaner el canvi principal va ser l’aparició al segle XVI de la nova draperia, més variada, més lleugera, més barata i més portable en climes càlids que no pas la vella draperia tradicional, que havia enriquit les ciutats flamenques