18.1. Els equips, a l’hora de jugar la partida podran estar integrats com a màxim per 5 jugadors i 2 reserves, que podran substituir a algun dels titulars en el transcurs de la partida, sempre abans de l’inici del traure. Per poder iniciar-se la partida, hauran d’estar presents en el terreny de joc almenys 3 jugadors per equip.
18.2. Substitucions. Només es podran realitzar dues substitucions durant la partida i seran definitives. En juvenils es podran realitzar fins a 3 canvis i seran definitius.
Article 21. SISTEMA DE PUNTUACIÓ I RESULTAT
21.1. Les partides es jugaran a 10 jocs. Per acord previ dels organitzadors, el Comitè de Llargues i Palma podrà autoritzar una modificació dels jocs.
Bibliografia
PALANCA HUESO, Antoni (1908). La partida de pilota. València: Lo Rat Penat. Sis Florades (1900-1905).
1. Professor d'Educació Secundària a l'IES Serpis.
Semblança de Bolera: compromís, elegància i honradesa a les llargues
Víctor Agulló Calatayud1
El nostre protagonista va començar a despuntar en la modalitat de llargues a finals dels anys vint del segle passat en pobles de la Marina com ara Benimeli, Orba, Sagra, Ràfol d’Almunia o la Retoria. Eren temps en els quals l’autoritat prohibia el joc de pilota perquè la gent anara a treballar, i al seu poble natal, el Verger, es cantava la següent cançó:
Per a traure, Calavera
Pa restar, el Calciner (el Verger)
I pa guanyar les partides… Pasqualet el Barber (de Beniarbeig)
Els rigors de l’època el van portar a emigrar a Benicalap, a la capital del Túria, on es va convertir, ja abans de la Guerra Civil, que el va portar al front de Terol, i va formar part de l’equip de carabiners de confiança de Juan Negrín, en un dels grans jugadors de les modalitats de carrer. Així mateix, quan en el cap i casal la pilota encara era un esport arrelat i volgut pel poble, va disputar partides llegendàries juntament amb altres grans pilotaris com el Garrut, de Carpesa; Llauraoret i Campaner, de Campanar; Paquito, de Borbotó; Bernat, de Massalfassar; Xiquet del Cristià, de Beniferri; Palleter, de Benissa, o el Blanquet i el Pardalí, d’Orba.
A Benicalap es jugava en el carreró de l’Alqueria del Moro a llargues i a la desapareguda fàbrica Boluda, a frontó. Tot el poble es bolcava els diumenges en les partides que concitaven gran expectació de públic i travesses. Un altre destacat jugador local era Sota i com a marxador actuava el tio Sento, besavi de l’exjugador de futbol del Llevant i del València, Vicente. Des de llavors fins als nostres dies, als seus 94 anys d’edat, Salvador Rodríguez Mut, Bolera, està considerat com una institució al món de la pilota valenciana per la seua modèstia, honradesa, saviesa i compromís, uns valors que han portat a què la pilota valenciana siga considerada quelcom més enllà d’un esport. Es tracta, a més a més, de l’única persona que ha vist jugar als cinc grans de la pilota: Nel de Murla, Quart, Juliet, Rovellet i el Genovés. I també l’aficionat les retines del qual han contemplat el nombre més gran de partides, d’èpoques tan dispars, des de l’època de Quart fins als nostres dies. Assenyala sobre Juliet d’Alginet com una persona «honrada i treballadora», i destaca molt especialment a Paco Cabanes, el Genovés, que «serà difícil que torne a eixir un com ell», com els millors pilotaires de la nostra història recent. Pel que fa al joc al carrer es decanta pel Xiquet de Simat i el Xiquet de Llanera, així com Pavia, de Vilallonga (la Safor).
Declarat admirador del poble basc, afirma sense embuts que, a diferència dels valencians, han sabut prestigiar i valorar les seues tradicions, costums i modalitats de pilota, i en relació amb la situació de la pilota en l’actualitat i de cara al futur opina que els mitjans de comunicació i la Generalitat Valenciana no estan a l’altura de les circumstàncies. En definitiva, i tenint en compte els temps que corren, és moment de reivindicar als homes que de manera anònima i decidida han sostingut i engrandit el nostre ancestral esport. Per això, no estaria de més que la Federació de Pilota Valenciana rendira un merescut homenatge a la seua figura i trajectòria.
Una de les darreres persones vives que va veure jugar al Nel de Murla
Va succeir en 1934 quan una avaria al tren va fer que el mític Nel de Murla, ja ancià, hagués d’apear-se en l’estació del Verger que aleshores comptava amb tres trinquets de pilota grossa. Davant la gran expectació que va causar la seua presència, José Vicente Riera Calatayud va resoldre tornar a faixar-se i compartir uns quinzes amb el pare del nostre protagonista, per a delectació dels vilatans. La modalitat de la pilota grossa només perviu en l’actualitat en les localitats alacantines de Monòver, l’Abdet i Parcent. L’exhibició va ser tal que, dècades després, encara es recordava al poble l’espectacle que va oferir el primer gran geni de la pilota moderna: Nel de Murla.
Bolera, un cavaller de la pilota: compromís, elegància i honradesa (Víctor Agulló).
1. Universitat de València.
L’escala i corda: la modalitat més emblemàtica
Pascual Sanchis Moscardó1
A continuació parlaré de la modalitat de l’escala i corda partint de la meua experiència personal. Per a mi la pilota valenciana ho significa tot en la vida. Tinc el privilegi d’haver nascut en un poble, el Genovés, on es respira pilota pels quatre costats. A més a més, sóc fill d’un jugador de pilota en la modalitat de raspall (Pigat i) i des dels quinze anys vaig mamprendre a anunciar-me als trinquets. Els meus inicis se situen en el raspall, però, posteriorment, com tants i tants jugadors del meu poble, i influenciats per la gran figura d’aqueix moment, Paco Cabanes (Genovés i), vaig donar el salt a l’escala i corda, modalitat amb la qual em vaig prodigar fins a la meua retirada, quan ja tenia 42 anys. Els coneixements i l’experiència que vaig anar atresorant durant tot aquest període m’han permés tindre l’honor d’arribar a convertir-me, després de ser jugador i capità, en seleccionador absolut de la Selecció Valenciana de Pilota des de l’any 2003.
De l’escala i corda podria destacar que es tracta de la modalitat més plàstica, la més admirada per l’afició i, d’acord amb la majoria d’especialistes, la més bonica. La tradició oral, arreplegada per Llorenç Millo en la seua obra El Trinquet, destacava que el fundador de la modalitat va ser el llegendari Nel de Murla. Aquest pilotari va escriure pàgines de glòria per al nostre esport i està considerat, juntament amb altres figures com el meu paisà el Genovés o com Rovellet, Juliet d’Alginet o el Xiquet de Quart, com un dels cinc grans pilotaris de la història. Tanmateix, tot i que Nel de Murla va ser el principal dominador de la modalitat, segons dades aportades per l’historiador de l’esport valencià, Recaredo Agulló, sabem que a escala i corda es jugava als trinquets valencians dels quatre punts cardinals de la geografia valenciana, almenys des de 1893.
Des d’aleshores ençà, la modalitat està considerada com la més emblemàtica. Pense que les principals diferències entre els anys setanta i huitanta del segle passat envers l’actualitat es relacionarien, bàsicament, amb el tema de la prohibició de les galeries coincidint amb l’aparició del Circuit Bancaixa que va suposar tota una autèntica revolució.
Amb