Evidentment, la localització del sepulcre a la Seu valenciana va ser variable i circumstancial, cap a la que es dirigien les diverses processons del Triduum Sacrum. En tot cas, destaquem que una localització bastant habitual del sepulcre va ser la retrocapella o transagrari que ocupava la superfície de darrere el retaule major. A més que, com hem vist, en ocasions aquesta retrocapella fos denominada el Sepulcre, la consueta del segle XVI especifica com de vegades la processó anava fins al monument, fent el recorregut des de la porta de la sagristia per la girola, passant per la Mare de Déu de l’Anyell –retaule que estava en una de les capelles– fins arribar al mateix punt axial del presbiteri. Algunes precioses notícies sobre la confecció de l’arca o sepulcre emprat per a enterrar les hòsties van ser recollides al llibre d’obres de 1432, on se citava expressament que s’havia encarregat al fuster Joan Amorós «la tomba que fiu obrar pera reservar lo cors preciós de Jehsus lo dijous sanct» (Sanchis Sivera, 1909: 470-471).
Després d’indicar-se que des del Triduum Sacrum fins a les primeres vespres de Pasqua no se celebrarien matines, serveis de difunts, ni oficis de la Mare de Déu, l’inici del Dijous Sant suposava que «encenen-s’i quinze ciris davant lo altar» (Hores de la Setmana Sancta, 1553: LCr.). A més dels ciris, el ritual es complicava. En finalitzar, les matines ja contemplaven un intercanvi de cants entre els cors: «E acabada de dir la dita Antífona, dos cantors stant davant lo altar diguen Kyrie eleyson. E lo chor replique...» (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXVv). A les vespres del mateix dia
ab gran reverència sia reservat lo Corpus Domini en lo sacrari o casa que apparellat hauran, fins al següent jorn, segons és de costum. E quant portaran lo Corpus de l’altar al sacrari, ab baixa veu diguen lo seguent vers: Egressus Iesus de pretorio portans spineam coronam tunc iudei omnes clamabant: Tolle Tolle crucifigatur. Estant lo prevere que haurà dit la missa en lo altar, començen vespres, lo qual al fi de les vespres digua vers: Dominus vobiscum (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXIXv).
Per al Dijous Sant es preparava de forma molt especial la capella major, vestida amb tapissos i entelats blancs de grans proporcions, que cobrien l’intercolumni des de l’arc de davant de la sagristia fins al que es trobava davant l’escala del cimbori. El blanc anava a joc amb les vestimentes dels oficiants, en contraposició a l’ús d’ornaments negres durant les tres primeres fires de la Setmana (Villanueva, 1804: 151). Es reposava la roba d’altar, es col·locava el coixí perquè s’agenollés el diaca i es netejava i preparava l’argenteria i el vidre per a la benedicció dels olis. S’aparellava l’aixovar de la sagristia perquè estigués disponible –olieres, creus de cristall, llibre de perícopes, epistolari, les cobertes de vellut verd i sis vels de diversos colors, dos per a cobrir les creus i els quatre restants per als nens, no sabem si per tapar les mans o perquè es cobrissin el rostre, com es documenta a Saragossa. Les vestimentes preparades per al diaca, el bisbe i els acompanyants eren blanques, i mentre es vestien se celebrava la sexta i es beneïa la llum nova amb l’encenedor de la sagristia, els ciris del qual s’encenien. Al cor es col·locaven dos bordons i dos capes negres, i per fi, el retaule major es descobria per complet, traient la tela negra, però romania tancat, com corresponia a aquest temps. A la sagristia es beneïa el bàlsam per aparellar amb els olis i des d’allà es portava a l’altar major en una processó encapçalada pel sagristà amb la patena i el calze, seguit dels dotze preveres, dos diputats amb les capes i ciris blancs, el sotsdiaca amb la creu episcopal i el vel blanc, el bisbe amb el bàlsam també amb vel blanc, acompanyat per un diaca a un costat, portant el bàcul, i, a l’altre, un assistent vestit amb capa blanca. Arribats a l’altar, el prelat dipositava el bàlsam sobre aquest, cobert amb el vel blanc, i pronunciava la confessió (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 79-83).
En temps moderns i segons la consueta del segle XVIII, el fuster feia «un tablado de tres tablas y una escalera postisa» des del presbiteri fins als púlpits, perquè es pogués accedir directament des dels laterals del cor. Mentrestant, a l’altar es col·locava el frontal de la passió, els sis candelers d’or, vuit capes blanques, i amb el vel s’assecava el calze (ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, pp. 302-315). De fet i tornant a la consueta de 1527, un cop arribats a l’altar major, el sotssagristà enviava l’arca pasqual –«lo confrenet d’estojar lo Corpus en lo monument»–, coberta amb el vel i la tovallola brodats d’or, encara que també podia col·locar-se al seu interior el Sant Calze –el «càlzer de Jesuchrist»– per a reservar l’hòstia (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 83-84). El Sant Calze es va utilitzar per a posar l’hòstia el Dijous Sant, fins que el 1744 se li va caure al canonge Vicent Frigola i la copa es va partir (Villanueva, 1902: 42).
Durant la missa, els capellans eren encarregats de portar els recipients dels olis –crisma, «oleum sanctum» i «oleum infirmorum»–, cadascun vestit amb teles morisques –«paraments morischs»– una blanca, una altra morada i una verda. També hi havia quatre nens vestits de blanc, cenyits amb cíngols, que portaven les dues creus de cristall velades, l’epistolari i l’evangelari antics, i es cobrien els caps amb vels clars de diferents colors (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 84-85). Finalment, dos escolans de blanc, amb amit, encensaven amb turíbuls i navetes, amb l’encens d’estorac i benjuí, i cremaven fumàries per al monument. Tot seguit es feia la benedicció dels olis, amb una intensa relació física entre l’altar major i la sagristia, d’on eren portats i retornats els vasos d’olis. Després d’això, se succeïa una gran processó que circumdava la girola catedralícia i tornava al cor i l’altar, mentre el prelat romania assegut al faldistori que havia estat canviat al costat nord del presbiteri. Allà, després de la processó, i envoltat de dotze preveres, el bisbe barrejava bàlsam i olis per a fer els olis sagrats. Després d’això, tres canonges amb riques vestimentes litúrgiques portaven l’hòstia consagrada al monument: el que el portava vestia de blanc i els acompanyants de carmesí, amb les dalmàtiques de brocat regalades pel papa Alexandre VI. Llavors, la processó retornava per la girola des de la Mare de Déu de l’Anyell fins a la sagristia, circumdant l’altar major (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 86-90). De nou des de la sagristia i amb els encensers i ciris preparats, es reorganitzava la processó, ara encapçalada per l’arquebisbe i el pal·li, cap a la capella on s’havia muntat el monument. No queda clar on se situava, tot i que és segur que se situava en alt. La processó passava pel transsepte, per la «porta major de la capella», i arribava fins a l’altre extrem «per la Verge de l’Anell y detràs lo Corpus fins al monument (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 90-91). Els escolans portaven ramets, cinc poms de cera per al segell i el plat petit de plata. Els tres sagristans portaven els olis i el sotssacristà la clau de la tomba: «Y axí va-se’n primer al monument, y fa apartar les relíquies, que stan en lo pas de la escala, y les capes de papa Alexandre». Els dotze preveres ascendien fins al monument, i llavors fins al