Perquè, d’universos, en podríem crear multitud. Cadascun d’ells amb grans o petites variants de disseny, que acabarien donant lloc a cosmos amb evolucions completament diferents.
Però si el consultor fos experimentat de debò, potser la primera pregunta que ens faria no seria sobre les dimensions que volem, l’estructura, la durada o el color. Amb una pregunta de l’estil «Hi vol vida, en aquest univers?» l’especialista en tindria prou per decidir, de forma automàtica, un munt de paràmetres que, de manera obligada, haurien de formar part del producte que desitja el seu client.
Perquè sense ni necessitat d’entrar a definir encara quin model de vida volem, és a dir, quines formes vives ens agradaria que poblessin el nostre cosmos, ja quedarien decidides coses com ara que l’univers ha de poder perdurar força temps en una situació estable. Que ha de permetre la creació de partícules que facin de maons per construir éssers vius. Que han d’existir forces que obliguin els maons a combinar-se i que les estructures resultants puguin existir durant molt de temps. Que en alguns llocs d’aquest univers s’hauran de poder formar objectes que actuïn com a llocs, superfícies, on aparegui la llavor de la vida. I que s’hauran de preveure fonts d’energia que alimentin aquesta vida.
Si seguim amb el joc, en algun moment el consultor ens obligarà a entrar més en detall sobre el tipus de vida que hi volem. Ens conformarem amb organismes senzills?
En el cas que responguéssim que ens agradaria que la vida pogués evolucionar fins a formes complexes també quedarien determinats molts altres factors, la majoria dels quals serien de caràcter local, referits als indrets concrets on aquesta evolució hauria de ser possible.
I és que no qualsevol lloc serviria. Hauria de presentar unes condicions estables durant força temps, ja que el consultor sap que la feina evolutiva necessita anar a poc a poc. Per tant, en aquesta línia, s’haurien d’assegurar sistemes de protecció que d’alguna manera blindessin alguns dels mons de la major part dels efectes perjudicials que, de ben segur, un univers tan complex com el que dissenyaríem comportaria. També s’haurien de crear fonts d’energia, que, en definitiva, és l’aliment que necessita l’evolució. Ah! I necessitaríem processos químics complexos, fonamentals per al funcionament del metabolisme, la qual cosa, al seu torn, faria que haguéssim de crear substàncies prou abundants, estables i flexibles perquè la vida hi pogués jugar.
Ja deixant a banda el joc del consultor, el cert és que l’afirmació que diu que tot en el nostre univers sembla dissenyat a la perfecció perquè nosaltres puguem existir no és, en absolut, exagerada. Els paràmetres inicials del cosmos han estat triats amb exquisida delicadesa.
Podria haver estat de moltes maneres. Hi ha multitud d’universos possibles, infinits, amb paràmetres lleugerament diferents uns dels altres. Però el mateix fet que estiguem aquí ens demostra que aquest, el nostre univers, gaudeix de les característiques perfectes per a nosaltres, ja que n’hi ha infinits més en els quals no hi podríem ser.
Aquesta primera part del llibre està dedicada a revisar aquests paràmetres bàsics de la natura, el que vindrien a ser les regles del joc que es desenvoluparia a continuació, durant els 13.800 milions d’anys que van seguir el Big Bang, el moment del naixement del cosmos.
La millor forma d’entendre a què ens referim quan parlem dels fonaments d’un univers perfecte és pensar que tot el que veiem, el que ens rodeja, el que ens dona cos, està format per àtoms. Amb àtoms la natura fabrica galàxies i estrelles, planetes, roques, arbres, papallones i persones. Doncs bé, la mateixa existència dels àtoms tan sols és possible si l’univers obeeix unes regles determinades que fan, per exemple, que els electrons, protons i neutrons (components dels àtoms) tinguin les propietats justes. Si la natura hagués creat un electró més pesat, un protó amb una càrrega elèctrica diferent, o un neutró amb menys massa els àtoms no serien estables. I sense maons el resultat seria un cosmos privat de qualsevol possible construcció.
L’existència dels àtoms no depèn tan sols de les propietats de les partícules subatòmiques que els formen. També hi tenen un paper determinant les forces de la natura, ja que és gràcies a la seva acció que les partícules es poden mantenir unides i fer que els àtoms siguin estables en el nostre univers. En altres configuracions del cosmos, on les intensitats entre les forces que actuen fossin diferents, res vetllaria perquè les partícules preferissin viure combinades i no lliures, sense cap esma per formar res. Com veurem, l’equilibri entre forces i partícules és delicadíssim i molt reeixit en el nostre univers.
Rebobinant en el temps arribaríem a l’extraordinari esdeveniment que va marcar el naixement del nostre univers, el Big Bang. Va ser en aquell primer sospir del cosmos que van quedar definides les propietats de les forces i partícules que comentàvem anteriorment, i també va ser el moment en què la nostra fortuna va començar.
Els primers àtoms, fabricats en aquell Big Bang, formarien, uns centenars de milions d’anys més tard, unes gegantines esferes calentes que anomenem estrelles. Aquests astres, els sols, són les veritables fàbriques de la natura, i dins seu, a milions de graus de temperatura, es forgen els elements químics necessaris per formar planetes rocosos, com el nostre, i tot el que contenen, inclosos a nosaltres. Sense estrelles que visquessin i morissin, alliberant tot el material cuinat al seu interior, l’univers seria un avorrit lloc format per tan sols un parell d’elements químics amb els quals a penes es pot construir res, i per descomptat res tan complex com una cèl·lula viva.
Finalment, uns 10.000 milions d’anys després del Big Bang, els plans de la natura culminarien amb l’aparició de la vida en un racó perdut d’un univers que és immens i insondable.
El primer capítol, però, no està dedicat a l’univers, ni a les partícules i forces, ni tan sols a les estrelles. Perquè hi ha un convidat, potser inesperat per molts simplement perquè a penes li prestem cap atenció i el donem per fet: el temps.
Un temps que permet el flux dels esdeveniments com si fos el corrent d’un riu, que els ordena un rere l’altre, i que no permet rebobinar i convertir la natura en un caos en el qual no puguin progressar els processos físics i químics, sense els quals no hi hauria res.
Sorprenentment, no sembla haver-hi (quasi) cap impediment que obligui el temps a funcionar com ho fa, convertint instants de futur en passat. I si no fos així? I si el temps es comportés de forma aleatòria i impredictible? En la nostra vida quotidiana, i també en tot el que ens envolta, les causes precedeixen els efectes. El foc és la conseqüència d’haver encès abans un llumí, i no pas al contrari. Avui som vius perquè fa temps vàrem néixer. I tot i que pugui ser un interessant argument per a una pel·lícula de ciència-ficció, en un univers en què el temps no fluís ordenadament i sempre cap endavant no hi hauria cap procés que pogués progressar, i molt menys la vida.
En aquesta primera part del llibre jugarem al tot o res. I és que no s’hi val a badar, i, tal com anirem veient, petits canvis en la configuració dels fonaments de l’univers haurien conduït a un cosmos solitari, buit de qualsevol forma de vida possible, per simple que volguéssim que fos.
1
La fletxa del temps
Fa un cert temps que vaig escriure el text que ara llegeixes.
Que òbvia que ens sembla aquesta afirmació! I és justament al darrere d’aquesta aparent obvietat on s’amaga un dels més grans misteris de la natura: el temps.
Són nombrosíssims els pensadors que, al llarg de la història, han reflexionat sobre aquesta qüestió. I quan un parla del concepte de temps, sembla quasi obligat referir-se a la frase potser més famosa atribuïda a un d’aquests pensadors, sant Agustí d’Hipona, que encapçala una bona part dels llibres i articles científics dedicats a l’estudi del temps: «Què és, doncs, el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé, però si vull explicar-ho