Dels orígens a l'abolició. AAVV

assemblees parlamentàries i que el General tornara a disposar d’un organisme mancomunat de gestió de la hisenda. Així les coses, les corts de València de 1349 es van destinar exclusivament a organitzar la repressió contra els revoltats unionistes; les diverses campanyes militars contra Sardenya dels anys subsegüents es van finançar amb peticions monetàries fetes per separat als membres dels estaments valencians i les corts de València de 1354 únicament es van convocar per tal que l’infant Joan rebera el jurament dels braços com a hereu de la Corona, davant els perills que comportava l’expedició personal del rei a l’illa sarda: racione viagii quod apud regnum Sardinie disposuimus facere de presenti.³⁶ No obstant això, l’inici de la guerra contra Castella a partir de 1356 va obligar Pere el Cerimoniós a recórrer novament a l’ajuda del conjunt del General, primer intentant mantenir una posició de força, però més tard, a mesura que avançaven el conflicte i les dificultats, des d’una posició de feblesa pròpia i de fortalesa del General, segons es pot observar en l’evolució de les successives reunions parlamentàries que van haver-hi entre 1357 i 1363.

En primer lloc, en el parlament que el rei va convocar a València el febrer de 1357 per rebre «consell e ajuda» dels estaments, el Consell municipal de la mateixa capital valenciana es va negar a pagar un subsidi si la contribució no es feia i es gestionava conjuntament per tot el braç reial: «d’ací avant no vulla que ajuda alcuna sia demanada a la dita ciutat singularment, mas si alcuna ajuda convenia ésser feta, que aquella sia feta generalment per totes les ciutats, viles e lochs del Regne de València».³⁷ De fet, un any després, a començaments de 1358, el monarca no només va haver de reunir unes corts a València que van tornar a negociar qüestions legals i polítiques, amb l’aprovació consegüent de nombrosos furs nous, sinó que, a més a més, també va permetre que cada estament s’encarregara de recaptar els seus propis diners, mitjançant la forma fiscal que estimara convenient, per a satisfer el compartimentum que fou establert per als dos anys següents: el braç militar pagaria 200 homes a cavall armats, el reial 190 i l’eclesiàstic 110, que en conjunt podien costar 1.200.000 sous a l’any. Amb tot, de moment encara no es va recuperar cap mena de comissió interestamental d’administració del diners, sinó que cada estament va haver de traspassar les sumes obtingudes a un oficial de la governació general de la Corona, Juan de Olite, que era qui després distribuïa la moneda obtinguda per ordre de dos oficials reials: el mestre racional Berenguer de Codinachs i el jurista Arnau Joan.³⁸

Tanmateix, davant els enormes impediments per contenir els diversos i exigents fronts bèl·lics, la situació va haver d’anar canviant per tal d’atorgar cada vegada més autonomia a les accions mancomunades del General. Així, a l’abril de 1359 l’infant Ferran va presidir un parlament a València en el qual es va aprovar l’avançament de dos mesos i mig del donatiu de les corts de l’any anterior que romania en vigor, per a la qual cosa es van nomenar «los diputats dejús scrits per cascun dels dits braçes», que eren Bernat Ordi per l’Església i Arnau de Valleriola per les universitats reials –mentre que el de la noblesa va quedar vacant, atés que alguns barons van mostrar el seu dissentiment a tal avançament. I aquells escollits pels braços serien els que invertirien els diners obtinguts en els afers de la guerra «a ordenació dels dits senyors rey o infant, o del Consell de aquells resident en València, e dels dits deputats, ço és, en cas de neçessitat, la qual neçessitat sia a coneguda dels damunt dits». Per tant, ara per primera vegada es donava un cert marge d’autonomia a les decisions preses –en cas de necessitat– pels representants dels estaments, que a més a més també van rebre poders per a decidir de quina manera s’havien de recaptar els diners corresponents «a cascun dels dits braços o singulars de aquells».³⁹

Això, en conseqüència, va establir el precedent del que va ocórrer a partir de l’any següent, quan en les corts de València de maig de 1360 es va aprovar un nou donatiu general d’altres 500 cavallers armats durant dos anys, amb un cost d’1.300.000 sous anuals, també a recaptar segons els tipus d’impost que cada braç decidira per separat. En concret, tot i no posar-se d’acord en la quantitat que havia de pagar cadascú, sí que ho van fer en les característiques bàsiques de la gestió, que va passar a mans de dotze «síndichs e deputats per lo General del Regne de València a distribuir e aministrar lo sou d’aquells D hòmens a cavall»: l’abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna Arnau Saranyó, el clavari de l’orde de Santa Maria de Montesa Juan López de Espejo, el majoral de Quart Bernat Monestir i el canonge de la seu de València Pere de l’Abadia per l’estament eclesiàstic; els nobles i cavallers Gilabert de Centelles, Ramon de Vilanova, Blasco Fernández de Heredia i Pasqual Maçana per l’estament militar; i els ciutadans de València Guillem Abelló i Francesc Marrades, el ciutadà de Xàtiva Francesc Carbonell i el prohom de Morella Bartomeu d’Allepuz per l’estament reial. I ara no només s’havien de limitar a recaptar els diners, sinó que també van rebre amplis poders per a decidir sobre el seu destí per a la defensa del regne, amb l’assessoria d’uns consellers escollits igualment en les corts i sense retre més tard comptes al monarca, sinó a uns oïdors escollits pels mateixos estaments.⁴⁰

En concret, segons els capítols de les ofertes presentades, aquells dotze diputats podien rebre i negociar préstecs, controlaven el reclutament i el pagament dels cavallers armats de l’exèrcit valencià i es quedaven amb part del botí obtingut pel mateix exèrcit, per tal de reinvertir-lo en la defensa del territori, en nom de totius Generalis regni.⁴¹ De fet, l’any següent, pel juliol de 1361, els estaments van escollir els oïdors que havien de revisar els comptes dels diputats,⁴² sense intervenció del rei, qui havia perdut, doncs, la capacitat exclusiva de decidir sobre la destinació dels diners, que ara també requeia en part sobre els representants del General, amb unes noves funcions en el cas de la hisenda que anirien consolidant-se a partir d’aleshores. En aquest sentit, com és sabut, la següent gran novetat es va produir ja en les corts generals de Montsó, de 1362-1363, amb la creació, tant a València com a Catalunya i Aragó, d’uns nous imposts sobre la producció i el comerç tèxtils, les «generalitats», que a partir de llavors serien una de les principals fonts d’ingressos dels diputats del General i que amb el temps acabarien donant també nom a aquella mateixa estructura de recaptació i administració fiscal. Havia nascut la Diputació del General o Generalitat, resseguint les passes d’altres experiències prèvies que hem vist fins ací.

      3. Conclusions

      Tant la Diputació del General del Regne de València com les seues homòlogues de Catalunya i Aragó, que van donar peu a la formació d’institucions de gestió fiscal en mans dels estaments, van nàixer en la dècada de 1360, en el context dels esforços fiscals i bèl·lics exigits per la guerra dels Dos Peres. Amb tot, en aquells tres territoris ja abans s’havien donat casos de donatius generals que havien estat administrats pels representats de la comunitat política, a Catalunya i Aragó entre finals del dos-cents i principis del tres-cents i a València durant el segon terç del mateix segle XIV, segons hem vist amb cert detall ací mateix. En aquest sentit, aquella diferència cronològica inicial va estar sobretot marcada pel greu enfrontament que va haver al territori valencià entre els partidaris dels Furs d’Aragó i els partidaris dels Furs de València, que va impossibilitar durant molt de temps la concessió de donatius generals i fins i tot la mateixa aparició del concepte de «General del Regne», que només va començar a desenvolupar-se a partir de la unió foral aconseguida gràcies als acords presos en les corts de 1329-1330. En tot cas, just a partir d’aquell moment es van succeir diversos donatius aprovats i també gestionats per tots els estaments, com els de 1330-1334, 1340-1343, 1358-1360 i 1360-1362, que mostren una evolució clara cap a l’assumpció de més poder de decisió per part de la comunitat política del regne.

      Així,