Els peus que calciguen la terra. Pau Viciano Navarro

no, conservava diversos significats. Certament, el més freqüent era el d’«agricultor» –en el sentit genèric de pagès o camperol–, tant en la seua forma catalana com llatina, que en els documents més primerencs podia ser laborator o agricultor. De 1277 data, per exemple, la clàusula «a costum de bon laurador» que figura en un llibre del justícia de Cocentaina i una fórmula semblant –«a ús e a costum de bon laurador»– pot trobar-se en un establiment de terra de 1292.¹⁰ El terme llatí agricultor, com a sinònim de llaurador, apareix en la documentació del justícia de València si més no des de 1282. En un llibre del mateix oficial, de 1284, s’emprava el terme laborator com a equivalent de laurador, i en un protocol notarial de 1295 es registrava un contracte de treball «ad officium laboratoris».¹¹ Aquestes dades són una simple mostra, però permeten pensar que els llauradors formaven una categoria que podia incloure tots els conreadors, per oposició als ciutadans i homes de vila i, evidentment, a la noblesa representada pels cavallers. No manquen els documents del Dos-cents en què els jutges, abans de prendre una decisió sobre un plet agrari, cerquen «conseyll e acord ab lauradors e ab hòmens de vila», possessors de terra en el mateix terme i sovint veïns d’una mateixa població però ben diferenciats com a grups socials.¹² Ja en el segle XV, en els sermons de sant Vicent Ferrer, que apel·laven a la sensibilitat dels seus auditoris populars, els llauradors apareixen com a víctimes de l’opressió dels nobles i, en aquest sentit, fins i tot podien representar el conjunt del poble davant l’abús dels poderosos: «Los braços són los cavallers que defenen la terra; mas ja són malalts, que així com deurien ajudar als llauradors, ells los roben».¹³ Aquesta tendència a l’ampliació dels límits del concepte de llaurador per incloure tots els qui vivien del seu treball es confirmava quan el predicador recordava que «Adam llaurador fo».¹⁴ El primer home, quan hagué de guanyar-se el pa amb la seua suor, esdevingué llaurador. En aquest sentit, com advertia el mateix sant Vicent, totes les ànimes eren filles de llaurador. Però més enllà d’aquest parentiu remot, la imatge d’Adam i Eva com una parella de camperols, tan familiar als pagesos revoltats arreu d’Europa als segles XIV i XV, tendia a identificar els llauradors amb els laboratores de l’esquema trifuncional clàssic: els qui treballaven per mantenir els ordes privilegiats dels oratores i dels bellatores. Ara bé, en el moment que predicava sant Vicent ja feia temps que la realitat social havia obligat a fer més complexa la vella imatge dels tres ordes. D’altres categories i oficis, començant pels mercaders i menestrals, havien hagut d’integrar-se en la representació de la societat cristiana –és a dir feudal–, segons el conegut esquema antropomòrfic. El que no canviava era la posició subordinada dels camperols, sempre en el nivell inferior del cos social, arran de terra. «Les cames e los peus que sostenen tot lo cors –deia el predicador taumaturg– són los llauradors, qui sostenen tot lo món, tots los estats, a reis, comptes, etc., car d’allò que ells treballen tots n’havem a viure».¹⁵ El mateix model organicista presentava un tractadista franciscà com Eiximenis, però en la seua idea de la «cosa pública», els camperols –novament «pagesos»– quedaven més avall encara: les cuixes i les cames eren els menestrals, mentre que els camperols estaven un esglaó per sota d’aquests: «los peus que calciguen la terra són los pagesos qui la colren e l’exerciten per llur ofici tots temps».¹⁶

La visió organicista, doncs, no sols legitimava la posició d’inferioritat econòmica i social dels llauradors, sinó que tendia a reassignar-los les connotacions negatives que tenia el terme «pagès». Això ho tenien molt clar els cavallers: una manera d’insultar-se en les lletres de batalla era acusar l’adversari de descendir de llauradors. A l’inici del segle XV, Joan de Vilaragut gosava difamar un membre d’un llinatge baronial com Pere Pardo de Lacasta proclamant –cosa evidentment falsa– que «notori és a tothom que vostre pare ha cavat, podat, laurat e fet tot ofici de laurador, e d’açò ha hòmens en la plana de Borriana, hui vius, qui l’han vist».¹⁷ Fins i tot fora dels cercles aristocràtics, aquesta connotació degradant que, almenys de manera latent, conservava la condició de llaurador podia s’usar-se, en les processos judicials, per desacreditar els testimonis de la part contrària. En els plets entre comunitats formades majoritàriament per llauradors, el terme no podia tenir un caràcter globalment desqualificador, però els homes de lleis urbans associaven a l’ofici d’agricultor qualificatius que refermaven la rusticitat i la manca d’enteniment que, d’alguna manera, a ulls dels ciutadans, podien estar implícits en el terme «llaurador». Així, en 1381, els advocats de la ciutat de València rebutjaven el testimoniatge dels veïns de Sueca, en la causa que enfrontava la capital amb la senyoria d’aquella població, al·legant que «són hòmens lauradors e il·literats e fort grossers seu idiotes».¹⁸ Tanmateix, des de la ciutat també s’afavoria una dignificació de la condició de llaurador en l’as-similar-la a una categoria socioprofessional, entesa com un «ofici» o una «art», que permetia integrar els treballadors de la terra en l’entramat de la societat urbana. Seguint el model de les activitats artesanals, en el segle XV es redactaven contractes de treball o d’aprenentatge sota la forma jurídica d’afermament que es referien a l’«arte agriculture» o a l’«officium agriculture».¹⁹ És més, els llauradors de València –juntament amb els hortolans– estaven organitzats en una confraria des de 1283 i, a partir de 1329, participaven de manera corporativa en el consell, al costat dels representats elegits per la resta d’oficis.²⁰ També a Barcelona existia des del segle XIV una confraria de «lauradors, ortolans e cavadors» i el mateix succeïa en una altra ciutat com Lleida, on hi havia un major pes de les activitats agràries.²¹ En el cas de València, el reconeixement institucional no anul·lava la jerarquització dins de la societat urbana, on els llauradors, tot i organitzar-se formalment com un ofici corporatiu, tendiren a veure’s relegats per darrere dels menestrals. Això es palesava en el lloc cada vegada menys honorable que se’ls assignava, durant la primera meitat del segle XV, en la processó del Corpus, que no debades era la millor representació simbòlica de la societat urbana.²² De fet, la presència de llauradors entre els oficis urbans no deixava de representar una certa anomalia. Quan, l’any 1459, amb motiu de l’entrada de Joan II a València, desfilaren totes les corporacions davant el rei, el cronista remarcava la vistositat de les robes, l’ordre i la bellesa dels espectacles dels diferents oficis artesanals, mentre que dels treballadors agrícoles sols es deia que «vengueren la gran multitud dels llauradors, anant llaurant e sembrant e fent algunes coses de riure». Només un altre col·lectiu professional potser encara pitjor considerat, els pescadors, tingueren un comportament burlesc, també «fent coses de riure».²³ Ara bé, el panorama era molt diferent en les viles on els llauradors suposaven una gran part del veïnat –fins i tot la majoria– i on els camperols acomodats, sovint emparentats amb notaris i mercaders, formaven part dels cercles dirigents. Aquests prohoms llauradors no feien riure: pertanyien a confraries com la de Sant Miquel, a Castelló, que el dia del Corpus desfilava en el lloc més preeminent.²⁴ En qualsevol cas, amb major o menor reconeixement corporatiu, la categoria social de «llaurador» no era equiparable a la d’un ofici artesanal qualsevol, sinó que tenia un sentit que englobava tots els treballadors de la terra, per contraposició