El text, on es desenvolupen les receptes corresponents als capítols enunciats a l’índex, té numeració romana, l’original, i aràbiga, aquesta última moderna i a llapis. Comença en el foli XVIIIr/6bis i acaba inconclós al foli CLX/140. El títol dels capítols està escrit amb tinta vermella i el seu enunciat sol ser més explícit que el de l’índex. Així mateix, al marge superior del foli apareix escrita amb el mateix color la paraula clau del capítol i, de vegades, el tema del capítol anterior. Cal remarcar que els sis primers capítols desenvolupats en el text i que apareixen amb el seu títol específic, corresponen als 12 primers capítols que, com abans s’ha dit, no consten en l’índex, si bé desconeixem el nombre d’ordre que tindrien. El text, que acaba al capítol 61 de l’índex, «Ítem, a levar e fer passar tota dolor que sia en la persona», està incomplet, com ja s’ha indicat i posa de relleu el reclam del marge inferior del foli 160v: «prenets de la rael». Dels capítols restants (62 a 73) només coneixem el seu contingut a partir de l’enunciat de l’índex. El receptari conté 845 receptes.27
CONTINGUT DEL MANUSCRIT
García Ballester28 indica que, per regla general, en aquest tipus d’obres l’enumeració de les receptes seguia un ordre establert: apareixien ordenades del cap als peus i continuaven amb receptes per a malalties d’origen universal (febres, apostemes, etc.); aquesta ordenació apareix un tant alterada en el receptari objecte d’aquest treball. A l’índex, s’enumeren i s’enuncien els capítols, referits al tractament de patologies que afecten diversos òrgans, aparells i sistemes (estómac, ronyó, fetge, melsa, pulmons/lleu, dermis, aparell genital masculí i femení, nervis, etc.),29 i altres amb receptes per a malalties específiques (llebrosia, cranc) o per alleujar afeccions i molèsties, com per exemple l’insomni, les hemorroides, febre, vòmit, embriaguesa, etc.
En el text es desenvolupen les receptes corresponents a cada capítol enunciat en l’índex. Aquí el títol del capítol sol ser més ampli que el de l’índex, que és molt més concís. Cal lamentar la pèrdua dels últims capítols, donat l’interès de la seua temàtica. Axí mateix, s’ha de remarcar la importància que té per a la història de la llengua i, particularment del lèxic, la terminologia utilitzada per a descriure i anomenar les malalties esmentades a fi d’identificar-les amb més precisió.
Entre les dolències i malalties citades en el receptari trobem, per exemple, receptes per a guarir la alopècia, el carboncle, la epilèpsia o epilència, la mancança de desig sexual, el mal de cranc, de llop, de llebrosia, de mare, de pedra, de xentiri o sintiri, les morenes, poagre, la ranera, per a dolències dels òrgans genitals, a més de contraverins i exorcismes, entre altres.
Les receptes estan compostes per tres tipus de productes, tant d’origen vegetal, com animal o mineral.30 Les herbes, fonamentalment plantes medicinals, conformen el grup més nombrós; pràcticament són el remei base, combinat en ocasions amb altres drogues; en alguns casos ha estat una mica difícil la seua identificació atès que moltes plantes s’anomenen de la mateixa manera, depenent de la zona. Els seus noms pràcticament sempre apareixen en català, ja que aquesta és la llengua del receptari, encara que en algunes ocasions també s’utilitza el llatí per anomenar-les. La major part de les plantes medicinals citades son vegetals simples, com per exemple el cascall, la mandràgora, el jusquiam o herba de Santa Maria, etc. També entre els vegetals s’inclouen gomes i resines como la goma aràbiga, l’ambre, la mirra o l’apoponac.
Entre els productes d’origen animal i/o derivats d’ells trobem l’almesc o mesch, ànecs, l’escorpí, la mòmia o múmia, les ungles de rata penada, de boc o de cabra, etc.
Per últim, en el grup dels minerals i composts d’ells cal citar com a exemple la utilització de l’alum, l’argent, la maragda (esmarachda), la sal gemma, el blanquet, la terra segellada o bolarmeni, el vidriol, el sofre, etc.
Cal ressaltar un compost molt important en la farmacopea medieval, la triaca magna, que apareix citada en el receptari com triaga o triaca. Es tractava d’un antídot elaborat amb un gran nombre d’ingredients, al voltant de setanta, entre ells la carn de vibra, emprat principalment com a contraverí, com assenyala Cardoner i Planas: «tenia moltes aplicacions però en particular l’antitòxica i que obligava a prendre certes precaucions durant el seu ús».31 En aquest receptari la triaca s’utilitza per a guarir malalties como les febres podrides (o febre de sang podrida: febres infeccioses d’accessió diària durant llarga temporada), el mal de epilència (epilènsia, epilèpsia) e de ylíaca passió (passió ilíaca: oclusió intestinal), per a calmar el dolor produït per la puagra (poagre, gota) i, tal com indica el citat autor, es donen indicacions sobre la forma d’administrar-la:
Ítem, prenets mige dracme de triague, que sia fina, e ab una pocha de aygüe calda bevets-la en dejú en temps de l’ivern, e per .X. dies vinents. Aprés que la haurets beguda, guardar-vos-ha de totes febres pudrides e de tot mal de epilència e de ylíaca passió, e conservarà tots los membres en sa natura, varí no li porà fer mal. E emperò qui la reebra estigue dejú fins a .VIIIIo. hores (.XXVIII.).32
Els remeis recomanats es presentaven i administraven sota diverses formes farmacològiques o medicamentoses, ja fos sols, combinats entre si o com a diluents, eixarops, píndoles, etc.
Hi ha tres elements bàsics, aigua, vi i oli, que s’utilitzaven per a fer decoccions i per a mesclar o dissoldre-hi altres productes. L’aigua s’utilitza per a coure, fer decoccions, diluir, remullar; a més, s’indica si ha d’estar freda, calenta, tèbia. Amb ella s’elaboraven aigües específiques, com per exemple l’aygua-ros (aigua de roses) o l’aiguamel. Quan s’empra vi en les receptes, se’n detallen les qualitats i caràcterístiques, per exemple, si el vi és agre, si és amerat (està mesclat amb aigua: que sia amarat), si ha de ser bo o fi; si ha d’estar calent o tebi; si s’hi han de coure altres productes, etc. Els olis, de diversa procedència (olives, ametlles), s’utilitzen, ja siga sols o barrejats amb altres productes per fer ungüents, emplastres, donar fregues, beure’ls, indicant-se’n també les qualitats: que sigui vell, tebi, etc.
Un exemple de l’ús dels elements esmentats el tenim en una de les receptes recomanades per «A sanar e guorir tot tremolament qui sia en la persona ne en los nirvis»:
Prenets del castoreum,33 spaciés ne venen, e bullit-lo en oli que sie veyll, e de aquell oli untats-li’n tots los nirvis axí dels peus com de les mans, e les junctures dels nirvis, e que l’oli sie calentet, continuant tot lo refrenarà que no tremolarà.
Emperò mentra li farets les untadures cascun die a matí e a vespre, dats-li a beura vin que sie cuyt ab del castoreum e ab ruda e ab sàlvia, no és cosa vuy al mon pus apropiade en aquesta malaltia que ha nom paràlisi, ço és tremolament (.XLVII.).
Pel que fa a les plantes, s’assenyalen les parts que s’han d’emprar (arrels, fulles, tija, gra, llavor) i com fer-ho; les seues qualitats, si ha de ser verda, tendra, seca…; si s’ha d’utilitzar molta, com a pólvora, com a suc; si només es fan servir les flors, el seu color, si aquestes han de ser fresques o seques, etc.:
Ítem, prenets de la murta verda e picats-la e fets-na such e d’aquell such continuatsvos-en de lavar la bocha, totes les genives refermarà e estancarà tota sanch qui n’isqua (.LIV.)
El mateix passa amb els productes d’origen animal, detallant la part de l’animal que s’utilitza i com es fa servir:
Ítem, prenets ungles de rata panade e prenets ungles de boch o de cabra e tot ensemps, cremats-ho e fets-ne cendra, e de aquella cendra axí feta metets-la en vinagra, e d’aquell vinagre, com sia ben mesclade aquella cendra, untats-ne aquella persona qui ha mal de al·lopícia, continuant serà (.XXVI.).
I igualment amb els de procedència mineral: «Qui ha pahor de lebrosia continuu de beura such de borrages e mesclar limadures d’or e