L’astronomia i l’astrologia regeixen la vida dels solars. Els astres condicionen la conducta, però l’home pot sostraure’s a la seua influència. També incideixen sobre la història en cicles de mil o mil sis-cents anys; el predomini actual de signes femenins anuncia una època de renovacions.
Entre dues obres que recolzen en les tradicions clàssica i cristiana, i que s’inscriuen en contextos històrics pròxims, la Utopia i La Ciutat del Sol, les concordances i les discrepàncies són igualment rellevants. Els dos relators són mariners-filòsofs. Comparteixen punts doctrinals importants: comunisme, temprança, funció del treball i de l’oci, relativa igualtat de sexes, educació universal i obligatòria, dedicació a l’estudi, promoció als càrrecs, guerra defensiva, religió racional, etc. Però l’urbanisme és civil en More, militar en Campanella; família patriarcal en l’un i comunitat de dones en l’altre; enfront del puritanisme sexual, certes concessions; aversió a la guerra contra militarisme; l’astrologia, avorrida per l’un i ciència principal en l’altre, etc.
Però la diferència més important està en el punt de vista. Hitlodeu no és More: aquest, autor i personatge del col·loqui, posa objeccions i considera absurdes o perilloses algunes institucions d’Utopia; a més, espargeix ací i allà detalls i observacions iròniques. Polític en actiu, especula sobre l’estat ideal sense oblidar la situació real del seu país ni perdre el somriure.
En canvi, La Ciutat del Sol és una utopia pura i seriosa. El Genovès parla per Campanella i va al gra, a l’exposició doctrinal. La relació amb la realitat social i històrica immediata sembla genèrica, llunyana. La Ciutat del Sol és un espill: representa una societat que es vol perfecta, una teocràcia amb un príncep elegit entre pocs, com el papa; l’individu està subordinat al tot, té un lloc determinat en una societat jerarquitzada i sotmesa a normes precises que recorden una regla monàstica o unes ordenances militars –no és per casualitat que l’interlocutor siga un hospitaler, un monjo-soldat. És també una antítesi: mostra els abusos, derivats sobretot de la propietat privada i de l’organització familiar, que deformen el món cristià històric. L’edat d’or és un objectiu a atènyer, i ara ha arribat el moment propici.
Campanella era conscient de les dificultats, d’ordre teòric i pràctic, amb què ensopegava el seu projecte. Dedica la Qüestió quarta a refutar-ne, a la manera escolàstica, les principals.
La comunitat de béns (art. II), d’acord amb Plató, engendra germanor; es funda en el dret natural, mentre que la propietat privada pertany al dret positiu; la practicaven els cristians primitius i encara ho fan els monjos. La comunitat de dones (art. III) s’ajusta també a la llei natural; no és una promiscuïtat llicenciosa, perquè té com a objectiu l’eugenèsia; evitarà la corrupció que la família comporta. Campanella creu haver escrit una proposta realitzable (art. I). En efecte, viure d’acord amb la natura i amb la raó ha de ser més fàcil: els monjos i els anabaptistes ho fan. Potser l’objectiu no es podrà acomplir del tot, però caldrà acostar-s’hi tant com siga possible: això mateix s’esdevé en el model de vida que proposen els evangelis, en les regles monàstiques, en les lleis civils i en els preceptes de les arts. L’autor es prenia seriosament el pla de la ciutat i els seus extravagants invents: els va proposar als seus possibles protectors fins a la fi de la seua vida. L’error en els càlculs astrològics (el canvi de segle) és secundari, perquè Campanella es referia a un període ampli de temps, marcat per diversos fenòmens celestials.
La Ciutat del Sol va exercir una notable influència en el teòleg luterà Johann Valentin Andreae (el creador del mite de Christian Rosenkreuz), que va conèixer l’obra en manuscrit gràcies a T. Adami, el futur editor. El 1619 va publicar la seua Christianopolis, amb molts punts de contacte: una illa imaginària (Capharsalama), la capital (Cristianòpolis) fortificada amb portes als punts cardinals, la importància de les ciències (inclosa l’astrologia) i de l’educació universal, la comunitat de béns, el govern d’un triümvirat (teòleg, jutge i savi), etc. Però el propòsit de Christianopolis és ben diferent: aspira a la purificació interior religiosa, moral i política en el si del protestantisme.
La New Atlantis de Francis Bacon (1627), una antítesi de Plató, trenca la línia de More i Campanella. Bacon propugna un divorci entre la raó i la fe; no proposa que l’home visca segons la Natura, sinó que la domine. Els científics i els tècnics són els sobirans d’una societat patriarcal i puritana.
En L’autre monde ou Les états et empires de la lune de Cyrano de Bergerac (1657) apareix el daímon de Sòcrates que diu haver inspirat a Campanella, pres de la Inquisició, el De sensu rerum et magia. La concepció de l’home com a microcosmos i algun estrany invent provenen de Campanella; però l’obra, més que una utopia, és una sàtira politicoreligiosa.
Alguns han volgut veure una aplicació pràctica de La Ciutat del Sol en les reduccions jesuítiques del Paraguai. Hi ha algunes semblances: possessió comuna de béns, ordenació del treball, govern exercit pels missioners (uns «metafísics»), etc. Són, però, coincidències degudes al sistema d’explotació i cristianització dels indígenes, basat en les encomiendas medievals; a més, les reduccions es van establir abans de l’edició de la Ciuitas Solis.
Després de les edicions del s. XVII, La Ciutat del Sol cau en un llarg oblit; l’obra s’exhuma a mitjan s. XIX, en part com a reflex de la irrupció del socialisme utòpic. Les propostes i les temptatives de C. H. de Saint-Simon, de R. Owen, de C. Fourier, d’É. Cabet i d’altres, plantejades en una perspectiva ideològica i en un context històric molt diferents, divergeixen marcadament, pel que fa a l’abast i al significat, de les de Campanella. Tanmateix, hi persisteixen alguns elements comuns: eradicar les flagrants injustícies de classe per la participació en el treball segons les capacitats i en els béns segons les necessitats, elevar la dignitat i les aptituds de l’home gràcies a l’educació, crear un ambient favorable per a una vida segura i solidària per mitjà d’uns serveis accessibles a tothom i d’un urbanisme apropiat.
Els utopistes pretenen atènyer una harmonia universal superant la història, és a dir, una edat d’or; compten, a més, il·lusòriament, amb l’adhesió de totes les forces socials que han de realitzar el projecte. Tot ha d’estar ben lligat, reglamentat i controlat en una societat perfecta, en un estat absolut en què l’individu es converteix en una peça de l’engranatge: «la part està al servei del tot, i no el tot al servei de la part». Les utopies porten en el seu si el germen del fracàs. Això no obstant, alguns objectius s’arriben a complir més o menys, perquè cal un cert impuls utòpic per a forçar la marxa de la història. Marcades pels signes del temps, les utopies passen, però molts motius que les animen persisteixen. I en La Ciutat del Sol, filla de la seua època (la dels descobriments, de l’absolutisme i de la contrareforma) i del seu autor (un mil·lenarista radical), n’hi trobem uns quants de vigents encara –plantejats avui en termes molt diferents, és clar–: el contrast escandalós entre el luxe i la misèria; el triomf del liberalisme amb la defunció del comunisme; un imperi que es pretén designat per Déu per a imposar la «pau» al món; la disgregació de la família tradicional; l’eugenèsia com a manipulació genètica; la religió en conflicte amb la ciència i amb el poder polític; etc. Avui, el frare dominicà faria una utopia nova, també inquietant, també aclaparadora.
4
La Ciutat del Sol es va compondre en italià el 1602; el text va romandre inèdit, però circulava en còpies manuscrites. La primera edició (Frankfurt, 1623), la va fer T. Adami, en la versió llatina de