Joan II, que havia acceptat ser jutge en la batalla Crespí-Blanes, prorrogà reiteradament la celebració de l’acte, tal vegada buscant acabar amb el problema sense necessitat d’arribar a les armes:
| – 1a convocatòria: | 7 de gener de 1463 (Sant Julià) |
| – 1a pròrroga: | 24 de juny de 1463 (Sant Joan). Tudela |
| – 2a pròrroga: | 3 de juliol de 1463 |
| – 3a pròrroga: | 10 de juliol de 1463 |
| – 4a pròrroga: | 15 de juliol de 1463 |
| – 5a pròrroga: | per a 60 dies després |
El mateix Zurita es fa ressò als seus Anales d’aquesta batalla i les pròrrogues corresponents:
Por este tiempo, como si faltara en qué emplear la gente de guerra en las armas, dos caballeros muy caudalosos del reino de Valencia tenían en aquel Reino puesta la tierra en guerra y en gran disensión de bando; y eran Luis Crespí de Valldaura y Francesc Berenguer de Blanes. Y el rey les había señalado campo de batalla en la ciudad de Tudela para el día de san Juan Baptista. De allí les prorrogó el día de la batalla para el domingo 3 de julio en la ciudad o villa donde él se hallare con su corte. Después, estando en la villa de Olit, a 2 de julio, prorrogó el día de la batalla para 14 del mismo mes; y hallándose en aquel lugar, llegado el plazo, revocó aquel auto de batalla por vía de prorrogación, por no dar lugar que aquellos caballeros entrasen en trance de batalla tan reprobado.11
Les successives pròrrogues ens informen tant del recorregut d’ambdós combatents, com de l’itinerari reial:
– 1462: 19 de maig, Saragossa; 22 d’agost, Tàrrega; 30 de novembre, Balaguer.
– 1463: 7 de gener, Belxit; 23 de juny, Tudela; 2-4 de juliol, Olit; 9 de juliol, Falces; 14 de juliol, Olit.
– 1464: 13 de gener, Cascant; 20-22 de gener, Saragossa; 25 de juliol, Guimerà.
Després de tantes pròrrogues, ambdós cavallers decidiren buscar un nou jutge. Lluís Crespí trobà el rei Ismaïl de Granada, i Francesc Berenguer feu al comte de Borsio, duc de Mòdena i marqués de Ferrara. Les citacions per als dos arribaren creuades a València sense localitzar els destinataris, que estaven l’un a Íllora (1 de novembre de 1463) i l’altre a Ferrara (24 d’abril de 1464). El mateix va ocórrer amb l’ordre de Joan II d’acatar una nova pròrroga, raó per la qual, com que cap dels dos litigants no va comparèixer al lloc de la batalla, ambdós cavallers se sentiren vencedors. La voluntat de Joan II de posar pau a la situació és testimoniada pels jurats de València en una lletra de 30 de juny de 1463:
E tant com és al trellat dels testimonis produhits per en Francesch de Blanes e Crespí Valldaura en lur debat, reebuts per lo nostre síndich, que lo senyor rey demanà, jatsia cascuna de les dites parts ne tinga ja trellat segons relació del dit síndich, encara, emperò, a superabundant cautela, vos trametem lo dit trellat ab la present. Plàcia-us de continent referir-ho axí al dit senyor rey.12
La nòmina de persones i llocs no acaba ací. Per part de Lluís Crespí actuen com a procuradors Pere Llorens i Andreu Mateu, trompetes; Pere Guerau i Andreu Mateu, notaris; mossén Antoni Joan, Francesc Valeriola i Francesc Martí, cavallers de València; Guillem Mascó, donzell; Joan Benedit i Luis Tornero, notaris de Saragossa; Juan Galán i Pascual García de Galve, notaris i oficials d’Alcalá la Real. Per part de Francesc Berenguer de Blanes, Bernat Martines, trompeta, Bernat de Penya-roja, ciutadà de València, i Joanot Ivarra, «moço de espuelas». El seguici de cavallers i generosos, familiars i amics, que acompanyaren en Blanes i en Crespí encara s’allarga: Guillem Crespí, fill de Lluís, i Jofre de Blanes; a més del testimoni d’uns viatgers que coincidiren amb Francesc Berenguer al seu pas per França en uns moments de tensió amb el rei d’Aragó, i un llarg etcètera que apareix als índexs.
Vinculats a l’escenari i el protocol de les justes i batalles hi havia els reis d’armes o heralds (herauts): Aragon, rei d’armes de Joan II; Calàbria, rei d’armes per part de Lluís Crespí i herald de Ferran d’Aragó, rei de Nàpols i Sicília, i Jerusalem, herald per part de Francesc Berenguer de Blanes.
L’inici de la revolta a Catalunya i la necessitat d’ajudes del rei d’Aragó, ofès perquè l’havien desobeït i havien buscat nous jutges, portà al final del litigi. Rubio Vela resumeix l’actitud de la majoria de la noblesa valenciana: «… la casi totalidad del estamento militar valenciano […], no solo no participaron en la segunda insurrección del principado, sino que se reincorporaron a una sociedad que combatió contra aquella, en la que sus familias destacaron por su militancia realista».13
El 13 de gener de 1464, a Cascant, Lluís Crespí prestava homenatge a Joan II, rei de la Corona d’Aragó, davant el vicecanceller Joan Pagès i el secretari, el notari Joan Cristian.14 Cinc mesos després, el 25 de juliol, el mateix rei li concedia el privilegi de la jurisdicció total sobre el seu senyoriu de Sumacàrcer.15 Havia valgut la pena tot l’esforç i perill de quasi dos anys. Però, la influència dels Blanes va seguir els seus camins. Encara en 1465, el braç militar presentà un greuge en les Corts per a que el rei no dificultara ni impedira els «deseiximents», i posava com a exemple el comportament de Joan II en la batalla Crespí-Blanes.16 Per una altra part, el fet que Crespí acudira a un rei infidel, li portà com a conseqüència l’excomunicació, que no fou anul·lada fins un breu pontifici de 8 de gener de 1482 des de Roma.17 Més tard, i encara que Vidal Castellar d’Oris de Blanes, fill de Francesc Berenguer, i Lluís Crespí de Valldaura firmaren «capítols sobre aemprius» i termes entre els seus senyorius, una sentència amb diversos jutges —entre els quals estava el metge i home de prestigi Jaume Roig— va obrir de nou el conflicte.18 Cinquanta anys després, la qüestió continuava amb un nou desafiament entre els seus fills i hereus: Jeroni d’Íxer, descendent de Francesc Berenguer, i Francesc Crespí de Valldaura, fill de Lluís Crespí de Valldaura.
La presència dels Blanes a València cal vincular-la al bisbe Vidal de Blanes (1356-1369).19 El prelat es va encarregar d’atraure i instal·lar a la ciutat part dels membres del seu llinatge. Els Blanes constituïen un grup de la noblesa menor que començà a prendre protagonisme sota l’ombra dels Cabrera, amb l’ajut de Jaume II i Pere IV. La coincidència de les seues armes, «en camp de gules, una creu d’argent», portà cronistes i genealogistes, i els mateixos membres de la família, a vincular la seua noblesa amb els Saboia.20 Es conserven diversos dietaris i «llibres de compte e rahó» de la família dispersos