Al segon capítol es parla de l’amor, de l’atracció sexual. Amb un estil embullat, l’autor informa els homes de com han de ser per a merèixer l’amor de les dames: «ardits e forts e de bona paraula, e vertader en sos dits e honrador, e nodrit en son menjar e en son beure net»; a més a més, l’home ha de ser deportant (divertit), sense cap llejura, adonós (elegant), bé aparentat, e amador de les companyes (la societat), naturalment, com hem dit, «que seguesca e fassa tot ço que a ella plaurà»; i finalment i sorprenent «que sia ric, e que les sues vestedures e sa boca e sa suor olen bé». Inversament, la dona avorreix l’home que és «gelós e escàs e guardador del bé que ha, aquell que és de poca pietat e envejós, e sutze [brut] en son vestir e en son menjar e en son beure e en son parlar, e que és pobre».
La simptomatologia de la dona enamorada pot ser amagada o manifesta; segons la primera, resta magra, perd lo menjar e lo boure, sospira «pus sovint que no solia fer d’abans». I si es troba amb l’enamorat, «perd la vergonya». Si l’amor de la dama és descobert, quan veu el seu estimat «mostra-li totes ses belles maneres e tots los gests que ella entén que se pague d’ella. E diu-li sa amor». Juga amb els seus cabells, sospira, es mossega el llavi, el mira de cua d’ull, «compta-li los dies que no l’ha vist, per ço que ell entena que no l’oblida [...] e diu que el somia. E quan lo veu, mostrar-s’ha molt alegre».15
La visió del sexe i l’amor no és unitària en una època; cada classe social en té la seua, i són sovint enfrontades. El que sembla bé als senyors potser no agrada als camperols, i a l’inrevés. Les classes treballadores solen manifestar una irritant tendència a resistir la imposició dels programes ideològics del poder: la lluita de classes té lloc també al món de les idees i de les mentalitats. Tota la societat assumeix més o menys el discurs de la cultura oficial, cristià, però al llarg de l’edat mitjana, i malgrat els esforços de l’Església, hi ha també una potent cultura popular, generalment inaprehensible, que de vegades afl ora; sempre en interacció amb la cultura dominant, unes voltes assumint-la, altres en franca contestació. Les seues arrels s’enfonsen en les cultures «bàrbares» i en la pròpia extraordinària cultura popular romana tardana.
Cristianitzada només formalment, ens ha arribat indirectament i fragmentària, a través d’alguns textos d’inspiració popular; vegeu el magistral estudi de Bakhtin sobre Rabelais. La cultura oficial, en el cas medieval el cristianisme, ha eliminat o intentat eliminar tot allò referent a la sexualitat; la cultura popular ens arriba doncs censurada, menyspreada i tergiversada. És un cas semblant al de la Grècia antiga que reivindicava Nietzsche: la història occidental només n’ha triat els trets clàssics, asexuats i estilitzats. En canvi, aquelles societats tenien una vigorosa cultura sexual, amb molt elements que per a la sensibilitat burgesa resulten obscens, com ara les processons femenines amb grans fal·lus.
No és que la cultura popular medieval siga feminista, res més lluny de la realitat; però paradoxalment, dins del context general patriarcal, de vegades hi trobem trets de reivindicació de la intel·ligència femenina, tan infamada pels eclesiàstics. Pel que sabem, s’hi manté una visió vitalista, desculpabilitzadora, riallera, desinhibida i sovint barroera i brutal del sexe. En aquests plantejaments, la luxúria és més greu per a la dona que per a l’home, per al religiós que per al seglar, però Déu la jutja menys severament que altres pecats més exclusius de la classe dominant, com ara l’avarícia o l’orgull: «Dels pecats del piu, Déu se’n riu». La paremiologia francesa antiga expressa molt bé aquesta concepció: «Petit pied, grand con», o bé «D’une herbe de pré tondue / et d’un con fotu, / le dommage est bien-tost rendu». Generalment, amb un punt anticlerical; així, en una de les narracions de l’Heptaméron, escrit per Margarita de Navarra i publicat pòstumament (1558), un monjo franciscà, de Tours, predica el sermó de divendres sant; com que els fidels regalen salsitxes al convent, els diu que ja en tenen prou de salsitxes, que caldria posar els pernils de les dames entre les seues salsitxes.16
L’historiador Le Roy Ladurie va fer un estudi sobre Montaillou, una aldea de muntanya occitana; emprà l’abundant documentació elaborada (en francès) per Jacques Fournier, bisbe de Pamiers i inquisidor zelós que hi va perseguir, l’any 1334, les restes de l’heretgia càtara. Raymond Seguí, ingenu camperol de la zona, demana a Raymond de l’Aire, un company, com va ser creat Déu. L’altre Raymond li respon, mentre es frega les mans, un gest obscè: «Dieu a été fait foutant et merdant». Un altre camperol diu que Crist ha estat engendrat «dans le foutre et dans la merde, en branlant (sacsejant) et en foutant».
Fins a la Reforma i la Contrareforma, els camperols medievals de Montaillou gaudeixen d’una gran llibertat sexual: homes i dones s’ajunten i separen lliurement, de manera paral·lela als matrimonis establerts: un 10% de les parelles conviu sense estar casada, sense problemes; clar que el sacerdot és el primer a pecar tant com pot; no hi ha noció de pecat sexual –ni tan sols la sodomia– si no hi ha violència; però l’acte sexual té un valor econòmic, mercantil. S’hi distingeix entre el concubinat (tenir publiquement) i la liaison clandestina, normalment adúltera, en tot cas privada.
A l’edat mitjana la majoria dels jocs adults tenen un component eròtic, gens ocult; com que les dones duien faldilla sense roba interior, les danses, curses i jocs eren una exhibició permanent de cuixes i encants femenins. La dansa popular és el joc més important, essencialment sexual i sovint acompanyada d’ebrietat a la festa camperola. Les Carnestoltes tenien també un caràcter eròtic; l’incògnit atorgat per la disfressa o la careta suspèn les restriccions socials, permet totes les llibertats i atreviments, fins al punt que es deia que els nens nascuts al novembre eren «fills de Carnestoltes».
La tradició oral francesa ens ha deixat el testimoni dels fabliaux, narracions compostes per joglars entre el segle XII i el XIV, sempre amb sentit de l’humor i gran predilecció per la transgressió i la brofegada. S’han de considerar en el seu context històric i literari: els romans cavallerescos seriosos, com ara els de Chrétien de Troyes, guarden un pudorós silenci sobre el sexe. Els fabliaux són inversions d’aquests relats, versions a contrario. Vehiculen els valors populars, amb una barreja de misogínia i admiració per la dona, indefectiblement nimfòmana; es complauen en l’activitat sexual vigorosa, desenfrenada; l’amor i l’humor van units, i el discurs moralista religiós hi resulta molt llunyà: l’adulteri és el marc argumental de moltes de les narracions.
La sexualitat que descriuen és força convencional i brutal: membres enormes sovint animalitzats, penetració expeditiva, sense preàmbuls; els fabliaux es deliten en l’alegre i detallada descripció dels genitals, emprant el vocabulari prohibit a les persones refinades i recreant-se en la sonoritat dels mots negats per la cultura oficial: la transgressió, s’ha dit, és més lingüística que sexual. Gens eròtic, el plaer que l’home obté de la dona sembla, més que físic, d’afalagar la seua vanitat: haver fotut tal donzella o enganyat tal marit.
En un d’aquests, anomenat De l’Escuiruel, l’esquirol, una noieta innocent és persuadida que el membre del seu amant és un esquirol que cerca nous dins de la seua vagina; mentre l’animalet busca, ella l’anima: «Sire escuiruel», li diu, «bones nois puissiez vous mengier!». Li demana que «cerchiez bien et plus parfont / jusques iluec où eles sont». Després, la mateixa xica demana a la seua mare que no diga vit, el nom de «la chose qui pend entre les jambes des hommes», perquè s’excita. Naturalment, segueix una sèrie de vits: «“Vit”, dis ele [...] vit dirai je [...] Vit dist mon pere, / vit dist ma suer, vit dist mon frere, / et vit dist nostre chamberiere, / et vit avant et vit arriere».17
Un