La gestió d’aquesta heterogeneïtat cultural ha adoptat formes diferents, bàsicament assimilació o pluralisme. D’acord amb la primera, l’adequada inserció en la ciutat, el reconeixement com a veí i la mobilitat social ascendent comporten la renúncia a la cultura d’origen, l’adopció com a pròpia de la cultura hegemònica i una inserció residencial dispersa, sense concentracions espacials etnificades. Segons aquest paradigma, la immigració nodreix la ciutat però aquesta no ha de modificar la seua cultura pública. En contrast, d’acord amb el paradigma del pluralisme, la inserció en la ciutat no deu fer-se al preu de l’aculturació. La cultura pròpia, adaptada i acomodada al nou entorn, passa a constituir una referència més del paisatge urbà amb diverses formes: com a barris ètnics, com a part de l’oferta de productes i formes de vida de la ciutat, com a mostra, en fi, del seu caràcter obert i cosmopolita.
Hem parlat, doncs, de diverses dimensions de la inserció urbana: residencial, laboral, ciutadana i cultural. En totes elles la sociabilitat apareix com un element transversal, que hi és present en una pluralitat de formes. Abans dèiem que podem trobar a la ciutat una pluralitat de tipus de sociabilitat: la urbanitat que regeix la interacció amb desconeguts, les relacions instrumentals i les relacions familiars, amicals i de grup. Aquesta diversitat de relacions és present en cadascuna de les diferents dimensions assenyalades, si bé de forma molt diversa. Així, si parlem d’inserció laboral, el tipus de sociabilitat bàsica és de tipus instrumental. Tanmateix, però, trobar treball depèn sovint de les xarxes de relacions informals, basades en raons de parentiu, amistat i/o cultura comuna, de què disposa l’immigrant. Aquest exemple ens pot il·lustrar el fet que l’immigrant ha de combinar una pluralitat de tipus de sociabilitat, tant per aconseguir una millor inserció urbana com per a respondre a una pluralitat de necessitats de sociabilitat. Per a moure’s adequadament en la societat de recepció i ser un usuari hàbil de la ciutat, l’immigrant necessita dominar els codis i costums que regeixen els espais públics. Conèixer i gestionar adequadament la sociabilitat instrumental pròpia dels àmbits de treball és quelcom bàsic per a la seua inserció laboral. Per altra part, la recreació de la seua cultura i l’adaptació de les eines i recursos que aquesta li proporciona per a la seua inserció, no es pot fer sense reconstruir algunes de les formes de sociabilitat informal que li són específiques. Per últim, però no menys important, ha d’acomodar les seues relacions familiars i amicals a la seua nova situació i/o fer-ne de noves.
Entre les diferents dimensions de la inserció urbana es dóna una interrelació profunda. És difícil establir, entre aquestes dimensions de la inserció urbana, alguna mena de determinació causal o de preeminència. Certament, la inserció residencial és bàsica. Ser veí, habitant de la ciutat, implica viure a tal barri o tal altre. L’habitatge és la base material d’una bona part de les relacions, itineraris i trajectes quotidians que caracteritzen la ciutat. Tanmateix, no ens podem explicar adequadament la inserció residencial dels immigrants sense considerar altres aspectes com la cultura pròpia o les xarxes de sociabilitat. En la realitat, en els processos concrets d’inserció urbana que viuen i protagonitzen els immigrants, el conjunt d’aquestes dimensions conforma un únic context social, una situació concreta i diversa quant als seus límits i oportunitats. O, val a dir, el procés d’inserció urbana és el resultat del conjunt de tendències que operen en cadascuna d’aquestes dimensions, de les diferents estratègies aplicades pels actors i de les dinàmiques socials que així es conformen.
4. INSERCIÓ RESIDENCIAL I PROCÉS D’INTEGRACIÓ.
L’ESCOLA DE CHICAGO
Els sociòlegs del Chicago de primeries del segle XX representen una referència clàssica, i actual alhora, per a l’estudi dels fenòmens d’inserció urbana dels immigrants. Els seus treballs, un conjunt d’investigacions realitzades entre 1915 i 1940, es van centrar en dues grans línies de recerca els resultats de les quals tingueren una notable influència posterior. Per una banda, les anàlisis sobre la distribució urbana dels diversos grups socials, l’evolució d’aquesta i els factors que l’expliquen. Per una altra, el seu interès per les relacions entre grups que genera la inserció urbana dels immigrants. Potser allò més original de la tradició de Chicago va estar la preocupació per lligar el vessant espacial i el vessant social de la ciutat, tot observant i captant la relació concreta entre l’espai urbà i les relacions socials que s’hi inscriuen. Aquestes transformen els espais urbans alhora que són conformades, almenys en part, pels trets socials que caracteritzen aquests espais. Aquesta relació entre distribució residencial i procés d’inserció social és interpretada en el sentit d’una forta correlació entre dispersió espacial i assimilació social.
Aquestes dues grans orientacions, la inserció residencial i les relacions interètniques, responien plenament a les preocupacions de l’època. Una d’elles estava representada pel creixement espectacular de les ciutats nord-americanes i els problemes d’habitatge, de relacions socials i d’ordre públic i moral, generats pel dit creixement i que tenia en el Chicago dels seu temps un paradigma. D’altra banda, la creixent consciència d’aquests problemes es vincula a una preocupació més àmplia: la de construir una societat cohesionada, socialment i culturalment, que se sentira nord-americana. Als Estats Units, com en altres països tradicionalment receptors d’immigrants, s’esperava que els immigrants abandonaren progressivament l’herència cultural pròpia i s’assimilaren. Als inicis del segle XX, aquest procés es presenta més complex i problemàtic que en el passat recent i l’assimilació dels immigrants, en realitat la construcció de la nació americana, passa a convertir-se en objecte central del debat dels intellectuals, científics socials i gestors públics. Aquesta reflexió s’expressa en clau d’americanització, un terme que es popularitza en aquells anys per designar el procés que hauria de fer ciutadans americans de les successives onades d’immigrants.[14]
En l’anàlisi de la ciutat, Burgess, Park i Hoyt destacaven la noció d’àrea o districte, parts de la ciutat caracteritzades per una sèrie de trets compartits per la població (nivell socioeconòmic, trets culturals, origen o altres). A partir de l’experiència de Chicago, Park i Burgess concebien el creixement i l’ordenació de la urbs com una successió de cercles concèntrics, que constituïen diferents àrees de la ciutat. El primer cercle, que coincideix amb el centre històric, correspon al centre comercial i administratiu. El segon cercle, al voltant del primer, és un àrea pobra o en procés d’empobriment que es caracteritza per ser «zona de transició». Ha estat abandonada pels habitants de més recursos i és ocupada pels pobres i els immigrants. El tercer cercle correspon a l’àrea d’habitatges dels treballadors més assentats, els professionals i les classes mitjanes. El quart cercle correspon a les zones residencials de les classes més acomodades. L’últim cercle correspondria a la perifèria.
Hoyt i Park concebien l’evolució de la ciutat com un procés en què operen dinàmiques de substitució i canvi en les diferents àrees. En síntesi, el procés és el següent: els immigrants nous s’instal·len a les zones degradades i pobres, tant per raons econòmiques com per la presència de compatriotes i la conformació de barris ètnics. A mesura que millora la situació en què es troben, els immigrants i/o els seus fills es traslladen a una zona de treballadors instal·lats o de petits professionals. A l’ascens socioeconòmic corresponia un canvi d’àrea residencial a la ciutat, un major ús de l’anglès i una menor estranyesa respecte als costums americans. Els immigrants que s’assentaven i integraven deixaven llocs lliures a les zones pobres que eren ocupats per la següent onada migratòria. Per la seua part, els néts dels primers immigrants ja plenament americanitzats es dispersaven per les àrees residencials mitjanes i de la perifèria. Aquesta seqüència de distribució urbana, «gueto, enclavament ètnic i perifèria acomodada» (Peach, 1998: 239), s’expressa com a successió decreixent de diferents graus de concentració residencial i es corresponia amb el cicle de relacions racials de Park.
En 1921, Introduction to the Science of Sociology, l’influent manual de Burgess i Park, oferia un quadre conceptual per analitzar les relacions entre poblacions heterogènies que compartien el mateix espai. Així, es podia parlar de relacions de concurrència o competència, de