Suyo siempre: Teodoro.
Aquesta epístola, «adreçada pel patriarca de la Renaixença valenciana a Marià Aguiló, patriarca de tota la nostra Renaixença» (Casacuberta, 1959), degué creuar-se amb una altra també molt sentida que, sobre el mateix tema, Aguiló envià a l’autor del Llibret de versos amb data del 31 d’octubre de 1889 i que fou recollida al primer volum de l’Epistolari Llorente. En ella Aguiló parlava de «la desgracia que nostres cors may oblidarán»,[11] i explicava que havia tingut notícia de la mort de Querol perquè alguns amics li havien donat «sobtadament» el condol: «No’n sabia res; ma familia me havia amagat los periòdichs que publicavan el telégrama. Vell y malalt aquest colp m’ha tingut y me te fora de mi. He plorat com un noy y sent tot l’abatiment de l’anyorança y de les llágrimes impotents. Sabia que l’estimava molt, no’m creya estimarlo tant. Per mon dol endevine el de V. singularment» (p. 231). En postdata, també li deia que no es veia ni amb força ni amb valor d’escriure a la mare i les germanes de Querol, i que, quan puguera, escriuria a Aureli, el germà. Finalment, li demanava que li enviara «un exemplar de tot lo que Las Provincias digan d’Ell...» (p. 231).
Aquell mateix sentiment era el que Aguiló manifestava a Tomàs Forteza: «La mort soptada d’en Querol, de Valencia, me afligí molt, molt. He perdut un bon amich y ara mes que may conech sa válua».[12] Totes tres cartes –i d’altres documents– confirmen la profunda estima que havia existit i que, tres dècades després del seu pas per València, encara existia entre Llorente i Querol, d’una banda, i Aguiló de l’altra; i varen permetre que Josep Maria de Casacuberta (1959) afirmara:
Des de trenta anys enrere existia entre Marià Aguiló, Teodor Llorente i Venceslau Querol tant com una estreta relació personal, una ferma compenetració literària i patriòtica. És prou sabut que els dos poetes valencians veien en el mallorquí llur iniciador i millor mentor en les pròpies activitats renaixentistes. L’estada d’Aguiló a València durant els anys 1858 a 1861 tingué una gran trascendència per al pervindre de la Renaixença valenciana. Són nombroses les anotacions inèdites d’Aguiló sobre aquesta etapa de la seva vida. (...) L’amistat i la compenetració entre els tres escriptors, només per la mort pogueren quedar extingides. El nom d’Aguiló fou, com acabem de veure, el que Querol esmentava en els seus darrers moments. Llorente, durant la seua gloriosa ancianitat, seguí expressant en tot moment la seva fervent admiració per l’obra i la vida del seu company en valencianisme Venceslau Querol, així com per les del seu mestre en renaixentisme Marià Aguiló, que ell havia de començar a enyorar vuit anys després de la pèrdua d’aquell.
Les dades, doncs, apunten en aquesta direcció: en la llarga i fecunda amistat que a través dels anys mantingueren Llorente i Aguiló. Una amistat corroborada per les paraules d’Aguiló, que en febrer de 1888 es queixava davant Llorente dels pocs contactes valencians que li quedaven: «Volia escriure a alguns del Rat Penat, pero ara, fora de V. ja negu’m coneix en ma estimada Valencia».[13]
1.1 Aguiló i els primers Jocs Florals de València (1859)
El fruit social més important de l’estada d’Aguiló a València fou la convocatòria dels primers Jocs Florals de l’època contemporània, un memorable certamen que obria la porta a la Renaixença literària a València. Tingueren lloc al Paranimf de la Universitat el diumenge 23 d’octubre de 1859, foren organitzats per la societat El Liceo,[14] i comptaren amb el suport de l’Ajuntament de València. L’acte fou promogut per Aguiló, que actuà de president del consistori i de mantenidor. Llorente, per la seua banda, participà amb un poema de títol ben simbòlic, «La nova era», i fou guardonat amb l’«Alhelí d’Or».
Vint-i-sis anys després, el mateix Llorente (1885c: 194) rememoraria aquell certamen amb les següents paraules:
La idea de restablir els Jochs Florals naixqué ensemps en Valencia y en Barcelona; mes se deu dir que fon un catalá, l’entusiasta D. Marian Aguiló, qui primer la soltá en la pátria d’Ausias-March. Ab aquest nom, de Jochs Florals, y promoguda per la societat Liceo Valenciá, se celebrá en lo Paraninfo de la Universitat, l’any 1859, un certámen lliterari en el qual, per primera vegada en nostra ciutat, s’oferiren premis á la poesía llemosina, juntament ab la castellana. Aquells premis eren dos, guanyá l’un D. Víctor Balaguer, per una composició dedicada á Ausias-March, y l’altre fon adjudicat á esta poesía de LA NOVA ERA.
Aquell mateix any comensaren los Jochs Florals en Barcelona, seguint totes les primaveres sens interrupció; en Valencia no’s repetiren fins que’ls restablí la Societat del Rat-Penat, pasats vint anys, en 1879.
Convé comentar alguns aspectes de la nota llorentina. En primer lloc, que el restabliment dels Jocs Florals es produí el mateix any a València i a Barcelona, fet que demostra que, entre nosaltres, hi havia un grup d’escriptors i d’intel·lectuals de diferents generacions arrecerats a l’entorn d’El Liceo disposats a secundar la iniciativa, si bé no a dotar-la de continuïtat. En parlà Lluís Guarner (1976: 155) de la següent manera:
Fue este año de 1859 de extraordinaria actividad literaria, orientada por el Liceo Valenciano que, después de un letargo de varios años, renacía al impulso de una nueva generación literaria que, bajo la dirección de algunos escritores supervivientes de la primera época, comenzaron a influir en el mundo literario valenciano, al que se incorporaban las nuevas generaciones.
No era, però, el primer acte literari de renom que després de l’esmentada letargia recolzava El Liceo. Comptava, si més no, amb un precedent: el 2 de febrer d’aquell mateix 1859 ja havia organitzat un homenatge a l’escriptora cubana Gertrudis Gómez de Avellaneda, on s’havien recitat diverses composicions poètiques, entre elles, una de Llorente titulada «La musa al poeta».[15]
En segon lloc, cal remarcar el paper cabdal de Marià Aguiló en el procés d’engegament i consecució de l’acte literari a imatge i semblança del que, mesos abans, s’havia celebrat a Barcelona. Perquè reforça la transcendència i la intensitat de la seua estada a València:
Su actividad [la d’Aguiló] fue tal que, prevaliéndose de su autoridad científica, llegó a interesar a las entidades culturales valencianas hasta lograr que, en el año 1859, el Liceo Valenciano, que era la más representativa corporación intelectual de la ciudad, celebrase bajo su patrocinio los primeros juegos florales, secundando así la restauración de la tradicional fiesta en Barcelona (Guarner, 1976: 45).
Com que, per aquell temps, Aguiló ja tenia guanyada la confiança de Llorente i Querol –que, d’altra banda, feia uns pocs anys que, especialment el primer, havia donat les primeres passes en el conreu de la poesia valenciana–, tots dos jóvens hi jugaren, juntament amb ell, un destacat paper.[16] De manera que, gràcies a aquesta fèrtil conjunció de factors, «qualla el projecte d’Aguiló, Llorente i Querol de celebrar uns Jocs Florals que restauraren els certàmens poètics medievals» (Simbor, 1980: 148).
Els Jocs Florals de València naixien bilingües, i en la modalitat de català foren premiats Balaguer i Llorente. Aquest fet simptomàtic –que, en les figures d’Aguiló, Balaguer i Llorente, foren presents les tres comunitats de parla catalana: Mallorca, Catalunya i València– motivà que, anys després, Miquel Duran (1936: 28) comentara: «Heus ací ja representada, en el primer certamen literari de la Renaixença a València, la santa trinitat de la pàtria