Contra els galileus. Julià Emperador dit l'Apòstata

atacs de teòlegs cristians posteriors, com Teodor de Mopsuestia, sant Joan Crisòstom, o sant Gregori de Nazianz, que havia estat un temps company d’estudis de Julià. I poca cosa més.

      Probablement Contra els galileus compreniados o tres llibres, però no en sabem res de cert. Redactada, sembla, l’hivern del 362-363, mentre preparava l’expedició contra els perses, el propòsit declarat és de tipus «propagandístic», destinat a fer tornar els cristians a la fe tradicional grecoromana, i alliberar-los de les desviacions ètiques i religioses en què, segons Julià, havien caigut. L’obra polèmica de Julià degué desaparéixer com a resultat dels decrets de Justinià, entre el 529 i el 534, que condemnaven al foc els llibres de Porfiri, «i altres de semblants» contra el cristianisme.

      Seguint l’edició i els comentaris d’Emanuela Masaracchia, podem refer a grans trets el contingut i l’estructura del pamflet de Julià. L’ordre dels fragments conservats queda apuntat sumàriament en el fragment 3, i es desenvolupa a continuació de manera poc sistemàtica. Julià comença recordant l’origen de la idea de déu, fa una comparació entre la religiositat jue-va i la grega, i pregunta als cristians per què s’han separat de l’una i de l’altra.

      Per a Julià, l’univers sencer apareix ordenat pel gran demiürg, divinitat creadora que està només sota el déu suprem (un principi directament neoplatònic), i que regula i distribueix els atributs i especialitats dels diferents déus, manifestacions dels seus poders o potències. Aquesta distribució, a més de servir per a explicar els caràcters diversos dels pobles, és també una prova de la providència divina i una expressió d’ordre i de claredat. En comparació, el déu únic de Moisés resulta un personatge confús, d’atributs incerts, i que es comporta d’una manera irracional, envejosa i maligna. No ens ha d’estranyar, per tant, que la civilització jueva siga tan inferior a la grega!

      Quant als dogmes o creences dels cristians, en realitat són degeneracions de la doctrina i la llei dels jueus, i fins i tot desviacions i abusos de l’ensenyament de Jesús i dels apòstols. Per exemple, la impossible maternitat divina de Maria, o la persona de Crist com a déu (només ho afirma l’evangelista Joan, i es contradiu!), o l’alliberament dels pecats pel baptisme, l’aversió dels cristians als sacrificis (però Moisés sí que en feia!), o fins i tot l’afició que tenien als sepulcres dels màrtirs. I a més a més, els cristians són en definitiva mala gent, tal com mostrava ja Pau quan escrivia als corintis convertits: mala gent i de condició baixa, ignorants, incivils, que han recollit el pitjor de cada tradició, intolerants, grossers i enemics de la ciència, del pensament i de la gran cultura dels romans i dels grecs.

      La lectura dels fragments no compensa la pèrdua de l’obra sencera, però és prou per a seguir la darrera expressió formal de la polèmica entre el vell i el nou, entre una cultura i una altra, entre dues visions antagòniques del món, entre una tradició agònica i una altra que s’imposava ja amb tota la força. Sense el text de Julià, no tindríem ara un document impagable d’aquest moment crucial de la nostra pròpia història.

      El text que presentem és, òbviament, fragmentari, ja que se n’han conservat únicament les citacions que en fa Ciril d’Alexandria en la seua refutació. Per tant, resulta inútil voler donar-li una continuïtat o un ordre argumental que només podríem deduir o imaginar sense cap garantia. Ací els publiquem, doncs, en l’ordre en què apareixen en el Contra Julià. En lletra cursiva, presentem també els fragments que no són citacions literals de Julià sinó referències al seu pensament o als seus atacs dins del text de Ciril.

      La primera difusió de Contra els galileus a l’Europa renaixentista es degué a la traducció del Contra Julià de Ciril, publicada per Johannes Hausschein (dit Oecolampadius) el 1528, sobre la base d’un manuscrit que posseïa el gran humanista Reuchlin. El 1764, a Berlín, el marqués D’Argens en publicà per primera vegada una edició autònoma, sota el nom Défense du paganisme par l’empereur Julien. Més d’un segle després, el 1880, aparegué la primera edició crítica, obra del filòleg alemany Karl Neumann, basada en una extensa col·lació dels manuscrits conservats de Ciril d’Alexandria. La meua versió segueix el text grec restaurat per Emanuela Masaracchia (Contra Galilaeos, Edizioni dell’Ateneo, Roma 1990), resultat d’un estudi exhaustiu d’edicions i de manuscrits.

      El llenguatge de Julià, almenys en aquests textos, apareix poc acurat estilísticament, ja que deu correspondre a una primera redacció no elaborada ni polida, que mai no pogué revisar. És un grec amb pretensions classicistes en alguns aspectes, de sintaxi sovint precipitada i aspra, i amb trets de gramàtica i de vocabulari que corresponen al temps en què va ser escrit. La meua traducció pretén reproduir amb rigor el sentit i el contingut del text original i conservar-ne alhora, fins on és possible, el to i l’expressivitat; però també que el resultat final no tinga un aire massa distant i estrany per al lector actual.

      JOAN F. MIRA

      Contra els galileus

      Julià Emperador,

      dit l’Apòstata