Anotacions al marge. Carme Gregori Soldevila

a veure amb el sistema de producció o, com a mínim, amb la seua procedència textual. Fuster així ho assenyalava en presentar-los com a «minses escorrialles o notes marginals a d’altres escrits més extensos». El punt de partida de l’aforisme tindria, en aquest sentit, un origen subaltern. Tanmateix, la modèstia de la concepció no ens ha de conduir a error: la gestació de l’aforisme és llarga i, sovint, de costosa elaboració; la dependència inicial no és més que un pur atzar del procediment creatiu. L’aforisme, cal no oblidar-ho, és el producte condensat d’una llarga sedimentació intel·lectual.

      Encara podem entendre la marginalitat dels aforismes des d’una altra perspectiva: com a marca de localització dins l’esfera professional del seu autor. Fuster, com ha estat reiteradament assenyalat, no es cansava de recordar que era «un jornaler de la ploma», que havia desenvolupat la major part de l’activitat literària pro pane lucrando. En aquest sentit, l’escriptura aforística apareix, més que cap altra –fins i tot, potser més que la poesia– com un parèntesi de llibertat, desvinculada del compromís professional immediat o de l’amortització a curt termini. Sense voler caure en l’error d’idealitzar en excés les circumstàncies de composició de l’aforisme ni d’alliberar-ne per complet els resultats del tràfic del mercat literari, el que és ben cert és que Fuster va associar sempre els seus aforismes a la diversió.

      La tercera part de l’estudi està dedicada a rastrejar i analitzar les connexions que els aforismes fusterians estableixen amb altres textos del mateix autor, unes connexions que permeten justificar unes línies d’interpretació preferents dels aforismes o, fins i tot, contribueixen decisivament a precisar el sentit d’uns textos que, per la condensació estilística que els caracteritza, en ocasions poden contenir una notable càrrega d’ambigüitat. La contemplació en paral·lel dels aforismes i els altres escrits que despleguen i argumenten els mateixos pensaments també esdevé un mitjà per a fixar uns determinats itineraris de lectura a l’interior de l’obra fusteriana, uns recorreguts que ens permeten reafirmar, matisar, contrastar o corregir la interpretació i la reflexió inicials de la mà de l’autor mateix, un estímul afegit per a lliurar-se al complement de meditació que Fuster ens sol·licita com a lectors.

      Un aforisme de Fuster alertava sobre el perill de trastocament de la perspectiva que pot amenaçar la tasca crítica: «RISC DE L’EXÈGESI.– El crític pot acabar creient que l’obra que comenta ha estat escrita exclusivament perquè ell hi exercesca el seu ofici de comentarista». El zel analític, en efecte, pot fer oblidar la posició subordinada que ha de mantenir el comentari i la necessitat d’inventariar, quadricular o reduir a categoria –exigències de l’activitat investigadora– pot acabar semblant l’objectiu mateix. En el nostre treball hem procurat tenir sempre present l’advertència fusteriana, però el perill subsisteix i n’hem d’assumir les indesitjables conseqüències, amb l’esperança que, al final, els beneficis acaben per compensar les obligades deformacions professionals.

      Vull, finalment, agrair a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València la confiança i l’oportunitat de completar, ordenar i posar per escrit el treball de molts anys sobre els aforismes de Joan Fuster, realitzat a partir de la necessitat acadèmica d’explicar-los als meus estudiants de Filologia Catalana. Durant un bon grapat de cursos, l’obligada relectura anual m’ha permès seguir pistes i corregir interpretacions per anar construint una lectura que, com bé procurava recordar tot sovint Fuster, mai no serà definitiva perquè ha de restar permanentment oberta a noves incitacions.