Els diferents elements dels espais no conreats s’explotaven a la recerca d’una sèrie de recursos que eren essencials per a la bona marxa de l’economia pagesa. Així, als rius i als estanys es pescava, una activitat, per altra part, molt mal coneguda. Certament, a les planes del nord-est català hi ha poques reserves significatives d’aigua dolça i els rius de corrent continu són rars. En canvi, proliferen les aigües interiors de modestes dimensions: els torrents i rieres, els petits estanys (stagnos, stagnulos), les llacunes (lagunas) i els pantans (paludines). Això sembla haver estat suficient per a la pràctica de la pesca i la difusió dels vivers de peixos (vivarium, viver) i de les piscationes, veritables ecosistemes aquàtics, instal·lats al costat dels molins i de les corrents d’aigua, que proporcionaven una important quantitat de proteïnes animals (peixos, crustacis) que poden considerarse com un substitut o suplement a la dieta càrnia.[103] Les riberes podien explotar-se com pedregars (claparios, pedregarios) que oferien petras i lapides per la construcció de cases, tanques i rescloses. Els arbres d’aquestes riberes, com els àlbers, els oms, els verms i els salzes, proporcionaven fusta, escorça i fullam.
El sector més valuós de l’incultum el constituïen els boscos, les garrigues, els pastius i els prats naturals per la gran varietat i importància dels recursos que oferien a l’economia pagesa.[104]Dels boscos es podien extraure vegetals (i humus) que, barrejats amb excrements, ajudaven a fertilitzar els camps; també les cendres que proporcionava l’artigament es podien utilitzar com fertilitzants. Les fulles i les herbes podien servir com llit del bestiar. Els erms proporcionaven un seguit de matèries primeres vegetals per a la indústria (espart, grana, roldor...) i oferien així mateix llocs de pastura per al bestiar oví, cabrum i porcí (collectione glandium). Als boscos es recollia també mel produïda per les abelles silvestres, bolets i fruits (baies) per al consum humà; del subsòl es recollien arrels, bulbs, rizomes i tubercles. Aquesta diversitat d’aliments representava per als agricultors no sols un recurs en cas de fam sinó un complement important per la dieta bàsica (cereals, carn), sobretot, perquè en la seva varietat proporcionaven uns oligoelements i unes vitamines que mancaven a aquella. Als boscos i a les garrigues s’explotaven, segons sistemes diversos, arbres d’espècies, mides i edats diferents, amb la finalitat de proporcionar els més diversos tipus de fusta i llenya (fusta, ligna, ramas...) per a la indústria, els forns i la construcció de rescloses i cases (ligna ad domos construendas); per la fabricació d’eines i utensilis domèstics, per a la calefacció (energia calorífica) i l’elaboració de combustibles (llenya i carbó vegetal). L’escorça dels arbres es feia servir per a la construcció dels ruscs de les abelles. Diverses plantes de l’incultum podien emprar-se, barrejades amb adobs animals i humans, com fertilitzant verd. Per certes activitats, com la vitivinicultura, la fusta era una matèria prima indispensable en cadascuna de les fases elaboratives: per l’elaboració de tanques, per la construcció de recipients i premses, per la fabricació d’eines. De la resina de les coníferes s’extreia la pega (pix) i la brea (pix liquida) que s’empraven tant per la construcció com per a la boteria.[105]
La caça (chasza, venationes), és a dir, la captura i el sacrifici d’animals salvatges, era una altra forma important d’explotació dels espais incultes. Es tractava d’una activitat que exigia la disposició d’un cert instrumental (balesta, tesura...) i d’animals entrenats per a la persecució i captura de les preses (can de cassar furones), així com l’aplicació i el domini d’una sèrie diversa de tècniques.[106] De les fonts es dedueix que la caça es practicava habitualment en els boscos i les garrigues i tenia com objecte les bestias salvaticas, expressió que sembla englobar el conjunt de la fauna silvestre, des dels ossos (ursos), els conills (chonilibus, cirogillis) i les cabres salvatges (isarn), fins els galls de bosc (gallos salvaticos), els cabirols (cabirols), les daines (daynes) i els senglars (singulares). La caça es practicava per obtenir pells, banyes i carn, però també per protegir-se d’aquells animals que atacaven a l’home i al ramat i destrossaven les cultures.[107] Com efecte indirecte, la caça eliminava competidors de l’home pels recursos naturals dels espais incultes.[108] (A costa, per cert, d’arriscar importants desequilibris en l’ecosistema.)
6.3 L’apropiació
Els boscos com tots els llocs incultes eren, tal com havia establert la tradició jurídica romana, visigòtica i carolingia, un bé públic.[109]L’any 844 Carles el Calb va confirmar als gots i hispans del comtat de Barcelona l’antic costum de tallar llenya, explotar les pastures i aprofitar les aigües sense cap mena d’impediment. A més va manar que no se’ls exigí cap impost per la pastura del seu bestiar.[110] Lliure explotació de l’incultum i exempció tributària quedaven així associades. Al principi del segle XI encara es podia defensar que els espais erms eren iuris principalis;[111]i el comte Berenguer Ramon I confirmava el 1025 als habitants del comtat de Barcelona, com a part de les seves franchitates, la lliure explotació de les pastures, dels boscos i de les aigües, eximint-los de tot eventual tribut i servei.[112]La idea que inspirava aquestes franqueses la tornarien a reforçar els Usatges de Barcelona, proclamant el caràcter públic dels espais incultes i garantint-ne expressament el lliure accés i la lliure explotació a tots els súbdits.[113]Com a terres públiques, els boscos i els erms, les garrigues i les pastures, els rius i els estanys, podien, doncs, ser explotats pels agricultors sense que ningú pogués negar-los aquest dret ni exigir-los cap càrrega a canvi. Aquesta facultat va cristal·litzar al segle XII com a dret d’empriu (adimparamentum, ademprivium), que era el dret que al titular d’un mas se li atorgava per a explotar l’incultum i allò que ad usum hominis pertinent.[114] A canvi d’aquest dret d’explotació i no existint cap franquesa al respecte, era usual al segle XI lliurar una sèrie de càrregues públiques que es recaptaven en benefici del fisc comtal: el lenarium, per exemple, que gravava la recollida i tala de la llenya, i, sobretot, el pascuarium (pasquer), un tribut cobrat ja en època visigoda i que gravava la pastura del ramat als pastius i boscos públics.[115]
El caràcter públic dels boscos va ser, probablement, una realitat en els segles IX i X. Però a partir de la primera meitat del segle XI els espais incultes es van veure afectats per una apropiació particular dels seus sectors per part dels senyors. Així, les fonts ens mostren com es podia alienar un bosc, a vegades fins i tot amb les antigues càrregues públiques que s’exigia per la seva explotació. Freqüentment va ser el propi comte el que va alienar sectors més o menys amplis de l’inculte, afavorint així la seva futura patrimonialització. Aquestes alienacions eren la continuació d’una tradició carolíngia, i tant els emperadors com els comtes beneficiaren amb aquestes alienacions la noblesa laica i els grans establiments eclesiàstics. A les comarques del Vallès s’observa que van ser concretament els monestirs de Sant Cugat del Vallès i Sant Llorenç del Munt, així com la catedral de Barcelona els qui obtingueren extensos espais incultes de mans dels comtes. És possible que una part d’aquestes alienacions comtals es referissin a terres patrimonials. Però, també, es diu expressament que es tractava de terres públiques, això és, de terres del fisc. El conjunt d’espais incultes del Montnegre, alienat l’any 998 pel comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda, pertanyia al fiscum proprium;[116] les pastures, les garrigues, els boscos,