Efectivament, tal com feia Jean-François Lyotard el 1979 en La condició postmoderna, es podria presentar l’últim terç del segle xx com la fi la dels grans relats legitimadors i emancipatoris, de manera que tota validesa dels discursos seria pragmàtica i consensual en una situació de dissens creatiu i enriquidor. O, com deia Gianni Vattimo en La societat transparent (1989), que vivíem en una època de comunicació generalitzada i de pluralitat cultural: un món múltiple on la llibertat s’experimentaria com una oscil·lació entre allò que ens és propi i allò que ens és estrany, és a dir, entre els discursos, les justificacions i els motius que són nostres, i els discursos, les justificacions i els motius dels altres; un món múltiple on, per fi, havia de ser possible viure a la carta.
En definitiva, una nova forma de vida en la qual els humans, com afirmava Richard Rorty en Contingència, ironia i solidaritat (1989), es podrien convertir en conversadors ironistes i liberals. Ironistes, perquè seran conscients de la contingència de la seva biografia, de la seva identitat i de les seves avaluacions; liberals, perquè recusaran qualsevol pràctica cruel o humiliant, lluitant alhora per minvar el dolor aliè; i conversadors, perquè el desenvolupament social permetrà un diàleg social on tothom gaudirà de les mateixes oportunitats de dir la seva i, així, constituir-se en la persona que vol ser.
D’aquesta manera, es podria dir que el postmodernisme tranquil·litzava el desassossec produït en les consciències occidentals, primer, per la mort filosòfica de déu i, més tard, per la mort de les utopies –val a dir, la mort filosòfica dels transcendentals medievals l’unum-bonum-verum, l’apagament del sol platònic. És cert que els postmoderns no haurien estat els primers a imprimir aquest canvi de rumb, però sí que ho haurien fet amb personalitat pròpia. Per exemple, els existencialistes, una primera manifestació d’aquest malestar, tal vegada per haver viscut a prop, diguem-ho amb paraules de Hannah Arendt, la banalitat del mal radical –la barbàrie del segle xx– en el fons no deixaven de ser fúnebres: feien de l’absurd i de la mort el destí de l’home. En canvi, amb els postmoderns les coses prenen un altre aire: semblen jovials, lúdics, intranscendents, jocosos... No hi ha cap problema –dirien– amb la mort de déu i els transcendentals: sols hem de fer una filosofia que no enyori l’ombra de la seva absència.
Així les coses, cal que abandonem la idea d’una filosofia legitimadora, protectora i guia de la racionalitat, i que apostem en favor d’una filosofia entesa com a una conversa de saló on cadascú pot dir la seva i allò important és la manera com cadascú construeix la seva pròpia existència. Òbviament, tot i que els suposats fets metafísics i les argumentacions demostratives, concloents i definitives no hi jugarien cap paper, no obstant, la coherència lògica i l’ús de veritats empíriques rellevants encara serien exigències a observar en tant que construir bons arguments, arguments importants, hi seria quelcom irrenunciable: si més no, aquesta –la seva severa llibertat– seria una de les característiques de l’activitat filosòfica.
Ara bé, i com és fàcil d’entendre, no tothom estarà d’acord amb aquest canvi de rumb: hom podria afirmar que, en realitat, no és el cas que assistim a la mort dels transcendentals clàssics, sinó únicament a la seva redefinició. Aquesta, per exemple, hauria estat la idea defensada per Jürgen Habermas en Coneixement i interès (1965) o en «La filosofia com a guarda i intèrpret» (1981), i també per KarlOtto Apel en La transformació de la filosofia (1973). Tot i no coincidir completament en la manera d’entendre aquesta redefinició, tots dos emfasitzen que, de manera intrínseca a les nostres activitats socials de treball i d’acció comunicativa, hi ha un interès –un ideal– emancipatori que es manifesta espontàniament com la intenció d’un diàleg sense dominació o d’una pràctica comunicativa en la qual tothom ha de gaudir del tracte d’éssers lliures.
De manera kantiana, però accentuant l’element empíric i històric del procés de formació de l’espècie humana i del seu caràcter lingüístic, aquests autors consideren que aquest ideal, tot i ser un producte de l’evolució natural i social dels humans, funcionaria a priori com un transcendental: és allò que exigeix la nostra racionalitat com a condició de la seva possibilitat. En suma: mentre que els postmoderns semblaven estar enterrant els ideals de la Modernitat, Habermas i Apel, en paraules del primer, considerarien que encara era un projecte per enllestir.
Per descomptat, podem estar d’acord amb els ideals morals i polítics de Habermas i Apel –de fet, els postmoderns no hi estarien en contra– i, no obstant això, no acceptar la necessitat ni la possibilitat de llur demostració filosòfica. Dit d’una manera senzilla i clara: per tal de ser bons, no cal demostrar, en sentit filosòfic, que hem de ser bons: només cal que siguem bons. És més: podem acceptar que la justícia, la igualtat, la llibertat, fins i tot la fraternitat són resultats de l’evolució històrica i, tanmateix, no acceptar que això tingui cap força a priori o transcendental, ja que també les pràctiques opressores i discriminatòries són un resultat de la història de la humanitat.
I és que, per a la humanitat, emancipar-se no té per què ser cap obligació metafísica. Ben bé podria succeir tot el contrari, és a dir –com ja deia per exemple Carl Schmitt en 1932 en El concepte d’allò polític, tot recuperant idees de Maquiavel, Thomas Hobbes i, més recentment, Bruno Bauer–, hom podria pensar, i no sense motius, que la vida social i política humana en última instància s’assenta sobre la dialèctica «amicenemic». Una confrontació ineliminable i indepassable entre un «nosaltres» i «els altres» que, tanmateix, l’art de la política, com ja recomanava Maquiavel el 1513 en El príncep, hauria d’intentar mantenir allunyada del que són els conflictes oberts destructors del cos social.
Bé, sigui com sigui, crec que no és massa arriscat afirmar que Habermas i Apel pateixen una mena d’horror vacui: a parer seu, seria molt pobre dir que la defensa del nostre ideal de racionalitat només depèn de la idea d’ésser humà que més valorem; o que el defensem perquè ens sembla el més útil i convenient per al desenvolupament de la vida humana que preferim. En altres paraules: no se senten satisfets amb aquesta mena de barreja de facticitat, decisionisme i fidelitat a la nostra tradició –en concret, a aquells elements de la nostra tradició propis de l’humanisme–, i en demanen una superjustificació: cerquen, com Arquimedes, un punt metafísic de suport per tal de moure el món moral i polític. I ho fan de la següent manera.
A partir d’un concepte de veritat com a «acceptabilitat racional idealitzada», que suposadament es trobaria a la base de tota acció cognitiva en tant que condició a priori de tot acord veritatiu, n’extrauen la necessitat de l’existència també d’un concepte d’eticitat com a «acceptabilitat racional idealitzada», que suposadament estaria a la base de tota acció moral com a condició a priori de tot acord moral. Dit d’una altra manera potser més entenedora: aquests autors van de la idea que en una situació ideal els éssers humans es posarien d’acord sobre la veritat o la falsedat d’una afirmació determinada a la idea que els éssers humans es posarien d’acord també sobre si determinada situació comunicativa és o no una situació de diàleg sense dominació. En altres paraules: ja que els humans ens posem d’acord sobre si l’aigua calma la set, també ens posarem d’acord sobre si la pena de mort és o no moralment acceptable. Ara bé, ni la primera opció és, indiscutiblement, acceptable sense restriccions, ni és acceptable tampoc el trànsit de la primera a la segona.
El consens dels éssers humans pel que fa a la veritat és només assolible