Finalment caldria dir tot allò que l’Etern Retorn deu a l’experiència de la marxa, sabent també que les llargues excursions de Nietzsche es feien per camins coneguts, recorreguts precisos que li agradava repetir. Qui ha caminat durant un bon temps esperant que, en arribar al final del camí, hi haurà una contemplació desitjada, quan aquesta li és donada sempre hi troba una vibració del paisatge. Aquest es repeteix en el cos del caminant. L’acord de les dues presències, com dues cordes que sonen alhora, vibren i es nodreixen cadascuna de la vibració de l’altra, és com un nou impuls indefinit.
L’Etern Retorn és desplegar en un cercle continu la repetició d’aquestes dues afirmacions, transformar en cercle la vibració de les presències. La immobilitat del caminant davant del paisatge és la intensitat mateixa d’aquesta copresència que fa néixer una circularitat indefinida d’intercanvis: sempre he estat allà, demà, contemplant aquest paisatge.
* * *
Tot i això, a mitjans de la dècada de 1880, aquí i allà Nietzsche es queixa de no poder seguir caminant de la mateixa manera que ho havia fet abans. Li fa mal l’esquena i es veu obligat a passar grans estones estirat en una butaca. Malgrat tot, hi insisteix, però les seves caminades esdevenen cada cop menys llargues. Fins i tot a vegades es fa acompanyar. L’Ermità de Sils, com li deien, surt ara sovint a passejar amb les seves protectores, les joves admiradores: Helen Zimmern, que ha traduït el seu Shopenhauer com a educador; Meta von Salis, la jove aristòcrata que li atorga l’aval de la noblesa local; l’estudiant Resa von Schirnhofer; Hélène Druscowitz, que acaba de descobrir la filosofia.
Les caminades no són les mateixes, menys solitàries. Nietzsche es comporta cada cop més com un home honest, com un galant, rodejat de dones cultes. Els fa visitar la roca a prop de la qual va rebre la il·luminació de l’Etern Retorn, els fa emotives confidències sobre la seva amistat amb Wagner.
Però el dolor l’atrapa, lentament: a partir de 1886, es torna a queixar de migranyes atroçment llargues. També li tornen els vòmits. A cada viatge que fa, li calen més dies per recuperar-se. Sovint una caminada una mica llarga aconsegueix cansar-lo durant diversos dies.
Les ciutats cada cop el disgusten més: les troba brutes, cares. Durant les seves estades d’hivern, no troba la manera de pagar-se a Niça cap habitació exposada al sud, i hi passa fred. A Sils, durant l’estiu, sovint el temps li sembla massa dolent. Venècia se li fa atroçment depriment. El seu estat es va degradant.
La darrera metamorfosi. El darrer acte de la seva vida comença com un cant de renovació, una oda a l’alegria. Descobreix Torí per primera vegada al mes d’abril de 1888. És com una il·luminació: la ciutat és completament clàssica «tant per als peus com per als ulls. I quin empedrat!».22 Li encanten els grans passejos al llarg del Po.
Després d’un darrer estiu més que ombrívol a Sils («eterns mals de cap, eterns vòmits»),23 torna de nou a Torí al mes de setembre. És de nou l’alegria, com un miracle.
És un estat de felicitat sobtada, de salut magnífica. Els patiments s’han aturat totalment, com per art d’encanteri. Ja només sent el seu cos com una lleugeresa, un impuls. Treballa de pressa i bé. Els ulls ja no li fan mal. L’estómac ho suporta tot. En qüestió de mesos escriurà diversos llibres, com reguerons de pólvora. Camina amb passió i, al vespre, acumula notes per a la seva gran obra sobre la transvaloració.
Els primers dies de gener de 1889, Joseph Burckhardt rep de Nietzsche una carta del dia 6. S’alarma: és la carta d’un dement, d’un boig («comptat i debatut, m’hauria agradat més ser professor a Basilea que no Déu; però he dubtat a portar l’egoisme fins a l’extrem de dispensar-me la creació del món»).24
Altres cartes d’aquella primera setmana de gener serveixen de testimoni del mateix estat. Nietzsche firma com a Dionís, o com el Crucificat («una vegada que m’has descobert, t’ha estat fàcil de trobar-me; la dificultat des d’ara serà de perdre’m»).25
De seguida Burckhardt avisa Overbeck, que surt corrent cap a Torí. Quan hi arriba, li costa trobar Nietzsche en el seu petit allotjament, a casa dels Fino.
Els amos de la casa no saben què fer: Nietzsche s’ha tornat incontrolable. Un dia s’havia enganxat al coll d’un cavall que el seu amo havia maltractat, tot plorant sense aturador. Deambula i llença discursos incoherents, arenga les masses, segueix enterraments dient que ell és el mort.
Overbeck entra i troba Nietzsche ajagut en una butaca, desaforat, mirant amb espant les proves del seu darrer opuscle. Aixecant els ulls, s’adona de la presència del seu amic de sempre. Sota el xoc de la sorpresa, Nietzsche s’aixeca i es tira al seu coll: l’ha reconegut. I plora. Se li abraça mentre segueix plorant. Com si veiés, escriu Overbeck, l’abisme que s’obre sota els seus peus.
Després s’asseu un altre cop i es torna a cargolar.
Nietzsche fa ara grans discursos: és un príncep a qui se li deuen totes les atencions. L’acompanyen fins al tren: canta a cor què vols i baladreja. S’ha tornat boig. Aconsegueixen dur-lo fins a Basilea dient-li que hi esperen Sa Excel·lència amb motiu d’una recepció.
Nietzsche s’ha tornat boig. És acollit a la clínica de Basilea, d’on és traslladat a Jena, sense que se li noti cap progrés. La seva mare acaba acollint-lo a casa seva, a Naumburg. S’ocuparà d’ell fins a la mort, amb dedicació, paciència i amor. El renta, el cura, el consola, el porta a passejar, el vetlla. Durant set anys.
Nietzsche es tanca cada vegada més dins del silenci, o presenta discursos incoherents. Les seves frases són retalls, vestigis. Ja no pensa. Encara a vegades improvisa al piano. Mai més no té migranyes ni li fan mal els ulls.
La seva mare comprèn que només els llargs passejos li fan bé. Però això no resulta fàcil: al carrer, increpa els transeünts, emet grunys. Ben aviat redueix les sortides, perquè se sent avergonyida, avergonyida del seu fill de quaranta-quatre anys que crida com els ossos, o insulta el vent. O bé surt cap al tard, quan no hi ha ningú, quan comença a fosquejar, i ell pot cridar sense molestar ningú.
Però aviat és el seu propi cos el que es converteix en un obstacle: la paràlisi guanya la seva esquena progressivament. Nietzsche acaba en una cadira de rodes: l’empenyen, el desplacen. Passa llargues hores mirant les seves mans, una després de l’altra, o agafa llibres a l’inrevés mentre murmura alguns mots. S’arrauleix en una butaca, mentre al seu voltant la gent s’agita. S’ha tornat com un infant. La seva mare el passeja pel porxo amb la cadira de rodes. A partir de la tardor de 1894, només coneix la gent més propera (la seva mare i la seva germana). Resta prostrat, normalment immòbil, arraulit a la cadira, mirant-se les mans. Pronuncia molt rares frases: «tot plegat, mort»; «jo no sembro els cavalls»; «més llum».
L’esfondrament és lent, ineluctable. Els ulls se li enfonsen, perd vertiginosament la mirada.
Mor el 25 d’agost de 1900, a Weimar.
És probable que sigui, per als homes del futur, una fatalitat, la fatalitat —per tant és absolutament possible que un dia em torni mut, per amor als homes!!!—.26
2. Friedrich Nietzsche, Ecce Homo: com s’arriba a ser allò que s’és.
3. Carta a Còsima Wagner. Torí, gener de 1889.