1.0 VISIÓ DE CONJUNT
Cada segon que passa, fins i tot aquest, el seu sistema nerviós central és el laboratori de milions de reaccions químiques, de les quals vostè, de fet, ni se n’adona. Són el llenguatge que fa servir el cervell per rebre, elaborar i transmetre informacions.
El cervell ha estat concebut durant molt de temps com una màquina. Atès que tota idea és filla del seu temps, René Descartes el va comparar amb una bomba hidràulica, Sigmund Freud amb un motor de vapor, Alan Turing amb un ordinador. Com bé es pot imaginar, Turing va ser aquell que s’hi va acostar més. El cervell no és exactament un ordinador, però l’analogia entre tots dos és innegable.
Tots dos transmeten informacions mitjançant missatges elèctrics. És veritat que en l’ordinador els missatges són digitals (expressats en la matemàtica binària del zero i l’u) i en el cervell, analògics (expressats en un arc variable de mil·livolts). Però la qüestió és més complexa, perquè si la suma dels missatges analògics supera un cert nivell, la neurona “dispara” i transmet un impuls elèctric a les neurones connectades. Si, en canvi, el nivell no se supera, no passa res. Aquest també és un missatge binari: sí o no, engegat o apagat. [SINAPSI, 24]
Tots dos calculen. Però si l’ordinador té una estructura serial, és a dir, que calcula seguint una seqüència predeterminada, el cervell opera en modalitat paral·lela, executant de manera simultània una gran massa de càlculs. [SENTITS, 98] En compensació, els processadors gràfics (anomenats GPU) adopten una tecnologia en paral·lel.
Tots dos han de menester energia: l’ordinador en forma d’electrons, el cervell en forma d’oxigen i de glucosa. [ALIMENTACIÓ, 84]
Tots dos tenen una memòria expansible: en el primer només s’han d’afegir o de substituir bancs de memòria fets de silici, en el segon només cal multiplicar les connexions sinàptiques a través de l’estudi, l’exercici i la repetició. [MEMÒRIA, 67]
Tots dos han evolucionat en el temps: l’ordinador a un ritme exponencial, doblant cada dos anys la seva capacitat de càlcul, mentre que el cervell de l’Homo sapiens —originat del primitiu cervell dels primitius invertebrats— hi ha trigat 500 milions d’anys i, en els últims cinquanta mil, no ha canviat gaire. De fet, es tracta del mateix model bàsic que vostè, amable usuari, té instal·lat. [TOPOGRAFIA, 41]
Durant segles i mil·lennis s’ha cregut que el cervell humà —deixant de banda el període de la infància, quan aprenem a parlar i a caminar— era substancialment estàtic i immutable. Que un dany físic al cervell era impossible de reparar, ni que fos parcialment. Que un noi endarrerit en els estudis havia de passar comptes amb insuperables límits cognitius, per alimentar així generacions i generacions de desigualtats socials. Es creia que mals costums i dependències eren fardells que s’havien de traginar tota la vida, o que una persona de vuitanta anys no podia mantenir la memòria d’una de cinquanta.
En canvi, tot just a partir dels anys setanta del segle passat vam descobrir que era veritat justament el contrari: el cervell és en un canvi constant. És més, el canvi és el fonament mateix dels seus mecanismes. Els efectes d’aquesta propietat, anomenada plasticitat cerebral, [PLASTICITAT, 71] van més enllà d’allò que és imaginable. El cervell és un potent ordinador, asíncron i paral·lel però que, a més a més, és capaç de readaptar tot sol el seu propi maquinari.
El maquinari cerebral, format per àtoms i molècules endreçats de manera enginyosa, empaqueta uns 86 milers de milions de neurones en un encèfal d’un quilo i mig. Atès que cada neurona pot disparar i inundar de senyals milers de neurones adjacents fins a 200 vegades per segon, hi ha qui ha estimat que el cervell pot executar fins a 38 milers de bilions d’operacions per segon. Aquella història que diu que els éssers humans només fan servir un 10% del seu cervell és una falòrnia. [MITES QUE CAL DESMUNTAR, 198] Però el fet és que aconsegueix fer tot això consumint menys de 13 watts. No hi ha cap supercomputador en el món que pugui superar la capacitat de càlcul d’un cervell humà (la vista, l’oïda o la imaginació també són “càlculs”), i encara menys la seva extraordinària eficiència energètica. I això només és el començament.
Gairebé totes les cèl·lules del cos humà neixen i moren, sense parar. Totes llevat de les cèl·lules neuronals, les úniques que l’acompanyen al llarg del camí de l’existència, des del primer fins a l’últim dia de la seva vida. [FINAL DE LA VIDA, 203] De fet, són les que produeixen allò que vostè és. La personalitat, les capacitats i el talent, l’erudició i el vocabulari, les inclinacions i els gustos, fins i tot els records del passat estan inscrits d’alguna manera en l’arquitectura neuronal personal. [PERSONALITAT, 143] Tan personal que no hi ha en el món cap altre cervell igual que el seu, encara que vostè tingués un bessó o una bessona.
Doncs bé, la màquina en qüestió fins i tot està en condicions, dintre de certs límits, de corregir els defectes del seu maquinari. Quan una àrea cerebral és danyada accidentalment, el cervell tot sovint és capaç de reprogramar-se, de traslladar a una altra banda les connexions que falten i, en substància, d’ajustar-se tot sol. [VISTA, 103] I si això passa alguna vegada a gran escala (com en el cas de la pèrdua de la vista, quan les àrees cerebrals inutilitzades es posen al servei dels altres sentits), passa contínuament a petita escala, perquè, quan ens fem vells, moltes neurones moren i ja no retornen. Però les que queden vives saben com fer-ho per reorganitzar-se de manera que l’edat que avança no tingui conseqüències fatals. [ESTRATÈGIES DEL CERVELL, 215] No ho demanéssiu pas a un processador de silici, en el qual un sol transistor defectuós pot aturar l’artefacte sencer.
Quan parlem de reorganitzar les sinapsis, però, els 150 bilions de connexions entre neurones que calculem que hi ha, el cervell no necessita fer front a una emergència. Ho fa tot sol, espontàniament.
La influència d’una neurona sobre cadascuna dels centenars de neurones connectades a ella pot ser molt forta, molt feble o qualsevol dels graus intermedis, segons la solidesa i la força de cadascuna de les sinapsis. Hi ha una espècie de norma, enunciada pel científic canadenc Donald Hebb l’any 1949: “Neurons that fire together, wire together”. Les neurones que es disparen juntes s’acoblen i reforcen el seu lligam recíproc. És així com el cervell es reorganitza constantment: creant sinapsis noves, reforçant les velles, eliminant aquelles que ja no serveixen. [ENGEGADA, 81] Un gran nombre de funcions cerebrals, començant per l’aprenentatge, depenen d’aquest ajustament constant de les connexions sinàptiques i de la seva força i solidesa. En resum, al contrari d’allò que hem cregut durant segles, el cervell humà no és de cap manera ni estàtic ni immutable:
• en alguns casos es pot autoreparar;
• un nen “endarrerit en els estudis” pot aprendre a aprendre. Només cal ensenyar-li a fer-ho i encoratjar-lo en lloc de mortificar-lo; [APRENENTATGE, 157]
• un mal costum qualsevol, desagradable o excusable, pot ser abandonat. Una dependència greu, com la del joc, pot ser controlada i dominada; [HABITUDS I DEPENDÈNCIES, 186]
• una anciana pot mantenir la memòria d’un jove adult, si no deixa d’aprendre i d’esforçar-se cerebralment; [APRENENTATGE PERMANENT, 207]
• contràriament, una simple condició d’estrès prolongat, i ja no diguem una síndrome d’estrès posttraumàtic, produeixen canvis no desitjats i de llarga durada a les connexions cerebrals. [ESTRÈS CRÒNIC, 190]
Atenció: en qualsevol cas, un funcionament imperfecte de la màquina cerebral pot implicar patologies o altres respostes no desitjades que queden fora de l’abast, simplement divulgatiu, d’aquest manual [NOTES LEGALS, 239] i que requereixen consell i atenció per part de professionals especialitzats. [DISFUNCIONS, 193]
L’usuari d’un cervell que funciona pot descobrir que, gairebé sempre a través d’una volició —d’un acte de voluntat—, està en condicions de modificar, ajustar, sintonitzar almenys en part la seva configuració sinàptica. [TAULER DE CONTROL, 149] Que al capdavall,