Memòries. Maria Aurèlia Capmany

definitivament com un dels valors més importants de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX, com ho confirmen els cada vegada més lectors que la descobreixen o redescobreixen i que hi queden atrapats. Per respondre a aquest interès lector, però també per mantenir viu el referent que és M. Aurèlia Capmany i la radical actualitat de la seva obra, és necessari continuar amb la reedició dels seus llibres, i Comanegra, amb aquesta intenció i perquè creu en l’autora, ha tingut el gran encert de publicar, dins la seva col·lecció «Autories», el llibre Pedra de toc, el 2019, i ara, el 2020, les seves Memòries. Tots dos volums són obres imprescindibles, no només dins la bibliografia de Capmany, sinó pel que tenen de reflexió d’un passat no gaire llunyà, que convé conèixer bé per saber on som. En aquest sentit, M. Aurèlia Capmany esdevé un far i tot un símbol de coherència i de tenacitat que ens cal tenir ben a prop per no sentir-nos a la corda fluixa.

      Si Pedra de toc parteix, en part, de la memòria personal de l’escriptora, a Memòries —que aplega el primer volum, Mala memòria, i el segon, Això era i no era, publicats el 1987 i 1989, respectivament— el protagonisme absolut el té el record, des del punt de vista del passat en relació constant amb el present. I potser perquè aquestes memòries són una indagació també sobre el moment present de l’escriptora, el llibre acaba convertint-se en un gènere híbrid, en què el memorialisme dialoga amb l’assaig, i fins amb la narració, amb una protagonista a qui, qui sap si de tant en tant, li ve de gust d’inventar-se com si fos un més dels seus personatges literaris, aquests personatges de ficció que tant ens parlen de la mateixa M. Aurèlia, com passa també amb els personatges de la Woolf: «Per això havia dit tan sovint que no escriuria les meves memòries; de fet, ja existeixen camuflades en les meves novel·les, que no eren pas autobiogràfiques».

      A Un esbós del passat (Editorial Viena, 2018), Virginia Woolf escriu: «El passat només torna quan el present flueix amb tanta suavitat com si llisqués sobre la superfície d’un riu fondo. Llavors és quan es veu el fons a través de la superfície. En aquests moments és quan trobo la màxima satisfacció, no perquè pensi en el passat, sinó perquè és quan visc més plenament en el present. Perquè el present, quan es recolza en el passat, és mil vega-des més profund que quan queda tan a prop que no pots sentir res més, quan la pel·lícula de la càmera només impressiona l’ull. Però per sentir lliscar el present sobre les profunditats del passat, és necessària la calma». L’autora d’Una cambra pròpia escriu aquestes ratlles als seixanta anys, poc abans de dimitir del seu fràgil equilibri amb la vida, que decideix acabar el 1941. No és perquè sí que la cito en aquest full de presentació de les memòries de M. Aurèlia Capmany (1918-1991). Si ho faig és perquè Capmany, tal com el lector pot constatar pels llibres i articles que ens ha deixat escrits, va ser una gran lectora de l’escriptora anglesa, convertida en un dels seus referents literàriament parlant i per la seva reivindicació constant de la dona com a persona i amb tots els seus drets, desplegats en els diferents àmbits de la seva personalitat. Però, més enllà de tot això, Capmany comparteix amb Woolf el fet de ser una dona per a qui la llibertat no és només una condició per viure, sinó allò intrínsec al fet mateix de viure, de ser. Han estat dones amb una intel·ligència i sensibilitat privilegiades que, malgrat les diferències òbvies d’espai i de temps, coincideixen a no poder cenyir-se mai a la cotilla d’un gènere literari, o als estereotips que els venien marcats d’acord amb els diferents moments històrics que cadascuna va haver de viure. A la cita de Woolf hi ha una idea que em sembla nuclear, pel fet que la trobem també a la base de les memòries de M. Aurèlia Capmany: la interrelació entre passat i present.

      Maria Aurèlia Capmany publica el primer llibre de memòries, Mala memòria, quan té seixanta-vuit anys, i es qüestiona, en iniciar-lo, per què l’escriu «si fins i tot havia dit que no ho faria mai». Però, tot d’una, com explica, es va trobar escrivint els seus records, amb la voluntat de trobar-hi «l’antecedent just que m’explicarà per què ara soc aquí, al llindar de la vellesa, posseïdora d’una bona dosi de felicitat». En definitiva, «tota aquesta narració de la meva vida és l’únic lligam que manté units els infinits instants de la meva existència», diu a Això era i no era. El fil entre el passat i el present, com un temps continu que es va alimentant d’anades i tornades, dona llum en aquestes memòries sobre aquest personatge tan pirandellià, que de ben menuda va saber com defensar-se d’aquell forat negre, sense deixar de saber, de pensar, de voler... Totes les impressions del món que tenia a l’abast, les dels cinc sentits, van ser el suport per redreçar aquella casa guerxa on diu haver nascut. I amb la narració dels records, a més de refer «aproximadament» la vida personal i professional de l’escriptora, el lector pot cosir escenaris i moments cabdals de la història del país. És per això que les memòries de personatges que han contribuït a construir aquesta història profunda, com ha estat el cas de M. Aurèlia Capmany, són imprescindibles per viure el nostre passat. I en el sentit del que dèiem al principi, també el present.

      En un article al diari Avui, titulat «La memòria de les memòries», a propòsit del llibre d’Artur Bladé i Desumvila L’exiliada, Capmany diu: «És clar que les memòries no són mai simple memòria, vull dir simple reproducció fidel d’unes vicissituds; són en definitiva un plet, un plet que l’autor vol guanyar a favor de la seva vida. Són un plet fins i tot quan es tracta de reproduir uns fets absolutament íntims, absolutament personals, si és que mai hi ha res d’absolutament íntim i personal. Però si a més es tracta de memòries per on transiten homes que foren i havien de ser els autors de la nostra Història col·lectiva, llavors aquestes memòries adquireixen una irradiació peculiar». Les memòries de Capmany ens il·luminen sobre la seva vida, sobre la seva literatura i sobre el nostre passat; són el trajecte vital d’un personatge que ha fet història profunda des de la història cultural del nostre país. Aquestes memòries adquireixen, sens dubte, una irradiació peculiar.

      Marta Nadal, comissària de l’Any M. Aurèlia Capmany