—Una sola fàbrica no pot ser.
—Durant quant temps?
—Tres mesos.
—On és aquesta fàbrica?
La resposta d’aquesta pregunta no la sabia ningú.
A DINS, LES GERMANES FRIEDMAN EREN NUES al costat de noies que coneixien de tota la vida. Algunes eren amigues de la Lea, i d’altres, de l’Edith. Tothom coneixia tothom del mercat, de la sinagoga, de xipollejar al riu els dies de calor. També hi havia un centenar de noies que no coneixien gaire, les que havien vingut de la rodalia. Sota la mirada lasciva dels homes, les noies van començar a compartir una camaraderia nova, tàcita. Rostres pàl·lids i angoixats s’emmirallaven en altres rostres semblants. La classe social ja no les separava. La por les igualava.
Entre els refugiats polonesos, la Rena havia deixat la maleta a la casa on treballava de mainadera. «Algú t’acompanyarà per agafar-la», li va assegurar el policia. La cosina de l’Erna, la Dina, havia decidit amagar-se, però en un moment o altre de la tarda, va entrar a l’escola trontollant escortada per la Guàrdia Hlinka. Estava vermella de tan humiliada, i duia els cabells esbullats. L’havien trobat i l’havien arrestat.
El pas lent del temps inquietava i irritava les adolescents. Llavors els engranatges del govern van començar a girar. Ja hi eren ara. Vestint-se. Movent-se. Les autoritats (tot homes) tronaven:
—Agafeu les coses!
—Poseu-vos en fila!
—Sortiu d’aquí!
Esverades, no sols per les instruccions sinó per la brusquedat de les ordres, les noies topaven entre elles mentre s’encaminaven cap a una porta oberta. Envoltades de guàrdies armats, van sortir cap al crepuscle.
Davant de l’escola, algú va cridar que les noies marxaven per la sortida d’emergència del darrere. La multitud va baixar corrent pel carrer lateral. Alguns pares se’n van anar a casa apressats a preparar el sopar per a les seves filles, convençuts que estarien afamades i serien a casa al cap de res. D’altres van afanyar-se rere la columna de noies cridant-les pel nom. Les preguntes s’abalançaven sobre l’aire impassible: on les portaven? Quan en tornarien?
La Margie Becker coneixia força un dels guàrdies Hlinka, i li va preguntar si podia anar a casa a dir adeu a la mare. El guàrdia la va esmunyir de la cua i la va escortar carrer avall. Dreta al costat d’una veïna, «que també era de la família», la mare s’agafava a la cortina de la finestra i la retorçava entre les mans. No volia plorar davant del guàrdia, tot i que el coneixia des que era un nen. Per què era ell, entre tot el món, qui s’emportava lluny de casa la seva filla, una noia amb qui eren amics des de la infantesa? Les llàgrimes rodolaven per la cara de la mare quan, murmurant, va dir a la seva filla: «No li donaré la satisfacció de plorar...». Va preparar discretament una mica de menjar pel sàbat per a la Margie, «hal·là acabada de fer i unes hamburgueses», i li va fer un petó de comiat. Eren els últims aliments kosher que la Margie menjaria fins al cap de tres anys. També era l’última vegada a la vida que veuria la seva mare.
La Margie va retornar a la columna de noies, carretejant l’equipatge juntament amb les seves amigues. Baixant pel carrer Major. Més enllà del carrer Gross. Les maletes picaven contra les canyelles de les noies, els esgarrapaven els turmells, i les manetes se’ls clavaven als palmells. La maleta de l’Edith gairebé pesava tant com ella. Les seves germanes sempre feien broma que un cop fort de vent se la podia emportar. La seva germana va agafar la maneta per compartir el pes. A l’Edith, les llàgrimes li feien coïssor als ulls. Alguna cosa anava malament. Ho podia percebre al moll dels ossos, però ja era massa tard per escapar-se o amagar-se. Buscava seguretat en les dones més grans de la gentada, però només sentia aflicció.
La notícia que s’emportarien les noies directament a l’estació de tren es va escampar pel poble a l’acte, i tota la població de Humenné va baixar corrent pel carrer Ševčenkova per arribar a l’estació ferroviària d’estucat groc i vermell, abans que fos massa tard.
Envoltades per la Guàrdia Hlinka, amb aquelles expressions dures, els uniformes negres i les armes, les més joves d’entre les noies van començar a plorar. Els guàrdies empenyien enrere algunes mares que intentaven trencar les files per abraçar les seves filles. L’Edith buscava els seus pares frenèticament entre la multitud creixent. Els va veure. Va posar-se a plorar més fort encara. Veus angoixades que cridaven. Germans a les germanes. Mares i pares. Tietes i oncles. Cosins, avis i àvies, amigues i amics. Els noms s’elevaven en l’aire fred, mesclats amb les oracions. Quantes noies hi havia allà? Més de dues-centes. Quantes llàgrimes? Massa per comptar-les.
—Estàvem tan espantades del que ens podia passar, que no érem capaces de pensar —recorda l’Edith—. Totes les noies del voltant ploraven.
Lamentacions. Plors i mans que diuen adeu. Mans que diuen adeu i plors. Un vent fort de març bufava de les muntanyes. La Lea va aferrar la mà de la seva germana, no fos que el vent se l’emportés juntament amb les fulles podrides i les llàgrimes.
A l’estació, hi havia un tren de passatgers parat. Van obligar les noies a anar fins a les andanes, i elles van carregar l’equipatge, pujant per les escales metàl·liques dels vagons, i es van enfilar a bord. Es van aplegar totes a les finestres per tornar a dir adeu amb una mà als seus pares i les seves famílies. El Lou Gross era massa petit per recordar haver anat a l’estació a acomiadar-se de l’Adela, però la seva germana i la resta de la família agitaven les mans.
—Quan em tornis a veure, seré una dona casada! —va dir la Deborah cridant—. Us trobaré a faltar molt, Adela! Lea! Anna!
Les noies s’abocaven a les finestres obertes del tren i saludaven a crits a les seves famílies. «No patiu! Tornaré a casa aviat! Us estimo!».
Per damunt dels caps de veïns i parents, i de tota la vila de Humenné, l’Edith va sentir la veu de la seva mare:
—La Lea no em fa patir tant, és forta, però l’Edith... és tan poca cosa...
El xiulet del tren va sonar. Els vagons es van moure endavant. Mentre Humenné es fonia en la distància, la Margie Becker va intentar alleugerir la mala lluna del moment, i d’altres s’hi van afegir. La Klary Atles, que era més gran, va oferir unes paraules d’estímul a tothom; va recordar a les més grans que havien d’ajudar les més petites, perquè ara totes haurien de ser adultes. Llavors la Gizzy Ziegler li va prendre el pèl a l’Adela. La Lea i l’Edith van arrencar a cantar. L’Helena, que tenia una veu exuberant de soprano, s’hi va afegir. Amb la resiliència de l’optimisme del jovent, les noies van reviscolar la sensació de l’aventura. Es dirigien cap al món. Estaven juntes. Els havien demanat que fessin una cosa pel seu govern. Ara ja eren adultes. Al cap de poc, totes van començar a sentir-se més emocionades i positives enfront del desconegut. Fins i tot la idea de viatjar en ple sàbat, fet contrari a la tradició jueva, s’afegia al seu sentit de la maduresa. Amb l’esperit del dia santificat, la Margie i d’altres van compartir la teca que els havien empaquetat les mares, amb noies i amigues que no havien menjat res en tot el dia.
Mentre el tren agafava un revolt a la via, en la distància van aparèixer els cims orientals més alts dels Alps suïssos. Uns penyals blancs formidables resplendien sota el sol crepuscular. Les noies s’abocaven a les finestres i cridaven que podien veure el cim del Gerlachovský!
Algunes noies de l’entorn rural no havien vist mai l’Alt Tatras. Plenes d’idealisme patriòtic i d’un sentit d’utilitat, van començar a cantar l’himne nacional eslovac. Les veus de l’Edith i la Lea s’elevaven per sobre de l’estrèpit del tren.
Llampega sobre l’Alt Tatras
Els trons esclaten trepidants
Els hem d’aturar, germans,
I malgrat tot, desapareixeran.
Els eslovacs reviuran
Perquè la nostra pàtria ha dormit fins ara