999
Títol original: 999: THE EXTRAORDINARY STORY OF THE FIRST WOMEN IN AUSCHWITZ
Publicat per Kensington Publishing Corp. Drets de traducció acordats amb Sandra Bruna Agencia Literaria, SL.
Primera edició en català: gener del 2020
Segona edició en català: abril del 2020
© Heather Dune Macadam, 2019
© Traducció: Jordi Cussà i Balaguer, 2020
© Imatges: Autories i arxius respectius
Un agraïment especial per la gestió de les imatges a la USC Shoah
Fundation - The Institute for Visual History and Education
© Editorial Comanegra, 2020
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
Disseny: Irene Guardiola
Fotografia de coberta: Anna Herskovicova, Lea Friedman i Debora Gross, amb dues noies sense identificar. Vacances de Pasqua
Fotografia de contra: Edie Friedman i Ella Friedman a Kapušany, amb dues noies sense identificar
Supervisió de la traducció: Anna Camps
Correcció: Gemma Sardà i Gemma Garrigosa
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-18857-34-8
Amb el suport del Departament de Cultura
| Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes. |
|
Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.
Queden rigorosament prohibides i es sotmetran a les sancions establertes per la llei: la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, inclosos els mitjans reprogràfics i informàtics, així com la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic sense autorització de l’Editorial Comanegra. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.
999
Les primeres dones d’Auschwitz
Heather Dune Macadam
Traducció de Jordi Cussà
Durant la major part de la història, les dones eren anònimes.
—VIRGINIA WOOLF
La vara per mesurar qualsevol societat és com tracta les dones i les noies.
—MICHELLE OBAMA
La dona s’ha d’escriure a si mateixa: ha d’escriure sobre les dones i convèncer-les d’escriure... La dona s’ha de situar a si mateixa en el text, igual com en el món i en la història...
—HÉLÊNE CIXOUS,
La rialla de la Medusa
Prefaci
Per Caroline Moorehead
NINGÚ SAP DEL CERT, ni ho sabrà mai, la xifra precisa de persones que es van transportar a Auschwitz entre 1941 i 1944, ni qui hi va morir tampoc, tot i que la majoria d’investigadors accepten la xifra d’un milió de persones. Però Heather Dune Macadam sap exactament quantes dones d’Eslovàquia van carregar al primer tren, que va arribar al camp el 26 de març de 1942. També sap, gràcies a una investigació arxivística meticulosa i a entrevistes amb supervivents, que a les gairebé mil noies jueves, de setze anys com a màxim, les van capturar a Eslovàquia la primavera de 1942, i els van dir que les enviaven a treballar al servei governamental a Polònia, acabada d’ocupar, i que només serien fora uns quants mesos. En van tornar molt poques.
Basant la seva investigació en llistes que es guarden a Yad Vashem, a Israel, en testimonis de l’Arxiu d’Història Visual de la Fundació de la Xoà de la USC, i buscant el rastre de les poques dones que encara són vives actualment, així com en converses amb els seus parents i descendents, H. D. Macadam ha aconseguit recrear no solament el rerefons de les dones del primer comboi, sinó també la seva vida dia a dia, i la seva mort, durant els anys que van passar a Auschwitz. La seva tasca va ser més difícil, i les seves descobertes més impressionants, per la pèrdua de registres i els diversos noms i sobrenoms que utilitzaven, a més de les diferents maneres de lletrejar-los, i del lapsus de temps que ha transcorregut des de la Segona Guerra Mundial. Escriure sobre l’Holocaust i els camps d’extermini no és fàcil, com ella mateixa molt bé diu. La manera com ha escollit fer-ho, utilitzant una llicència novel·lística per imaginar escenes i recrear converses, aporta molta immediatesa al text.
NO VA SER fins a finals de l’hivern de 1940-41 quan l’inspector general Farben va escollir Auschwitz i rodalia, convenientment a prop d’un enllaç ferroviari i un seguit de mines amb una gran provisió d’aigua, per construir-hi una gran planta nova on fabricar goma artificial i gasolina sintètica. Auschwitz, a més, tenia el mandat d’exercir un paper en la «solució final a la qüestió jueva», un lloc on, juntament amb les assignacions laborals, es podia assassinar els presoners ràpidament i desfer-se dels cossos amb la mateixa celeritat. Quan, al setembre, un primer experiment amb àcid prússic, o Zyklon B, es va demostrar efectiu gasejant 850 interns, Rudolf Höss, el comandant en cap del camp, ho va considerar una resposta al «problema jueu». Com que els metges del camp li havien assegurat que el gas no «provocava sang», va concloure que així estalviaria als seus homes ser testimonis d’imatges desagradables.
D’entrada, en tot cas, calia construir el camp. Un arquitecte, el doctor Hans Stosberg, va rebre l’encàrrec de dibuixar els plànols. A la conferència de Wannsee el 20 de gener de 1942, l’Oficina Principal de Seguretat del Reich va estimar que l’Europa ocupada donaria com a total la xifra de poc menys de dos milions i mig de jueus. Tal com va dir Reinhard Heydrich, segon en la jerarquia de les SS després de Heinrich Himmler, caldria «posar-los a treballar de manera eficaç en el marc de la Solució Final». Aquells que fossin massa dèbils, massa joves o massa vells per treballar, els haurien d’assassinar immediatament. Els més forts treballarien i esperarien el seu moment per ser assassinats, atès que «aquesta elit natural, si quedés lliure, s’hauria de contemplar com el germen potencial d’un ordre jueu nou».
Eslovàquia va ser el primer país satèl·lit que es va convertir en un territori de deportació. Eslovàquia havia estat prop de mil anys part del reialme d’Hongria, i des de la fi de la Primera Guerra Mundial formava part de Txecoslovàquia, i no havia assolit la independència fins al 1939, sota la protecció alemanya, i encara cedint bona part de l’autonomia a canvi d’ajuda econòmica. Josef Tiso, un capellà catòlic, va arribar a president, va prohibir els partits de l’oposició, va imposar la censura, va formar una guàrdia nacionalista i va atiar l’antisemitisme, que havia augmentat des de l’arribada d’onades de refugiats jueus que fugien d’Àustria després de l’Anschluss. Un cens va xifrar els jueus en 89.000, un 3,4 per cent de la població.
L’ordre dirigida a les dones jueves solteres entre els setze i els trenta-sis anys, perquè es registressin i