Tan a prop de la vida. Santiago López Petit

sentíssim les lamentacions dels ofegats. D’aquesta manera, la funció de la facultat quedava ben definida: contenir i entretenir. Per què no apel·lar al pensament crític? L’estratègia emprada va ser subtil i intel·ligent. En poc temps les brases de l’incendi es van extingir. No sé qui va ser el nostre Ulisses. Fos qui fos, va saber organitzar molt bé la submissió i estendre el desengany. Puc assegurar que la universitat va complir l’objectiu assignat amb encert: propagar la tristesa en totes les seves accepcions. La por, la impotència i el cansament van formar un ampli tallafoc per tal de frenar l’avanç de la desesperació. Acabada la tasca encomanada, no és estrany que la facultat de filosofia, així com les altres facultats en les quals s’impartien especialitats properes, fossin desmantellades. La seva obsolescència estava perfectament programada. Van quedar, això sí, departaments universitaris dedicats a l’estudi de la lògica i a la redacció d’informes sociològics, però quan es va produir aquesta transformació, jo ja era molt lluny.

      El pensament crític congelat sempre em va semblar un conte per a nens, i se’m feia molt difícil suportar la quietud decadent i hipòcrita que regnava a la universitat. La ràbia que sentia em colpejava com ho fa el martell sobre l’enclusa. Viure el món de la fàbrica ensenya a odiar. Com trobava a faltar aquell meravellós odi de classe que sentia tan nostre! S’ha acabat. Si no puc portar el caos a l’interior de l’ordre, jugaré a competir en el seu propi camp. Seré un infiltrat. Aquesta serà la meva venjança. Un infiltrat no és un intrús. L’intrús és algú que s’introdueix en un lloc sense tenir dret a fer-ho. Per aquest motiu no pot desempallegar-se d’una certa imatge de superflu i, en el fons, de perdedor. Probablement acabarà sent expulsat sense pena ni glòria. En canvi, l’infiltrat —perquè la seva presència implica un desafiament— és directament eliminat sense necessitat de cap judici. Un infiltrat eficaç ha de saber mimetitzar-se amb el seu entorn fins al punt de distanciar-se del tot de la figura de l’intrús. Evidentment, aquesta mimesi implica una comprensió sense fissures de l’enemic i els seus objectius. És així com l’infiltrat, sense adonar-se’n, s’endinsa per un camí inesperat. S’acosta tant al seu enemic que… Bé, això és el que crec que em va succeir a mi. No es tracta de cap justificació. Tampoc em penedeixo de res. El meu pas per la facultat de filosofia em va servir, almenys, per aprendre paraules i imatges útils amb les quals poder barallar-me i no avorrir-me massa. Per exemple, la maleïda caverna platònica. Quan penso en aquest sol radiant que ens està esperant fora, em venen ganes de riure. De fet, escoltar tot allò em va acabar convencent que havia de fer un gir a la meva vida.

      Tal com diu A, tots mereixem una segona oportunitat. La meva va arribar quan em van parlar d’una escola especialitzada a fomentar les potencialitats creatives dels seus alumnes. Em va cridar l’atenció la frase emprada per anunciar-se: «Si tu saps el que vals, vine i aconsegueix tot el que et mereixes». Em va agradar la idea. No havia de competir amb ningú excepte amb mi mateix. Jo només em volia centrar, no desitjava pas buscar-me a mi mateix, una pretensió del tot ridícula. En aquesta escola tenia l’oportunitat de fer-ho. Intuïa que una època històrica havia acabat. Si no volia convertir-me en un fòssil nostàlgic, havia de creure en la vida. Sí, jo crec en la vida. Em vaig proposar entrar-hi tot i que em van advertir que el procés de selecció era molt dur. L’Escola de la Vida —ja he dit que l’institut es deia així— també afirmava en el seu programa d’estudis el següent: «Lluita sempre per la teva felicitat i desfés-te de tot el que t’impedeixi tirar endavant». Em costava creure en una promesa de felicitat, però m’agradava la passió que hi havia en aquesta exhortació a continuar endavant. Un rostre lleig és sempre molt més bell que l’escultura més perfecta. Per això la passió només pot provenir de la vida. De la lluita per la vida. Certament aquest institut no és la caverna platònica, però a vegades tinc dubtes. Tinc la impressió d’estar en un túnel interminable del metro del qual ja no podré sortir. No m’he explicat bé. Tinc la impressió que l’Escola de la Vida és un vagó del metro, i que les estacions en les quals s’atura el tren són els diferents tallers que realitzem.

      Passen els dies i ens han retret que no ens impliquem. L’equip multidisciplinari no està satisfet. Els exercicis de treball bioenergètic per tal de desbloquejar el cos han produït expressions verbals de dolor molt limitades. No som capaços de cridar. Reprimim les nostres emocions i ni tan sols arribem a sentir el nostre propi cos. Romanem com bombolles abstretes sobre la superfície de l’aigua. Estem atrapats en un estat de frustració i només preguntem: què cal fer? Un membre de l’equip multidisciplinari ha suggerit que potser la selecció ha estat errònia. Suposo que ho ha dit amb la intenció de provocar alguna reacció per part nostra. No ho ha aconseguit. Ningú s’ha atrevit a respondre-li. Llavors ens ha dirigit una pregunta. Tal com l’ha pronunciat, semblava més aviat una afirmació: «Pobres diables. Sabeu moltes coses. Però sou capaços de creure en alguna cosa?». Aquesta frase encara ressona en el meu cap. Reconec que no l’acabo d’entendre. Ens reclamen un coratge l’origen del qual rau en la fe i l’esperança. Però una valentia que té aquests fonaments, no comporta necessàriament una actitud d’humilitat? I si tota humilitat remet, en última instància, a alguna forma d’obediència, em pregunto on queda llavors la valentia. Ja no sé el que dic. Sí, jo crec en la vida. Ho repeteixo. Sí, jo crec en la vida. I per això soc aquí. El tren s’ha aturat en un racó de la sala. Allí ens esperen uns armaris enormes plens de joguines. Podem triar les que més ens agradin. A ha agafat una nina i està intentant arrencar-li el cap. Un company de qui no recordo la lletra s’entreté acariciant una bola de billar. N s’ha col·locat una capa blava sobre l’espatlla i intenta volar. Aviat el tren reprendrà la marxa. He decidit que no vull mirar per la finestra perquè el temps no es demori.