Molt a favor. Magí Camps

i en valorem les varietats i les comparem amb llengües d’altres continents —el francès del Canadà, el guaraní i el quítxua, les llengües africanes, les polinèsies. Si ens embalem, citem el rètic, el lapó i el mirandès (i els més despistats pensen en Carmen Miranda). Si tenim un dia més reposat, el neerlandès de Bèlgica. Si estem una mica depressius, l’occità, que és el nostre mirall més negre. Però una vegada ben establert i definit l’estat de la qüestió —i molt ben descrit i analitzat pels millors especialistes—, no som gaire destres a l’hora de proposar solucions, remeis, sortides possibles a aquests mals, i de dur-los a la pràctica, per recuperar el terreny perdut durant els últims vuitanta anys: retornar al català l’ús quotidià i estès, majoritari i popular, en totes les funcions d’una societat com la nostra. A la manera de la pel·lícula Horitzons perduts, sabem quin és el nostre Xangri-La i el repetim tot sovint: el català s’ha de convertir en llengua societària, llengua d’acollida, prestigiada i comuna, apta per a tots els usos i situacions, plena i depurada, sense l’espasa de Dàmocles —o de Joffrey Baratheon— del calc del castellà i l’anglès. Però a aquest horitzó remot i colgat per neus perpètues, no sabem gaire com arribar-hi. Sovint s’apel·la a la importància que els parlants canviem les nostres actituds lingüístiques individuals i no renunciem al català en cap situació de la vida quotidiana. Per tant, es demana als ciutadans que ens conscienciem —aquest verb no pot faltar mai— i actuem en conseqüència, en una mena de revisió de vida lingüística permanent. No cal dir que seria un gran pas endavant que hi ajudaria molt. Però tantes crides insistents i agòniques a les actituds individuals, que tenen un pes notable però no són el tot, carreguen damunt les espatlles dels ciutadans la responsabilitat de la minva i la desaparició de la llengua. En aquestes circumstàncies, és molt difícil llevar-se content.

      Al costat del ciutadà individual —sempre en falta, acusat de ser passiu, acomodatici i liró, a més a més de mancat de criteri i cultura general—, l’altre pol on s’exigeixen responsabilitats és l’Administració pública, sempre l’autonòmica: les dues Generalitats (la d’Amunt i la d’Avall, com a l’anunci de Fairy) i el Govern balear. Gairebé mai altres administracions, com el Govern d’Espanya o la Unió Europea, ni tampoc les diputacions ni els ajuntaments. Que els ajuntaments importants del país no tinguin oficines ni polítiques de difusió lingüística en l’àmbit del seu municipi és una mancança notable —que a tothom li deu semblar bé, perquè no se’ls exigeix mai res.

      Davant d’aquesta incapacitat manifesta a l’hora de trobar solucions concretes, imaginatives i sempre parcials per a la difusió del català, que detectem en molts debats sobre la llengua —i que ens perdoni tothom que hi treballa a fons i amb encerts—, set professionals de la llengua ens hem reunit per intentar traçar propostes específiques per a la difusió del català, lluny de la sociolingüística llagrimosa: Magí Camps, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas, Pau Vidal i servidor de vostès i picapedrer. Tots set fa molt de temps que cavem en el camp de la llengua —els més ancians, tres o quatre dècades, sense comptar-hi Second Life i el GTA. Per tant, hem tingut temps per anar rumiant propostes, iniciatives, projectes, que considerem òptims per dotar el català de més vigor i plenitud. Per aquesta raó, ens va semblar oportú congregar-les aquí, a Molt a favor, i exposar-les amb un cert detall, per oferir un seguit d’accions possibles a les societats catalana, valenciana i balear: algunes més ambicioses i altres més restringides, algunes costoses i altres, no tant. Ara bé, hem d’advertir, sempre són propostes parcials, perquè pel que fa la difusió de la llengua no hi ha cap panacea (i sí molts placebos). Totes comportarien progressos en l’estesa i la consolidació de la llengua catalana, en un grau o altre. Entre l’individu i el poder polític existeix tot un ventall d’empreses, entitats i agrupacions socials molt complex i divers, les quals convidem a prendre-hi part amb decisió, valentia, constància i bon humor. La més emblemàtica de totes és el Barça, tant si és triomfant com si és exasperant.

      Cadascú ha perfilat les seves propostes per difondre i millorar la llengua catalana d’una manera molt lliure i sense acordar temes entre nosaltres. Com a editor, només he vigilat que no ens trepitgéssim els uns als altres i he intentat evitar reiteracions innecessàries. Per tant, no hem sigut sistemàtics, no hem pretès cobrir tots els àmbits possibles d’una manera metòdica i escrupolosa. Per altra banda, no tots els convidats a participar-hi van acceptar la invitació ni tots els que la van acceptar en un primer moment després van acabar sent-hi. Entre aquests segons, agraïm la col·laboració del lingüista valencià Joan-Carles Simó, que va esbossar propostes molt atractives (i amb una òptica valenciana molt acusada) però que en el moment de redactar-les se’n va donar de baixa per falta de temps. Molt amablement, Simó va posar les seves propostes a la nostra disposició.

      D’entrada, les propostes havien d’estar emmarcades en dos paràmetres molt clars: en primer lloc, havien de poder-se executar dins de l’Estat espanyol. Que no calgués l’últimament tan comentada independència de Catalunya per portar-les a la pràctica, ja que la independència és una opció política del tot legítima i alhora, ara no ens enganyéssim, incerta. La llengua catalana s’hauria de poder difondre i salvar, per dir-ho en termes propis de Protecció Civil, tant dins d’Espanya com fora d’aquest regne (i des d’aquí els demanem una mica de col·laboració, que fins ara ha sigut tan escassa que tampoc no els costaria gaire). En segon lloc, les propostes s’havien de poder engegar en un període de quatre anys, com a màxim (això és, una legislatura, si el govern no cau escales avall). Vaig marcar de bon començament aquests dos peus forçats perquè les propostes tinguessin el màxim grau de realisme i agilitat possible: la seva execució no s’havia de dilatar en el temps ni dependre de quina sobirania tenen Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Totes les propostes han de poder fer-se realitat sota sobirania pròpia, espanyola o lusitana, si Portugal fes un cop de cap i sorprengués el món sencer en un gest audaç.

      Cadascun dels set favorables exposa i defensa les seves propostes i, naturalment, ell n’és el cap pensant —o el magí, en un dels casos. Si no haguéssim viscut uns temps de virulència sanitària tan acusada, hauríem pogut col·laborar més estretament, braç a braç. Però ens hem hagut de reunir per covideoconferència, amb la distància i fredor pròpies d’aquest invent. Entre els set, tothom assumeix les propostes dels altres però cadascun argumenta i exposa les pròpies a la seva manera, com aconsella Frank Sinatra. D’entrada, en el moment inicial del projecte, els vaig demanar que evitessin les generalitats —en minúscula— i que defugissin els plantejaments vagues, benintencionats i amables però alhora sense cap recorregut clar i plausible per arribar-hi. Per aquesta raó ens vam comprometre a evitar els bons desitjos sense cap projecte que els sostingués, als antípodes d’aquells nens que el dia de Nadal brinden per la pau mundial. Així, totes les propostes són concretes, prou ben traçades i executables en uns termes plausibles. Només exigeixen voluntat, pressupost i, en alguns casos, legislació o reglamentació.

      En algun moment vague i difús —només recordo que tenia un capipota de Can Vilaró davant—, Rudolf Ortega va proposar empènyer un pacte per la llengua molt ambiciós, que hauria d’incloure el màxim de forces polítiques, socials, econòmiques i culturals i que comprometés tots els seus partidaris a defensar i promoure en el seu àmbit d’acció la llengua catalana amb accions precises i eficaces. A tots ens va semblar una iniciativa excel·lent i, abusant de la seva confiança i tarannà pacífic, l’hem inclosa com a epíleg. Així com cada proposta la defensa cada autor per separat, el pacte per la llengua, redactat per Ortega, l’assumim i el firmem tots set. Per aquesta raó, la nostra acció sobrepassarà l’edició d’aquesta obra, si tot va bé i Déu i l’Institut Català de la Salut ho volen.

      També agraïm el bon humor i un cert grau d’inconsciència amb què l’editora Montse Ayats va acceptar la iniciativa de publicar Molt a favor. Ser en el catàleg d’Eumo, una editorial especialment compromesa amb la llengua, és un honor, per partida triple: com a editorial universitària, com a editorial vigatana, i del tercer honor ara no me’n recordo.

      Els set favorables desitgem i esperem que algunes d’aquestes propostes es portin a la pràctica —i fora bo que els que les emprenguessin es posessin en contacte amb l’autor corresponent.