OMID: Crec que els lectors no podran apreciar del tot la profunditat del pensament i dels escrits d’en Behrouz si no reconeixen i comprenen l’impacte i les conseqüències del colonialisme al Kurdistan, l’Iran, Austràlia i l’illa de Manus... i també la relació entre colonialitat i migració forçosa.
MOONES: El que té d’interessant el llibre d’Abrahamian és l’anàlisi que fa de la relació estreta que hi ha entre el terme este’mār (colonialisme/imperialisme) i el terme estesmār (explotació econòmica). En moltes situacions, tots dos conceptes podrien considerar-se sinònims. D’una manera semblant, molts dels escrits d’en Behrouz il·lustren la connexió entre tots dos termes; fa èmfasi en la relació que hi ha entre el domini i control i l’extracció i manipulació agressiva dels recursos naturals, la destrucció de l’ecosistema i l’explotació dels cossos humans.
El llibre d’en Behorouz és un text descolonial que representa una manera de pensar i fer descolonial. Per poder reproduir els matisos de la seva crítica penetrant i la seva visió dels fonaments colonials del sistema de detenció, cal incorporar alguns tecnicismes en l’obra literària. En l’assaig complementari, parlo del tema dels gèneres literaris amb més detall, però aquí només esmentaré que en Behrouz fusiona a posta la literatura amb el comentari polític i el llenguatge de diversos discursos acadèmics, la qual cosa es correspon amb el joc literari que inclou formes i recursos de diferents gèneres. Aquests elements, tots junts, presenten la presó com un experiment neocolonial i situen la literatura d’en Behrouz com una acció descolonial.
La traducció fa servir expressament un llenguatge acadèmic en certs punts per transmetre la visió multidisciplinària que hi ha darrere el llibre. L’anàlisi que fa en Behrouz del colonialisme és fruit de la seva educació, de la seva recerca acadèmica i de la seva experiència vital: entén el colonialisme des del punt de vista històric, filosòfic i visceral.
Noms
MOONES: El nom Behrouz vol dir bo/millor (beh) dia (rouz), pròsper o afortunat, i també és el nom d’un alt càrrec militar que apareix a l’obra Xahnamé. En certa manera, va ser premonitori que la seva mare li digués Behrouz; li va posar un nom persa tradicional de la literatura clàssica, el nom d’un guerrer. És un nom que s’allunya dels de la majoria dels seus germans i cosins, que tenen connotacions religioses. És com si la mare hagués pressentit que aquell fill tenia alguna cosa de diferent.
Els noms tenen funcions estètiques, interpretatives i polítiques especials en aquest llibre. Per a en Behrouz, rebatejar les coses és una manera d’afirmar la seva identitat com a persona i d’establir un sentit d’autoritat; posar nom és una manera de recuperar l’autoritat que li ha robat la presó, de treure poder al sistema i de redirigir la sobirania cap a la terra. Posar nom també forma part de l’afany de crear, i serveix d’instrument analític per a examinar les circumstàncies polítiques i materials.
En Behrouz posa nom a molts dels seus personatges per mitjà d’una tècnica única. Fa servir sobrenoms i sintagmes nominals graciosos quan es refereix a individus concrets, bé per protegir-ne la identitat, bé per construir el personatge, o per totes dues coses. En persa no hi ha majúscules, però en anglès tenim l’avantatge de crear noms propis a partir de sintagmes nominals escrivint-ne en majúscula totes les paraules (fins i tot l’article definit). Amb això, deixem clar que, en el context del llibre, el sintagma descriptiu o el sobrenom és el nom de l’individu i al mateix temps en reflecteix la personalitat i les característiques (un tret físic o el seu tarannà o temperament).
Una noció abstracta important del llibre és la de «Sistema Kiriarcal». En l’assaig complementari exploro el concepte de «kiriarcat», terme que es refereix als sistemes socials encreuats que es reforcen i es multipliquen amb l’objectiu de castigar, subjugar i anorrear els altres. Sistema Kiriarcal és com en Behrouz anomena els substrats ideològics pels quals es regeix la presó; és un nom que denota l’esperit que predomina en tot el centre de detenció i en l’omnipresent complex industrial fronterer d’Austràlia. El terme persa system-e hākem també es podria traduir per «sistema opressor», «sistema dirigent», «sistema de governamentalitat» (en el llibre, el terme «governamentalitat» descriu aplicacions concretes del sistema) o bé «sistema sobirà». Tanmateix, la noció de kiriarcat amplia l’abast i l’omnipresència de la tortura i del control dins la presó i subratlla l’aspecte subversiu del nom.
En Behrouz també rebateja el Manus Island Regional Processing Centre (Centre Regional de Tramitació de l’Illa de Manus). Al llarg del llibre, es refereix al centre de detenció amb el nom de «Presó de Manus» —l’anomena, la defineix i en fa una anàlisi crítica amb els seus propis termes. Cada secció del centre també és rebatejada en termes semblants. Conceptualment, es fa amo de la presó.
La combinació d’aquests dos sintagmes nominals propis, Presó de Manus i Sistema Kiriarcal, reforça les reflexions d’en Behrouz sobre la tortura sistemàtica i estructural del règim de detenció, i també fa palesa la destresa acadèmica d’en Behrouz. En aquest sentit, l’ús significatiu que fa dels termes acadèmics combinats amb el llenguatge i l’estil literaris suscita respostes i lectures múltiples i variades.
Un altre exemple important d’aquesta inspiració multidisciplinària són els títols dels capítols. Vaig compartir idees per als títols amb en Behrouz en diversos moments del procés, i junts vam afinar-los i ampliar-los. Vam decidir que cada capítol hauria de tenir almenys dos títols que en destaquessin cadascun un aspecte diferent. D’entrada, la relació en aparença poc coherent entre els múltiples títols de cada capítol ajudava a crear una sensació de perplexitat i absurditat; la naturalesa non sequitur dels títols i el sentit il·lògic i imprevisible que evoquen s’adiuen amb les tècniques i els temes que en Behrouz empra en aquest llibre. El títol «La Nostra Golshifteh és bonica de debò» ocupa un lloc especial per a en Behrouz perquè, per a ell, representa els passatges més importants del capítol; el personatge de la «Nostra Golshifteh» és la inspiració més gran entre totes les seves narracions.
Imatgeria i realitat
SAJAD: L’ús que fa de metàfores relacionades amb els llops és excepcional i inquietant... Una vegada vaig sentir dir que a l’Iran, quan un gos d’atura planta cara a un llop per defensar el ramat, li salta a la jugular. En la majoria dels casos els llops són massa forts i ferotges i els gossos no hi tenen res a fer. Però hi ha vegades que el gos pastor aconsegueix encaixar les mandíbules al voltant del coll del llop i no el deixa anar fins que el llop ja no pot suportar més la pressió; el gos persisteix fins que el llop es rendeix. Llavors el gos pastor en surt victoriós i molt satisfet de si mateix: l’experiència transforma el gos, l’encontre li dona poder. El gos pastor té un nou concepte d’ell mateix que va més enllà de la seguretat en si mateix: es reidentifica com a llop. Els pastors coneixen els perills d’aquest fenomen; saben que quan la identitat d’un gos es transforma d’aquesta manera esdevé incontrolable. I el sacrifiquen.
Durant un temps vaig interpretar l’ús que en Behrouz fa de les imatges visuals mítiques i èpiques, de les visions oníriques i de la barreja de la fantasia i la realitat, com una forma de realisme màgic. Tanmateix, al llibre també hi ha molts passatges d’autoreflexió en els quals en Behrouz s’analitza a si mateix, la seva interpretació de la presó, el seu mètode per descriure les escenes i situacions i els seus modes retòrics i el seu propi estil literari. Aquests components allunyen la seva obra del gènere del realisme màgic i el situen en un camp propi. De fet, l’obra d’en Behrouz no encaixa en la majoria dels exemples de gènere, encara que trobem trets destacables de diversos gèneres al llarg del text. Però per traduir l’obra calia almenys alguna mena de marc conceptual i teòric, encara que fos provisional i conjectural. Per a mi, les tècniques i formes d’expressió d’en