Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani

és clar, l’Iranià Irascible intimida la família, però aquesta nit passada, al pic de la tempesta, l’he vist ben arraulit i esporuguit a la coberta inferior o al final de la barca ben amagat... paralitzat. Tremolava quan les onades enormes s’estavellaven damunt nostre. Les pujades i baixades de l’aigua dictaven el ritme de la seva respiració. Estava tan espantat que s’ha repenjat als meus braços, que són pell i os, i damunt del meu cos esgotat, mentre amb l’altra mà agafava la d’un noi àrab. De vegades a un home li cal coratge per plorar, però aquest no ha estat el cas de l’Iranià Irascible aquesta nit. No ha mostrat gens de valentia; només somicava i ploriquejava mentre el tifó ens escometia. Plorava per dins i intentava dissimular-ho.

      El Cadàver sembla un esquelet quan fuma; una figura prima indiferent a l’entorn. Té una mirada insensible, una actitud freda. En aquesta barca tumultuosa el Cadàver no es veu gens preocupat. S’està assegut amb una cama sobre l’altra fumant el cigarret. És un dels que, de tant en tant, treu un festuc o un dàtil amagat dins de la roba interior i hi clava mossegadetes com un ratolí. Això ho fa una vegada i una altra, i després mira al voltant amb un posat indiferent, com si no hagués passat res d’extraordinari. Sovint, com una sangonera, agafa puntes de cigarret de la mà del capità i fuma el que en queda fins al filtre. Es comporta com si estigués marejat o tingués gana, tot i que en realitat té més energia que tots els altres. Alguna vegada ha baixat d’un salt a la coberta inferior per abocar-hi tot de pinyols de dàtil i clofolles de festuc.

      Aquesta nit passada, abans que el capità ens manés anar a la coberta de sota, el Cadàver ha baixat on eren les dones i hi ha dormit confortablement. Ha anat a l’espai de les dones sense que ningú l’hi convidés, com si fos el marit d’una d’elles, i ha donat per fet que ningú s’ofendria. Aquesta mena de persones són molt astutes; en temps de crisi, sempre saben molt bé què han de fer per treure el profit màxim d’una situació difícil. Aquest matí, la major part dels homes estaven exhausts a causa de les condicions extremament tempestuoses de la nit, però el Cadàver estava fresc com una rosa i ben animat; ha pujat a la coberta superior amb la roba eixuta i amb una ració de galetes i cigarrets.

      Fa pocs dies, vaig veure que l’Iranià Irascible s’havia adonat que el Cadàver tenia menjar. Quan l’Iranià Irascible conspira per aconseguir alguna cosa, està neguitós i a la cara, plena d’arrugues, s’hi reflecteix preocupació. Aquesta vegada va vigilar el Cadàver tot un dia sencer, el va observar a ell i la seva motxilla amb el front arrugat i amb ràbia. L’Iranià Irascible buscava una oportunitat, esperava que el Cadàver deixés la motxilla desatesa per poder-la-hi agafar. És un individu despietat i un perdonavides; si calgués, seria capaç de tirar algú com el Cadàver per la borda per poder menjar alguna cosa. Però no s’atreveix a fer-ho, perquè és evident que el Cadàver sap defensar-se.

      Finalment, amb una urgència estranya, el Cadàver es va apartar de la motxilla i va baixar a la coberta inferior. Amb les presses, fins i tot va clavar cops de peu als braços i a les cames d’unes quantes persones que jeien a la coberta. L’Iranià Irascible no va perdre el temps i de seguida va agafar la motxilla. En va fer saltar la roba i els efectes personals i va furgar les butxaques de dins i de fora. Va trobar-hi un paquet negre. Però quan començava a obrir-lo, va reaparèixer el Cadàver. L’Iranià Irascible es va afanyar a tornar el paquet on era. El Cadàver no era ximple. Sabia què pensava l’Iranià Irascible. Sabia molt bé quan havia d’aparèixer, com un espectre, i quan s’havia d’amagar en la foscor, com una òliba.

      Per tota la coberta de la barca hi ha homes asseguts, cadascun carregant el seu passat desconegut, cadascun supervivent d’un viatge perillós, cadascun formant part ara d’aquest grup, tots empesos cap a aquest lloc amb un únic propòsit: arribar a la terra coneguda amb el nom d’Austràlia. Com més va, més pica el sol. Se sent molt a prop. Tan a prop, que et fa pensar que l’enorme extensió d’aigua sota nostre es podria evaporar en qualsevol moment.

      Centro tota l’atenció en l’horitzó llunyà. Miro expectant, esperant veure aparèixer l’embarcació. Però els raigs del sol, esmolats com ganivets, il·luminen la superfície de l’aigua, i per més que m’hi concentri, no veig res a l’horitzó, aquella frontera distant.

      Una plana cristal·lina s’estén davant meu, una blancor encegadora m’ennuvola la visió. El silenci envolta de sobte la barca sencera, la superfície de l’aigua és d’un blanc absolut i el mar enlluerna.

      Encara que vingués un vaixell en la nostra direcció, no el veuríem pas, en aquesta brillantor tan intensa. No sé ben bé on som ara; no sé si som gaire lluny de l’illa de Christmas, per exemple. Qui sap? Potser som a centenars de milles d’Austràlia, gairebé al mig de l’oceà Índic. O potser no hem fet altra cosa que navegar en cercles i no ens hem apartat de la costa indonèsia. Recordo que ahir al vespre, abans que es desfermés la tempesta, mirava fixament la lluna. Però durant aquest viatge he vist sortir la lluna tant a la banda dreta del cel com a l’esquerra.

      A alta mar, no saps en quin punt geogràfic ets. Aquí no té sentit. L’ull només veu aigua, aigua i més aigua fins allà on allarga la vista. Només el cel és fiable: et pots refiar del cel, dels estels fixos, pots confiar en la posició de la lluna.

      Així doncs, mirant la lluna, sé que de vegades, efectivament, navegàvem en cercle. Alguns cops hem avançat en direcció a la lluna durant llargs períodes. Quan això passa recupero l’esperança, però se’m torna a fer miques quan ens movem en la direcció oposada, a vegades durant períodes de temps més llargs.

      Detesto la lluna. Em diu que ens hem perdut, que anem a la deriva.

      La foscor va guanyant terreny, la lluna s’amaga darrere la fosca de la nit. Enmig de la desesperació també sento alegria, perquè quan se’n va la lluna em sento més segur. A voltes, ignorar la veritat tranquil·litza l’esperit.

      Reconèixer la veritat en qualsevol situació inspira una certa por o ansietat dins nostre, dins dels racons secrets i més íntims que amaguem els humans. La veritat que diu la lluna, la seva brillantor màgica, em fa témer que ens haguem perdut, que ens haguem desplaçat. Però la veritat té una altra cara, una forma de consol, una cosa oculta sota la superfície de terror.

      La veritat és una contradicció. La veritat és una confecció. Por, serenor i angoixa, la lluna desapareix. Tristor, desesper, foscor, la lluna apareix. Ones rítmiques, oceà majestuós, protecció. Una esfera lluminosa, epicentre del cel, una orbe radiant dalt del firmament. Abandonament, foscor opaca. El mar s’acosta, les ones es tornen més agosarades.

      No m’ha agradat mai esperar. Esperar és un mecanisme de tortura emprat en la masmorra del temps. Soc un captiu a les urpes d’algun poder despòtic.

      Un poder que em desposseeix del dret a viure. Un poder que m’aparta a un costat i m’allunya del veritable ésser que jo havia de ser. Un poder que em tortura. Un poder que em turmenta.

      Viure a l’expectativa m’irrita; sempre m’ha irritat. La sensació de quedar en suspensió, d’inèrcia. I és pitjor encara quan la teva expectativa es compon de les expectatives dels altres. En aquest moment concret, tots mirem fixament un punt, tots desitgem el mateix.

      Les coses no passen mai tal com et penses que passaran. Mentre tothom té la vista clavada a l’horitzó, un vaixell molt gros apareix darrere nostre. Ens girem. La bandera australiana oneja al punt més alt de la nau, voleia lliure, empesa pel vent, amb ostentació.