En Trevor es devia masturbar pensant en la Britney Spears. O en la Janis Joplin. No vaig entendre mai la seva duplicitat. I ell no volia mai «posar-se de genolls». Podia comptar amb una sola mà les vegades que m’havia menjat la figa. Quan ho havia intentat no tenia ni idea del que havia de fer, però semblava aclaparat amb la seva pròpia generositat i la seva passió, com si el fet de posposar que li xuclessin la cigala fos tan obscè, tan insensat, hagués exigit tant de coratge, que s’hagués deixat esbalaït a si mateix. La seva manera de fer petons era agressiva, rítmica, com si s’hagués estudiat un manual. Tenia la mandíbula estreta i angulosa, i una barbeta que semblava un trist afegitó d’última hora. La seva pell era d’un to uniforme i ben hidratada, més suau fins i tot que la meva. Gairebé no s’havia d’afaitar. Sempre feia olor de grans magatzems. Si l’hagués conegut ara, hauria pensat que era gai.
Però en Trevor, com a mínim, tenia l’arrogància sincera necessària per fer valer la seva fanfarroneria. Ell no s’acovardia davant la seva pròpia ambició, com aquells hipsters. I sabia com manipular-me: per això, com a mínim, havia de respectar-lo, encara que l’odiés pel mateix motiu.
Quan vaig començar la hibernació, en Trevor i jo no ens parlàvem. Segurament li vaig trucar en algun moment, al principi, sota el vel negre de l’Ambien, però no sé si em va agafar mai el telèfon. Me’l podia imaginar perfectament endinsant-se en la vagina d’una dona complicada de quaranta anys i escaig, espolsant-se qualsevol pensament de mi com qui passa pel costat dels paquets de macarrons amb formatge i de cereals de núvol deshidratat en el prestatge d’un supermercat. Jo era cosa de criatures. Jo era una poca-soltada. Eren calories que no valien la pena. Ell deia que li agradaven més les morenes. «Em donen espai per ser jo mateix», m’explicava. «Les rosses distreuen. Pensa en la teva bellesa com un taló d’Aquil·les. Quedes massa a la superfície. No ho dic en un sentit ofensiu, però és la veritat. Costa mirar més enllà del teu aspecte.»
Des de l’adolescència havia vacil·lat entre voler tenir l’aspecte de la blanca anglosaxona protestant consentida que era i el de la perduda que sentia que era i que hauria d’haver estat si hagués tingut una mica de coratge. Havia comprat a Bergdorf’s, a Barneys i a botigues vintage de gamma alta de l’East Village. El resultat era un vestuari meravellós, el principal actiu professional que tenia com a llicenciada novella. Em va resultar fàcil aconseguir la feina d’empleada a Ducat, una de la dotzena de galeries de «belles arts» del carrer 21 Oest. No tenia cap gran pla d’arribar a ser conservadora, ni cap estratagema magnífic per anar escalant posicions en una jerarquia. Només intentava passar el temps. Pensava que si feia coses normals —com per exemple aguantar una feina— podria ofegar la part de mi que ho odiava tot. Si hagués estat un home, potser m’hauria entregat a una vida criminal. Però tenia l’aspecte d’una model en el seu temps lliure. Era d’allò més fàcil deixar que les coses passessin fàcilment sense anar a parar enlloc. En Trevor tenia raó sobre el meu taló d’Aquil·les. Ser bonica només servia per mantenir-me atrapada en un món que valorava l’aparença més que cap altra cosa.
La Natasha, la meva cap a Ducat, tenia entre trenta i trenta-cinc anys. Quan vaig anar a la galeria per a una entrevista, l’estiu que vaig acabar els estudis, em va agafar a l’instant. Jo en tenia vint-i-dos. Gairebé no recordo la nostra conversa, però sé que jo duia una brusa de seda de color crema, texans ajustats negres, sabates planes —per si de cas era més alta que la Natasha, i ho era, per un dit— i un collaret enorme, de pedres de vidre verd, que em picava tan fort contra el pit que realment em va fer uns blaus quan vaig baixar les escales del metro corrents. Sabia que no era convenient que em posés un vestit ni que semblés massa puritana o femenina. Allò només hauria suscitat un menyspreu condescendent. La Natasha duia la mateixa mena de conjunt cada dia: una americana d’YSL i uns pantalons de cuir ajustats; sense maquillatge. Era d’aquelles dones misteriosament ètniques que haurien pogut passar fàcilment desapercebudes en gairebé qualsevol país. Hauria pogut ser d’Istanbul, de París, del Marroc, de Moscou, de Nova York, de San Juan de Puerto Rico o fins i tot de Phnom Penh en una certa llum i segons com portés els cabells. Parlava quatre llengües amb fluïdesa i en altre temps havia estat casada amb un aristòcrata italià, un baró o un comte, o això m’havien dit.
Se suposava que l’art de Ducat era subversiu, irreverent, xocant, però tot plegat no era més que merdeta contracultural enllaunada, «punk, però amb diners», res que pogués inspirar més que una breu caminada per comprar un conjunt poc afavoridor a Comme des Garçons. La Natasha m’havia agafat per fer el paper de la subalterna avorrida, i, la major part del temps, amb el poc esforç que dedicava a la feina n’hi havia prou. Jo era la noia de disseny. Decoració de moda. Era la mala bèstia que seia rere el taulell i no parava gens d’atenció a la gent que entrava a la galeria, el bombonet que feia morros i duia conjunts avantguardistes indesxifrablement sensacionals. M’havien dit que fes la ximple si algú em demanava alguna cosa. Tu fes l’orni. No els donis mai una llista de preus. La Natasha només em pagava 22.000 dòlars anuals. Sense l’herència, m’hauria vist obligada a trobar una feina que em donés més ingressos. I segurament hauria hagut de viure a Brooklyn, amb companys de pis. Era afortunada de tenir els diners dels meus difunts pares, ho sabia, però també era una cosa depriment.
L’artista estrella de la Natasha era en Ping Xi, un paio de vint-i-tres anys amb aspecte pubescent de Diamond Bar, Califòrnia. La Natasha pensava que era una bona inversió perquè era asiaticoamericà i l’havien expulsat de CalArts per haver disparat una pistola dins del seu taller. Aportaria certa distinció a l’establiment. «Vull que la galeria sigui més cerebral», explicava. «El mercat s’està allunyant de l’emoció. Ara el que importa és el procés, les idees, la consolidació d’una marca. La masculinitat està en voga, ara mateix.» La primera vegada que l’obra d’en Ping Xi es va exhibir a Ducat va ser com a part d’una exposició col·lectiva anomenada Cos de substància, i consistia en quadres d’esquitxos, a l’estil de Jackson Pollock, fets amb el seu propi semen. L’artista afirmava haver-se entaforat una minúscula boleta de pigment de color en pols per la punta del penis i haver-se masturbat sobre unes teles enormes. Havia posat a les pintures abstractes uns títols que suggerien que cadascuna d’elles tenia un significat polític profund i fosc. Marea enterbolida per la sang, Hivern a la ciutat de Ho Chi Minh i Posta de sol sobre l’avinguda dels Franctiradors. Nen palestí decapitat. Bombes fora, Nairobi. Tot plegat no tenia ni cap ni peus, però a la gent li encantava.
La Natasha estava especialment orgullosa de l’exposició Cos de substància perquè tots els artistes tenien menys de vint-i-cinc anys i els havia descobert ella mateixa. Li semblava que allò demostraria el seu do per detectar la genialitat. L’única obra que m’agradava de l’exposició era de l’Aiyla Marzawi, una noia de dinou anys que estudiava a Pratt. Era una catifa blanca enorme de Crate & Barrel tacada amb petjades de sang i un ample rastre de sang. Havia de fer la impressió que s’hi havia arrossegat un cos sagnant per sobre. La Natasha em va dir que la sang de la catifa era humana, però no va posar aquest detall a la nota de premsa. «Sembla que per internet pots encarregar qualsevol cosa de la Xina. Dents. Ossos. Parts del cos.» La catifa sanguinolenta estava valorada en 75.000 dòlars.
La sèrie «Film transparent», de l’Annie Pinker, consistia en cúmuls de petits objectes embolicats en plàstic d’ús alimentari. N’hi havia un amb minúscules fruites de massapà i clauers de peu de conill, un altre amb flors seques i condons. Protectors per a tanga usats i cargolats i bales de goma. Un Big Mac