La Bíblia encara pesa moltes tones
El segon gran problema per entendre la Terra és el pes de les nostres conviccions i creences. En les velles tertúlies geològiques de la meva joventut, parlàvem sovint de John Lightfoot, el vicecanceller de la Universitat de Cambridge que, l’any 1650, va situar la creació del món a les nou del vespre el 23 d’octubre de l’any 4004 abans de Crist. D’acord amb aquesta determinació d’envejable precisió cronològica, basada en l’Antic Testament, l’edat del planeta que habitem seria avui lleugerament superior als 6.000 anys.
Algunes religions ens han ajudat a socialitzar-nos i a moderar molts dels nostres «impulsos naturals més primaris», tot i que veient algunes de les realitats actuals podríem dubtar-ho seriosament. En tot cas, la voluntat de situar l’home com a objectiu final de la creació ha estat, i encara és en molts aspectes, el problema més gran que tenim. Avui sabem, gràcies a la radioactivitat, que la Terra té al voltant de 4.500 milions d’anys; l’univers, una mica menys de 13.700 milions, i la vida, probablement, uns 4.000 milions. Però nosaltres vam començar a diferenciar-nos dels grans simis fa tan sols 6 milions d’anys i hem continuat evolucionant fins a l’espècie actual, que té menys de 200.000 anys, amb un comportament molt semblant al de la resta d’animals, inclosos els sentiments, si és que ens comparem amb els mamífers.
La curta presència humana en aquest planeta ens suggereix una pregunta inevitable: ¿si la humanitat és l’objectiu final de tot plegat, per què la Terra ha estat el 99,9% del seu temps d’evolució sense nosaltres? ¿Com ha pogut evolucionar tant de temps aquest planeta blau, tan ple d’aigua i de vida i tan buit d’intel·ligència? Podem donar dues respostes a aquesta pregunta, incòmoda per a molta gent. La resposta més amable ens la brinda la ciència: la Terra ha evolucionat sense nosaltres com ho ha fet sempre, mitjançant transformacions del món de la física, de la química i de la biologia, cap a una complexitat més gran de la matèria d’acord amb el refredament progressiu de l’univers. L’altra resposta pots donar-la tu mateix, vist el panorama general: la Terra ha evolucionat perfectament sense nosaltres, almenys pel que fa a la biosfera, precisament gràcies a la nostra absència. Pots triar entre totes dues respostes, segons els teus interessos i conviccions.
En realitat, la predicció que va fer John Lightfoot l’any 1650 sobre l’edat de la Terra venia de molt més temps enrere i obeïa a la necessitat de reinterpretar la Bíblia. El Gènesi parlava dels sis dies de la creació, en què l’home apareix el sisè dia, just abans de la setena jornada, moment en què Déu va descansar. Això podria semblar una metàfora, com tantes altres de l’Antic Testament, però cap a mitjan segle III després de Crist Sext Juli Africà va interpretar el relat bíblic, seguint les referències jueves, d’acord amb el que va anomenar la Setmana Còsmica, en la qual cadascun dels set dies té una durada de mil anys. D’aquesta manera, els sis dies de la creació van esdevenir sis mil anys, i aquesta és l’edat de la Terra reconeguda per l’Església, la qual es va mantenir fins gairebé al segle XIX.
Tampoc no podem oblidar que, en aquest llarg camí, el pes de la Inquisició i de la foguera sempre hi va ser present. Quan l’escocès James Hutton (1726-1797) va declarar que «el temps de formació del nostre planeta és tan immensament llarg que no podem intuir-ne ni un principi ni un final, i en qualsevol cas no té cap relació amb la cronologia bíblica»,1 i ho va demostrar experimentalment mitjançant la transformació pausada de les roques, va ser declarat herètic per l’Església. Hutton va salvar el prestigi i la pell pel seu origen escocès, un país de majoria protestant on el lliure pensament no era jutjat per cap tribunal inquisitorial.
El llarg viatge de la religió a la ciència
Les idees sobre el nostre planeta van canviar poquíssim des de l’antiguitat fins al segle XVIII. L’estudi de la Terra i el seu temps de formació van ser matèria reservada a la filosofia i a la religió. La lenta velocitat dels canvis en el seu relleu, juntament amb el pes de la Bíblia en les consciències, van ser els dos factors determinants en l’acceptació general de la Setmana Còsmica. I, no obstant això, durant els segles XVI i XVII va produir-se la primera gran revolució en el pensament posterior a Aristòtil. Copèrnic (1473-1543) i Galileu (1564-1642) van inaugurar la ciència moderna en situar la Terra en l’òrbita solar, juntament amb la resta de planetes. Aquest va ser el primer avís d’un fet essencial: l’home no estava disposat a renunciar, en benefici de la fe, a l’estudi dels fenòmens observables que formaven part de la seva vida.
I vet aquí l’inici d’una època prodigiosa. En menys de cent cinquanta anys, s’esdevé una successió extraordinària d’avenços en el coneixement, sense comparació en la història de la humanitat, en què participen, a més de Copèrnic i Galileu, figures de la talla de Kepler, Descartes, Pascal, Boyle, Leibniz i, especialment, Newton. S’inaugura amb tots ells una nova forma d’interpretar el món, per fer-lo encaixar a la realitat observada, utilitzant les matemàtiques, que van convertir-se en l’eina fonamental.
Galileu va ser un personatge excepcional, precursor d’Einstein en la seva visió del moviment, però el científic que va canviar completament la visió del món va ser Isaac Newton (1643-1727). Les seves lleis sobre el moviment i la gravetat van marcar el punt d’inici de la física i de la interpretació de l’univers. Gràcies a Newton, vam descobrir que la natura es comporta sempre d’acord amb uns principis que permeten explicar totes les coses per mitjà de la raó. És molt difícil fer-se una idea del que això suposava al segle XVII, però evidentment va ser un puntal en la victòria contra la por i el misteri permanents. Encara recordo la meva absoluta felicitat, al col·legi, quan vaig poder calcular on cauria una bala de canó, on i quan es creuarien aquells dos cotxes que circulaven a una velocitat desigual, o quina força desenvoluparia aquella bola de ferro que queia d’un campanar. La física es va submergir més tard en la mecànica quàntica i la incertesa; vam perdre aleshores per sempre més la idea fugaç i meravellosa que ja ho sabíem tot i vam descobrir novament que no sabíem res. Aquesta és la grandesa de la ciència: sempre s’ha de corregir a si mateixa; i potser la seva pobresa més notòria és que encara no ens ha ensenyat a viure millor.
L’aigua i el foc
Però en realitat la Terra encara era un assumpte de la Bíblia. Podíem calcular aleshores, amb els descobriments de Newton a les acaballes del segle XVII, els moviments que feia, però la seva formació estava encara en mans de Déu. Descartes (1596-1650), amb el seu pertinaç afany de donar una explicació racional a tots els fenòmens observables, s’havia conjurat per crear la ciència i entendre el món a través de la raó. Ell va ser l’únic que va gosar parlar de la Terra i qui va intuir de manera brillant la seva constitució interior en capes concèntriques. Uns anys més tard, el danès Niels Stensen, llatinitzat Steno (1638-1686), va proposar que les roques sedimentàries estratificades (estrats) eren de fet els fulls d’un llibre en què estava escrita la història del planeta. Si aleshores algú li hagués parat atenció, hauríem començat a entreveure l’abisme profund del temps de la Terra i l’absurd d’atribuir-li tan sols sis mil anys d’antiguitat, com feia l’Antic Testament, però, tal com ha succeït moltíssims cops al llarg de la història, ningú no va apartar la vista de la Bíblia i va escoltar les seves reflexions.
El segle XVII també va ser testimoni d’una famosa disputa històrica entre l’aigua i el foc. L’escocès James Hutton, a qui ja hem esmentat, tenia molt clar que moltes roques antigues, com el granit i el gneis, s’havien format per la consolidació d’un magma que s’havia fos, i al seu