El senyor Young era un veterà de la Segona Guerra Mundial. La guerra l’havia arrencat del camp i l’havia portat aquí. Segons el seu historial militar, quan el van reclutar al comtat de Choctaw, Oklahoma, als vint-i-dos anys, era granger i solter. Es va quedar a l’exèrcit, on va servir prou temps per rebre una pensió. Em va explicar que era un dels soldats negres amb qui s’havien fet proves de gasos verinosos. Em va descriure un magatzem o un hangar ple de gas i d’homes sense màscares de gas que hi corrien amunt i avall. Alguns es van morir, em va dir.
Tenia una gran camioneta descoberta de color marró amb una rulot, que guardava al garatge situat a l’esquerra mateix de l’entrada de l’edifici. Sovint s’estava al garatge, repenjat a la porta o a la camioneta, i saludava la gent que passava, la feia petar o llançava un crit per evitar que una criatura fes una malifeta; a l’estiu sovint anava a Vallejo a carregar melons i després els venia. Alguns cops vaig clissar una pistola entaforada a la granota. Fumava una pipa plena de tabac dolç; la seva olor m’arribava de tant en tant a la cuina, situada damunt el seu dormitori, a través dels tubs de ventilació. Sempre m’aturava per fer-la petar quan el trobava, o com a mínim intercanviàvem uns quants comentaris faceciosos; quan tenia pressa, tenia por de trobar-me’l, perquè una conversa de menys de cinc minuts era una mostra de mala educació.
Em va explicar una sèrie d’anècdotes sobre la seva vida al sud-est d’Oklahoma com a fill de parcers. La que recordo millor era sobre la banda Barrow: Bonnie i Clyde i els seus companys. Quan tenia onze anys, un dia que ell i els seus pares van tornar a casa després de treballar al camp, hi van trobar la banda d’atracadors de bancs. Hi havien anat perquè, en una societat que practicava la segregació racial, l’últim lloc on la policia buscaria uns bandits blancs seria entre els negres. Segons diuen, la banda Barrow va fer el mateix com a mínim amb una altra família de parcers a Oklahoma. Més tard em vaig assabentar que un altre gàngster llegendari, Pretty Boy Floyd, també es va amagar entre els negres en aquells anys en què els atracadors de bancs eren una mena d’herois populars. En aquella visita a la família Young, la banda Barrow va deixar una moneda d’or de deu dòlars a la taula o al bufet. La mare no volia acceptar els diners robats, però el pare li va dir: «Els nens necessiten sabates per a l’hivern». Els van visitar dues vegades. Aquella vegada, o una altra, quan la família va arribar a casa, la banda estava entaulada i se servien el menjar.
Molts anys després que el senyor Young m’expliqués aquests fets, encara veig la imatge que se’m va formar al cap mentre escoltava: una casa de fusta perduda enmig del camp, potser envoltada de camps de blat, una taula, un bufet, potser un porxo, al davant potser un dels cotxarros robats per la banda. Blancs a l’espai d’una família negra. Igual que jo en aquell edifici on el senyor Young em va invitar a quedar-me, en aquell barri on es van instal·lar molts negres després de ser expulsats del districte de Fillmore per la destrucció de la zona en nom de la renovació urbana, que va rebre el malnom de «supressió de negres». Eren les mateixes famílies que havien vingut aquí fugint dels estats del sud, i ara les empenyien cap als límits occidentals d’una àmplia zona anomenada Western Addition.
Hi ha moltes maneres de forçar els pobles a desaparèixer: els poden desarrelar, o esborrar del mapa, o arrabassar-los la història i el lloc. Els pobles s’amunteguen en capes com estrats geològics. Els ohlone havien viscut durant mil·lennis a la península de San Francisco abans que els espanyols arribessin bruscament i s’apoderessin de tota la costa; aleshores va esdevenir la part més exterior i escassament poblada d’un Mèxic independent. Després que els Estats Units conquerissin Califòrnia i el sud-est, els mexicans que hi vivien van ser expulsats dels seus ranxos enormes i tractats com una classe inferior, com a intrusos, o com totes dues coses alhora, encara que els seus noms perduren en molts llocs, els noms dels sants i dels ranxers.
Al segle XIX, al nord i a l’oest del nostre barri s’estenia un cementiri immens. A la primera meitat del segle XX, se’n van treure uns deu mil morts, a fi de destinar el terreny a un ús més profitós. Es van amuntegar els esquelets en fosses comunes uns quants barris més cap al sud, les làpides es van reutilitzar com a material de construcció i rebliment; un parc al sud mateix de nosaltres tenia trossos de làpides a les voreres, algunes amb les inscripcions encara llegibles. Una mica cap a l’est hi havia el barri japonès; gairebé tots els seus habitants d’ascendència japonesa van ser tancats en camps d’internament durant la Segona Guerra Mundial; els seus domicilis buits, els van ocupar treballadors i famílies negres que havien emigrat buscant llocs de treball a les drassanes i altres indústries de guerra. Quan hi vaig arribar, tot això formava part del passat del barri, encara que me’n vaig assabentar molt més endavant.
Vaig visitar l’edifici i vaig conèixer el senyor Young cinc dies després de la presa de possessió de Ronald Reagan com a president. El país, després d’assolir el seu màxim d’igualtat econòmica, havia votat algú que capgiraria l’orientació, aturaria el progrés dels negres, tornaria a concentrar la riquesa en mans d’una minoria, desmantellaria els programes que havien ajudat molts a millorar i multiplicaria les persones sense sostre. El crac arribaria aviat a la ciutat i a altres ciutats, al nostre barri i al nostre carrer. Després de les meves experiències, en aquella època, amb els efectes de la cocaïna —la sensació de força i de tenir un gran destí al davant—, em vaig preguntar si la droga era atractiva precisament com un mitjà per contrarestar la desesperació i la desolació creades per la política de Reagan: prens estupefaents quan t’estavelles contra el mur construït per mantenir-te a fora. Hi havia altres murs, com ara els murs de les presons, darrere els quals anirien a parar alguns homes del barri, i les tombes per a d’altres. La Western Addition era negra, però els agents immobiliaris es van apoderar d’alguns espais canviant-ne el nom i soscavant-ne la identitat, i van foragitar de mica en mica la comunitat negra d’un barri cada vegada més car i elitista. (Més tard vaig arribar a entendre els mecanismes de la gentrificació i el paper que probablement hi vaig tenir: jo era una cara pàl·lida que va fer que el barri fos més acceptable per a altres cares pàl·lides amb més recursos. Però al principi no tenia ni idea que les coses canviarien ni de com funcionava la gentrificació.)
Les boniques cases de fusta havien estat construïdes a la fi del segle XIX i al començament del segle XX amb la sumptuosa ornamentació típica de l’època: finestres mirador; pilars; baranes de fusta tornejada; motllures, sovint decorades amb motius botànics; teules amb l’aspecte d’escates de peix; porxos emmarcats amb arcs; torres; de tant en tant fins i tot una cúpula bulbiforme. Tenien tantes corbes biomòrfiques i detalls excèntrics que semblava que havien crescut, no pas que les havien construïdes. Una guarda forestal del parc Muir Woods em va comentar una vegada que, en aquelles estructures, ella hi veia els grans boscos de sequoies que s’havien tallat per construir-hi els edificis, i els alts boscos de cases al llarg de la costa eren una altra presència fantasmagòrica.
Els materials i la construcció dels edificis originals eren excel·lents, però durant la postguerra la població blanca es va traslladar a les zones residencials de la perifèria, i altres poblacions —no blanques, immigrants, pobres— es van instal·lar als barris abandonats pels seus propietaris, que els van tractar com a suburbis. Es va arrencar l’ornamentació dels edificis, es va revestir la fusta amb estuc o plàstic i es van dividir els interiors en pisos més petits, sovint amb materials i mètodes rudimentaris; els propietaris absentistes van deixar que moltes cases es deterioressin i acabessin en mal estat.
«Ruïna» va ser el mot en clau emprat als anys cinquanta i seixanta per justificar l’enderroc de moltes cases a l’est del nostre petit barri, cosa que va deixar ferides obertes a la pell de la ciutat. En algunes d’elles s’hi van construir habitatges socials lúgubres, alguns tan alienants i opressius que els van enderrocar poques dècades després. Al cor del districte de Fillmore, que havia estat el vibrant món cultural que al senyor Teal tant li agradava recordar, durant la major part dels anys vuitanta encara hi havia solars buits, envoltats de tanques. Havien assassinat un barri de la ciutat, i no tornaria mai més del tot a la vida.
Els canvis són la mesura del temps, li agrada dir a un amic meu, el fotògraf Mark Klett, i les coses petites també es van modificar. Quan vaig arribar, a la cantonada d’una illa de cases cap a l’oest hi havia una cabina de fotos instantànies