Traduir com transhumar. Mireille Gansel

és la pregunta que respon el títol: Traduir com transhumar. La transhumància —cal recordar-ho?— és el llarg camí que els homes fan i refan indefinidament amb el bestiar per anar d’un territori d’hivern a un d’estiu, d’un «humus» a l’altre. Exercida des de l’antiguitat, aquesta pràctica pastoral representa l’experiència i el coneixement i domini de dos territoris totalment diferents que es tornen complementaris per la cerca de l’herba que alimenta. Integrant el coneixement d’aquests mitjans diferents i de les condicions naturals i culturals que els governen, els ramaders transhumants fa segles que conviuen amb l’alteritat. La necessitat d’evitar el conflicte i de beneficiar-se de la seguretat sense la qual els ramats no podrien prosperar, els ha ensenyat a negociar la seva presència. També tenen la capacitat d’adaptar-se a l’entorn on els porta la necessitat dels animals d’alimentar-se i assolir l’equilibri que n’obtenen com a resultat. D’aquesta manera fan intel·ligible la comunicació d’espais que a priori són oposats i posen en pràctica el savi consell de Hölderlin, citat per Paul Ricoeur: «El que és propi s’ha d’aprendre tan bé com el que és estranger».1 Un principi verificat per la recomanació d’un dels nostres grans amics, el transhumant Pierre Tellène, que ens recorda que «a la muntanya, no s’hi ha d’arribar mai com a conqueridor!». En aquest aspecte, el paral·lel entre la traducció i la transhumància esdevé especialment il·luminador. Fent intel·ligible allò que és estranger, tant l’una com l’altra encoratgen l’hospitalitat, i, conduint a la comunicació i l’intercanvi, revelen la universalitat del món. No és per atzar que Paul Ricoeur evoca «l’hospitalitat lingüística» per destacar la tasca del traductor i dir que d’entrada li cal familiaritzar-se amb el que és estranger. Així trobarà el camí que conduirà el lector a entendre l’autor que s’ha traduït. És aquest esforç, humil i laboriós, però ric en guanys espirituals, el que Mireille Gansel recomença una vegada i una altra, com una transhumància, tan nutritiva i regeneradora com ho és per al ramat i els seus pastors.

Si pensem en l’observació de Fernand Braudel que la transhumància no és sinó «una forma tranquil·la de nomadisme»,2 podem veure en el seu itinerari una successió d’exilis voluntaris. «S’ha dit dels jueus que tenen la “saviesa de l’exili”, una saviesa que, a la llarga, malgrat les vicissituds i els genocidis que coneixem, assegura una supervivència extraordinària. De fet, pot dir-se que és la seva cultura de la dispersió, llegat de l’errància al desert, la que li assegura una mena de protecció».3 Així s’ha construït Mireille Gansel, reproduint en la seva recerca un comportament de supervivència, per al qual la van preparar els seus orígens i la seva cultura, amb l’objectiu que persegueix incansablement de descobrir el millor que la humanitat té per oferir. Com una protecció.

La desaparició de la llengua universal, la que Walter Benjamin qualificava de «llengua perfecta» o «llengua pura» en referència al mite de Babel, condemna els homes a refer eternament el camí que els separa. Perquè després d’aquell temps bíblic en què la humanitat, ens diuen, era una: «sí, un sol poble, un sol llavi per a tots»,4 les llengües es van multiplicar, creant divisió, impedint-los la comunicació, promovent la discòrdia, els conflictes i les guerres. I la tasca dels traductors que restableixen les condicions de l’intercanvi, així com la dels poetes que tenen el poder d’acostar-se a la llengua universal, han esdevingut essencials. En la cerca d’un món més humà, en aquest recorregut que va de l’autor al lector i és regenerador com un acte de transhumància, s’inscriu l’aventura de Mireille Gansel.

      Le Grand Pan, 21 de juny de 2011

1 Citat per Paul Ricoeur, «Le paradigme de la traduction». Lliçó inaugural a la Facultat de Teologia Protestant de París, octubre 1998. A Paul Ricoeur, Sobre la traducció, traducció de Guillem Calaforra. València: Publicacions de la Universitat de València, 2004.

2 Fernand Braudel, La Méditerranée et le Monde Méditerranéen a l’époque de Philippe II. París: Armand Colin, 1949. (Si no es fa constar el contrari, totes les traduccions són de Dolors Udina.)

3 Michel Maffesoli, Du nomadisme, Vagabondes initiatiques. París: Le Livre de poche, 1997, pàg. 143.

4 Gènesi 11 1-9.

      La llengua nativa no és un conjunt de normes i regles de gramàtica que es posen a disposició de l’infant: és l’aliment espiritual de l’ànima.

      Janusz Korczak

       a Jean Halperin z”l home de pau i de llum

      ESCOLTAR EL SILENCI

      Quan arribava una carta de Budapest, el pare quedava absort en la lectura, tothom aguantava la respiració i a casa regnava un silenci religiós. Assegut a la gran butaca, de sobte se n’anava molt lluny i al cap d’una estona, amb una gravetat ritual, anunciava: «Aquest vespre us traduiré». Ningú no faltava a la cita. Tampoc ningú no es podia fer esperar. Me’n recordo: aquella manera d’escoltar els silencis quan el pare buscava la paraula justa o construïa la frase, corregint-se de vegades, reprenent el fil. Intersticis de misteri, transicions subtils que duraven segons. A la nena li encantava sentir les paraules que parlaven d’ella, i més encara sentir-les pronunciar a aquell pare meticulós amb les paraules. Hi va haver un vespre memorable, perquè va ser en aquell instant quan per primera vegada vaig viure des de dins, sense mesurar-ne encara l’abast, el que arribaria a significar per a mi «traduir». Les coses van anar de la manera més senzilla del món, com passa sovint amb el que és important. En aquell paràgraf de la carta, es parlava de mi, quina felicitat! El pare va traduir un primer cop el terme que feia servir el seu germà, o una de les seves germanes, com a «estimada», va dubtar en la paraula següent i va repetir una primera vegada aquest adjectiu, que sonava més aviat banal, i va continuar, va tornar a dubtar i el va repetir una segona vegada. En aquell moment vaig tenir una mena de revelació. Vaig gosar interrompre’l per preguntar-li: «Però en hongarès diu la mateixa paraula?» Va esquivar la pregunta: «Vol dir el mateix». Vaig gosar insistir: «Però quina és la paraula en hongarès?» Llavors, va enumerar un per un, gairebé empipat, si més no amb incomoditat davant d’aquella insolència, les quatre paraules màgiques que no he oblidat mai més: «dragam – kedvesem – aranyoskam – edesem». Fascinada i inclement, insisteixo, i li suplico que em «tradueixi» què «volen dir cadascun d’aquests mots». Dragam, estimada; kedvesem, reina meva; i aquestes dues paraules la literalitat sensual de les quals no he oblidat mai més: aranyoskam, petita meva d’or; edesem, petita meva de sucre. Aquell vespre vaig descobrir que les paraules, com els arbres, tenen arrels i el pare me’n va revelar la màgia: arany, l’or; edes, ensucrat, dolç. De cop, em va semblar que la precisió del francès es veia envoltada d’un ventall de sensacions, cadascuna d’elles enriquida per un possessiu tendrament evocador.

      A través d’aquests quatre mots, se’m va obrir un altre món. Va néixer una llengua dins de la meva pròpia llengua. I la convicció que cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble.

      «CONEIXES EL PAÍS...»

      A l’ucàs que prohibia la llengua hongaresa, el pare hi havia posat un atenuant: «si vols comunicar-te amb la família, no tindràs més remei que aprendre