Totes aquelles persones –creients i no creients– van veure, es van compadir i van ajudar. Segur que uns ho haurien fet encara que Déu no hagués existit. D’altres, en canvi, van ajudar creient que Déu hi era present encara que no en fossin gaire conscients.
I Déu, en aquell moment, ¿on era? ¿Quina cara feia? ¿Què feia? Crec que Déu ens mirava amb amor, tant als que vam ajudar com als que no. Però Déu era, sobretot, la mirada del pobre, que no espera res, que no demana res, però que si t’apropes i l’aculls, et cura i et torna la pau i l’alegria.
Diu el filòsof Kierkegaard que l’amor a Déu i l’amor al proïsme són les dues fulles d’una porta que només poden obrir-se i tancar-se juntes.
Que Déu ens doni una mirada contemplativa que ens faci estar atents als necessitats que ens envolten. Tal vegada siguin més a prop del que sembla...
Que passeu un bon dia, amics samaritans.
4. El cinquè ocell
¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n’oblida ni un de sol (Lluc 12,6)
Fa uns mesos va morir un senyor que havia deixat en mi una profunda empremta. Era un home gran, baixet, calb, molt i molt prim i de mirada penetrant. Caminava molt a poc a poc i amb prou feines si parlava, si no era per rondinar.
Vivia en un hospital psiquiàtric des de feia molts anys. Sempre se’l veia assegut i sol, com immers en cavil·lacions sense fi. Mai no va rebre una sola visita durant els anys que vaig compartir amb ell. Mai no el vaig veure iniciar un somriure ni expressar una paraula d’afecte. Gairebé no menjava i per això alguns companys van començar a dir-li: «Menges com un ocellet». D’aquí li va quedar el mot d’ocellet. Va morir sense que a costat seu hi hagués cap familiar ni amic. En el seu enterrament només hi va haver tres persones: un malalt, una religiosa i un voluntari de l’hospital.
La vida d’aquesta persona no pot deixar de recordar-me un text entranyable de l’evangeli de Lluc: «¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n’oblida ni un de sol» (Lluc 12,6).
Jesús, que visqué com un home del seu temps, sabia que, els ocellets, n’eren venuts quatre per dos quarts i en regalaven un gratis. Doncs bé, el Senyor ens diu que Déu no oblida ni tan sols el que és gratuït. L’evangeli de Mateu explica que cap d’aquests no cau al terra sense que el nostre Pare ho permeti.
Déu estima tots els éssers humans perquè foren creats a imatge seva. Realment, aquest home era el «cinquè ocellet» de què parla l’evangeli de Lluc. És possible que la seva vida passés desapercebuda per a molts, però no als ulls de Déu.
Déu estimava aquest home tal com era... Hi ha una bella pregària d’un monjo francès de la comunitat de Jerusalem que ens pot ajudar a comprendre-ho millor. En cito un petit fragment: «Jo, el teu Déu, conec la teva misèria, els combats i febleses de la teva ànima. Amb tot, et dic: dona’m el teu cor, estima’m tal com ets. Jo estimo l’amor dels pobres. Vull que, des de la teva indigència, s’elevi contínuament aquest clamor: “Senyor, t’estimo”. Jo, el teu Déu, et crido i t’espero, cuita a obrir-me. No agafis el pretext de la teva misèria. Però recorda: “Estima’m tal com ets. No esperis a ser un sant per llançar-te a estimar. Sinó no m’estimaràs mai”».
5. Una família més gran
Que ningú no presumeixi quan socorri el pobre, ni digui en el seu esperit: jo dono, ell rep; jo l’admeto a casa meva, ell no té sostre. Potser és més el que tu necessites. Potser és just aquell al qui aculls, i ell necessita pa i tu veritat; ell necessita sostre i tu cel; ell no té diners i a tu et manca justícia (sant Agustí)
Fa uns mesos vaig conèixer una dona especial. Era una dona gran, prima, que tenia el cabell llarg i ben cuidat i sempre duia un toc just de maquillatge. Va néixer en un poble de Jaén, d’on vingué amb la seva família quan era una nena. Havia treballat tota la vida de secretària en una empresa de roba, i quan es jubilà es comprà un petit pis en un barri de Barcelona on vivia sola, ja que mai no es va casar ni tingué família.
La vaig conèixer en una residència. S’havia trencat el maluc en un accident domèstic i l’havien enviada allà fins que no es restablís. En recordo l’amabilitat i el sentit comú. Sempre tenia un bon consell per donar-me. Li agradava de romandre asseguda a la sala de la residència mirant la televisió o llegint un bon llibre.
Un dia, mentre jo visitava una altra senyora, la vaig veure asseguda a l’entrada de la residència. Em digué amb alegria: «Avui ha vingut el meu net a veure’m» Em sorprengué, perquè creia que la senyora era soltera. Però aquesta sorpresa fou petita comparada amb la que vaig tenir al veure-la sortir amb una dona i un nen d’una altra ètnia. Em saludaren tots amb alegria i anaren a passejar. Una senyora que hi havia al costat, al veure la meva cara sorpresa, m’explicà una història...
Fa uns anys, una parella decidí d’emigrar del seu país per cercar un futur millor en el nostre per fugir de la misèria i de la violència. L’home morí pel camí i ella arribà a Barcelona amb el nadó. Trobà treball en una empresa de neteja i anà a viure just davant d’aquella senyora que, al conèixer la situació de la mare i del nen, es volcà a ajudar-los com si es tractés de la seva pròpia família... I ara ells la venien a veure cada dia a la residència.
El papa Francesc digué el 2016 a l’illa de Lesbos: «Tots som emigrants, viatgers d’esperança vers vós, que sou la nostra veritable casa, allà on tota llàgrima serà eixugada, on estarem en pau i segurs de la vostra abraçada».
Senyor, que no oblidi l’exemple d’aquesta família i sàpiga acollir tothom que se m’acosti amb alguna necessitat.
6. Una vida que dona vida
Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir (Joan 10,10)
Fa uns dies vaig llegir una notícia que em sorprengué gratament. Desgraciadament estem massa acostumats a les males notícies. Els desastres de la guerra, les catàstrofes ambientals o els accidents de trànsit en són un bon exemple.
És per això que m’impressionà vivament llegir la notícia que un home havia decidit donar un dels seus ronyons per salvar la vida a un desconegut. El donant treballava de conductor d’ambulància i relatava que durant anys havia acompanyat malalts que anaven a l’hospital a sotmetre’s al tractament de diàlisi. L’home quedà tan impactat de la situació d’aquells pacients que decidí donar un dels seus ronyons per, almenys, poder salvar la vida d’un d’ells. Aquell home no cercava cap agraïment. Al contrari, donava les gràcies per haver tingut la possibilitat de millorar la vida d’alguna persona; explicava, a més, que el que més l’omplia de satisfacció era poder ajudar algú que ho estigués passant malament.
Una de les pàgines més boniques de l’evangeli de Lluc ens parla d’una persona semblant al nostre conductor d’ambulància. Jesús és en el temple de Jerusalem i veu gent rica tirant les seves monedes a la sala del tresor. Tanmateix, la mirada de Jesús es fixa especialment en una vídua pobra que tira dues petites monedes de coure. Jesús diu: «Aquesta viuda pobra ha tirat més que tots els altres. Tots aquests han donat com a ofrena el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que tenia per a viure».
El protagonista de la nostra història arrisca la seva pròpia salut per ajudar els altres, dona del que li cal per viure. Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Oferir quelcom tan valuós a un desconegut és un acte de generositat als ulls de Déu.
Aquest text de la vídua pobra m’ajuda a entendre una mica com era la mirada de Jesús. En aquell temple hi havia molta gent. Aquella vídua passaria desapercebuda per a la majoria. Jesús, tanmateix, només es fixa en la vídua pobra. I s’hi fixa perquè estima especialment els més petits. Es diu també popularment: si vols ser invisible, fes-te pobre... Només l’amor fa visible l’invisible.
La generositat no fa vacances.