Un dia que era a la biblioteca de més a prop del parc, el lloc que havia convertit en casa meva, rumiant les diferents opcions que tenia per llevar-me la vida, em vaig quedar adormit. Vaig dormir molt i molt i a la fi em va donar un cop de colze amb tota la suavitat del món la bibliotecària, que em va dir que me n’havia d’anar perquè tancaven. Tot seguit, aquella bibliotecària, una dona gran, es va fixar que havia estat plorant, que anava força malforjat i que se’m veia neguitós. Em va preguntar què em passava. Li vaig dir la veritat: no volia continuar vivint. Em va dir que em convidava a sopar i, allà, al petit restaurant de l’altra banda del carrer, em va preguntar d’on era, de quina part del món havia vingut.
Li vaig respondre que venia d’una part del món que s’havia establert per crear el seu propi món, a part del món. En certa manera, li vaig dir, la meva gent (recordo que vaig arrossegar una mica aquestes dues paraules, amb ironia, i me’n vaig avergonyir a l’acte i vaig demanar perdó de baix en baix) no existeix, almenys representa que no n’han de fer mostra.
I potser un no triga gaire a creure’s que en realitat no existeix, va fer ella. O que la seva existència corpòria és una aberració.
No sabia ben bé què volia dir i em vaig gratar el cap, frenètic, com un gos carregat de llagastes.
I després?, em va preguntar.
La universitat, molt poc temps, i la presó, li vaig dir.
Ah, va fer, potser una cosa no exclou l’altra...
Se’m va dibuixar un somriure estúpid.
La incursió al món justament me’n va fer fora, vaig respondre.
Una cosa així com si t’haguessin donat existència per no existir, va dir, rient.
Distingir-se per fer el que toca. Just, vaig respondre, mirant de seguir-la en la rialla. Nascut per no ser.
Em vaig imaginar aquell meu jo xisclaire, que feien fora de la matriu de la meva mare, una cosa que li havien arrencat de qualsevol manera i havien llançat finestra avall per evitar que es repetís una abominació com aquella: el part, el nen, la nuesa, la vergonya d’ella, la vergonya d’ell, la vergonya de tots dos.
Vaig dir a la bibliotecària que era difícil d’explicar d’on venia.
«Vaig conèixer un viatger d’un país antic», va dir la bibliotecària, em penso que citant un poeta que coneixia, que li agradava.
Tampoc no vaig entendre gaire què volia dir, però vaig fer un gest d’assentiment. Li vaig explicar que havia estat mennonita, de la colònia de Molotschna, i que quan tenia dotze anys, n’havien expulsat els meus pares i ens n’havíem anat a viure a Anglaterra. Ningú no ens havia dit adeu, vaig explicar a la bibliotecària (sempre més viuré amb la vergonya d’haver dit una cosa tan deplorable). Em vaig pensar durant anys que ens havien obligat a abandonar Molotschna perquè m’havien enxampat robant peres a la colònia del costat de la nostra, a Chortiza. A Anglaterra, on vaig aprendre a llegir i escriure, lletrejava el meu nom amb pedres en un gran prat verd perquè Déu no trigués a trobar-me i em pogués imposar el càstig que em corresponia. També havia intentat de muntar amb pedres de la tanca del jardí de casa la paraula confessió, però la meva mare, la Monica, es va adonar que anava minvant la paret de pedra seca que dividia el nostre jardí del dels veïns. Un dia em va seguir fins al prat, resseguint la vora de la rodera que havia deixat amb el carretó, i em va enxampar en el moment que em rendia davant de Déu fent servir les pedres de la tanca, amb unes lletres immenses, per indicar on era. Em va fer asseure a terra, em va abraçar i no em va dir res. Al cap d’una mica, em va dir que calia refer la tanca. Li vaig preguntar si podia tornar les pedres quan Déu m’hagués trobat i castigat. Estava tan aclaparat amb l’expectativa del càstig que ho volia enllestir d’una vegada. Em va preguntar per què creia que Déu em volia castigar i li vaig parlar de les peres, dels pensaments que tenia sobre les noies, dels dibuixos que feia i de la fal·lera que tenia de guanyar en els esports i de ser fort. Li vaig dir fins a quin punt era pretensiós, bel·ligerant i viciós. La meva mare es va posar a riure i em va tornar a abraçar, disculpant-se d’haver rigut. Va dir que era un nen normal, una criatura de Déu —d’un Déu amorós, malgrat el que deia tothom—, però que els veïns estaven amoïnats per la tanca que anava desapareixent i que hauria de tornar les pedres al seu lloc.
Tot això va ser el que vaig explicar a la bibliotecària.
Va respondre que comprenia per què la meva mare havia fet el que havia fet, tot i que, si ella hagués estat allí, a la plaça de la meva mare, hauria dit alguna altra cosa. M’hauria dit que jo no era una persona normal, que era innocent, això sí, però que tenia una profunda necessitat de fer-me perdonar, encara que no hagués fet res malament. Moltes de nosaltres, va dir, ens eximim de la responsabilitat de canviar les coses aferrant-nos als sentiments del nostre passat. Llavors vivim amb llibertat, feliços, o si no som feliços del tot, almenys vivim sense una angoixa terrible. La bibliotecària es va posar a riure. Va dir que si hagués estat en aquell prat amb mi, m’hauria ajudat a aconseguir aquella sensació d’haver obtingut d’una manera o altra el perdó.
Però el perdó de què en concret?, li vaig preguntar jo. D’haver robat peres?, d’haver dibuixat noies despullades?
No, no, va fer ella, el perdó de ser viu, de ser al món. Per la prepotència i la vanitat de continuar amb vida, l’absurditat que representa, el fàstic que fa tot plegat, la gran incongruència. El teu sentiment és aquest, va afegir, aquesta és la teva lògica interna. M’ho acabes d’explicar.
Va continuar dient que, segons el seu parer, el dubte, la incertesa i el qüestionament van lligats de manera inextricable amb la fe. Una existència intensa, va continuar, una manera de ser al món, no?
Vaig somriure. Em vaig gratar el cap. El món, vaig dir.
Què en recordes, de Molotschna?
L’Ona, vaig dir. L’Ona Friesen.
I li vaig començar a parlar de l’Ona Friesen, una nena de la meva edat, la que fa un moment m’ha dit que transcrivís les actes de la reunió.
Després d’una llarga conversa amb la bibliotecària, en què jo li vaig parlar bàsicament, si bé no només, de l’Ona —dels nostres jocs, de com identificàvem les estacions de l’any per com s’anava allargant el dia a pas de puça, de com ens fèiem els deixebles rebels primer incompresos pel nostre mestre, Jesucrist, i més tard aclamats com a herois, de les justes que havíem organitzat amb cavalls i uns pals de tanca (corrent a brida abatuda, igual com els cavallers d’abans, com l’esquirol i el conill del matí), de com ens havíem besat, i barallat—, la bibliotecària em va aconsellar que tornés a Molotschna, al lloc on la vida tenia sentit per a mi, ni que fos per un temps breu, ni que fos per algun joc imaginari a la posta de sol, i que demanés al bisbe (Peters, el jove, el que tenia l’edat de la meva mare) que m’acceptés com a membre de la colònia. (No vaig pas dir a la bibliotecària que allò comportaria demanar perdó a Peters pels pecats del meus pares, uns pecats relacionats amb la possessió de material intel·lectual i amb la seva difusió i propagació, encara que per això entenguéssim llibres d’art, fotografies o quadres que el meu pare havia trobat a les escombraries del darrere d’una escola de la ciutat, i encara que ell només fos culpable de compartir aquelles imatges amb altres membres de la colònia, i fos incapaç de llegir-ne el text.) També em va suggerir que m’oferís per fer classes d’anglès als nens de Molotschna, ja que era una llengua que els faria servei per tirar endavant negocis a fora de la colònia. I em va dir que m’havia de tornar a fer amic de l’Ona Friesen.
No hi tenia res a perdre. M’ho vaig prendre seriosament.
La bibliotecària