Entendre el món. Carles Capdevila Plandiura

van fer servir moltes de les idees del biòleg alemany Ernst Haeckel, com la jerarquia dels grups racials. Ara molts autors americans defensen que l’ètica hauria d’estar basada en la ciència. L’ètica és un terreny a part. Has d’entendre clarament el món en què vius i en això la ciència pot ajudar. Però la ciència no et pot facilitar els judicis ètics. Aquest error s’ha comès una vegada i una altra.

       Recorre a la sàtira sovint. Creu que l’humor ajuda?

      Als meus llibres dono molts arguments per a qui els vol, però crec que riure’s d’una postura també pot ser molt útil. L’humor és una capacitat humana. Alguna gent em pregunta què diferencia els humans dels animals. Som animals, però som diferents. Jo crec que hi ha quatre diferències i una és recórrer a l’absurd.

       Repassem les quatre diferències?

      La primera és que tenim una consciència molt més clara que cap altre animal de la inevitabilitat de la mort. No entenem la mort, però sabem que hi haurem de fer front. El segon factor és que necessitem explicar-nos una història coherent de les nostres vides. Si no ho podem fer, solem posar-nos malalts, d’una manera o una altra. O embogim. Això ens porta a les religions, una cosa que els animals semblen no tenir. Una altra diferència que exploro en el meu nou llibre és que només els humans cacen i maten altres humans –i també a ells mateixos– per donar un significat a les seves vides. La violència beu de moltes raons. De vegades del pragmatisme. Fins i tot els suïcides que es maten lligats a bombes. La gent pensa que és un fenomen religiós, però no ho és.

       En molts casos sí.

      Molts dels primers suïcides lligats a bombes al Líban, als anys vuitanta, eren laics. Alguns eren cristians. Alguns, membres del Partit Comunista. O els Tigres per a l’Alliberament de Tàmil Eelam, a Sri Lanka. Eren leninistes i no creien en la vida després de la mort. Ells van inventar el cinturó bomba. Aleshores no era religiós, ho és ara. Una característica única dels humans és que maten altres humans i, voluntàriament, accepten la seva pròpia mort amb l’objectiu de donar un significat a les seves vides. Això és únic. Cap altre animal mata per això. Maten per protegir les cries, per protegir el territori, per trobar menjar… En aquest sentit, els humans són pitjors que els altres animals. Saben que moriran i necessiten respostes. Els humans senten la pèrdua de significat molt més que la pèrdua de la vida. Això és molt important. Per això se suïcida, la gent.

       I la quarta diferència?

      Només els humans tenen el sentit de l’absurd. Això és una cosa positiva. Un dels escriptors del segle XX que més admiro, sobretot dramaturg però també amb alguns diaris molt bons, és Ionesco. La major part del temps la meva feina és evidenciar l’absurditat de projectes i formes de pensament que trobo extremament irracionals. La gent diu que això és negatiu. Bé, no em riuré d’un leprós. Però crec que l’habilitat de riure’s de l’absurd és interessant.

       Si ens trobem d’aquí a deu anys, què haurà passat a la seva vida i al món?

      A la meva vida no ho sé. Al món segurament hi haurà un conflicte més gran amb Rússia. On acaba el joc amb l’euro? Més retallades, més austeritat, menys estat del benestar, més amargor… També serem en un conflicte –no sé de quin tipus– més gran amb Rússia. El declivi americà segurament continuarà, amb grans desigualtats internes. Una altra de les coses que crec és que la situació de la classe mitjana a tot el món serà pitjor, o almenys amb més inseguretats. En alguns països potser tindran uns ingressos alts, si evitem una espècie de deflació a Europa. Però hi haurà parts del món on els ingressos seran molt insegurs, perquè els oficis tradicionals de la classe mitjana, incloent-hi els metges, són insegurs.

       Per què?

      La robotització en aquest terreny és increïble. Pensem en com ha canviat en deu anys la nostra vida, amb internet i la tecnologia. El periodisme ha canviat absolutament en els últims deu anys. L’edició també. I les universitats. Això continuarà. Fins i tot s’ha estès en àmbits com els taxis. Uber està acabant amb el taxi tradicional. I això només és el principi. Moltes de les posicions de la classe mitjana i les seves estructures han desaparegut. Hi haurà una espècie de reproletarització. Però no en el sentit que hauria pensat Marx. El proletariat es va concentrar a les fàbriques. Ara passa el contrari. Crec que això no es pot aturar i seguirà així durant deu anys, segur. A diferència del que pensa molta gent, crec que no hauríem de desitjar una crisi a la Xina. Tot i que no és un règim tan fosc com el maoisme, també té els seus aspectes foscos, com la repressió. Però no crec que hàgim de desitjar que pateixi una crisi. El seu creixement hauria d’alentir-se. Per raons mediambientals i per moltes altres raons. Seria beneficiós per al món si pogués estabilitzar la seva situació. Això no vol dir que es converteixi en un país democràtic, esclar. Un dels grans mites, residual del marxisme, és que la classe mitjana és la salvadora del món. Que on hi ha classe mitjana es vol estar unit, es vol ser lliure. I no té per què ser així.

       I què passarà amb nosaltres? Seguirem amb la bogeria de l’autoajuda, les pastilles per ser feliços, les addiccions tecnològiques…?

      Això és incurable. Internet i el ciberespai estan molt bé, jo els utilitzo per a moltes coses: per fer recerques, per veure pel·lícules… Però també es pot utilitzar com una arma. Envaeix la nostra privacitat. Per cert, això ja ho vaig dir en el meu llibre el 2002. Això d’Al-Qaida –vaig dir– es farà servir per eliminar la nostra privacitat. Ningú em va creure: estava sent massa pessimista. El preu de l’individualisme serà la pèrdua de privacitat. En altres paraules, l’etern retorn a la bogeria continuarà. Si podem evitar una altra gran guerra, que crec que és possible, podrem fer front a alguns dels problemes que tenim. Que no vol dir que canviïn les coses en els fonaments. La gent seguirà sent fanàtica. Els humans seguiran sent el que sempre han sigut. Amb el seu sentit redemptor de l’absurd.