La drecera. Miquel Martín Serra

apareixen per la cuina, ensopits, i feien veure que ajudaven la mare a pelar patates o a llescar el pa i tota l’estona deien, marchando i oído, cocina, i reien de coses que a mi no em feien cap gràcia i la mare, quan estàvem sols, se’m queixava que li feien més nosa que servei. Quan se n’atipaven, i si encara plovia o bufava la tramuntana, em demanaven si volia jugar amb ells. Normalment jugàvem al parxís o a la brisca a sobre els marbres de l’office i gairebé sempre deien coses en anglès, perquè amb la nurse sempre parlaven en anglès i a més anaven a una escola anglesa i es pensaven que jo no els entenia i així podien fer-me trampes. Però jo també en sabia, d’anglès, tot i que mai no els ho havia dit ni pensava fer-ho. La senyoreta Eulàlia li va dir un dia a la mare que jo tenia traça pels idiomes i que a estudi només em podien ensenyar francès, per això van decidir apuntar-me a una acadèmia. El pare m’hi duia cada dimarts i cada dimarts, quan em deixava a la porta, em deia el mateix, aprofita-ho, fill, que la teva mare i jo fem un gran sacrifici perquè puguis venir. Ja sé que el pare ho deia de bona fe, però a mi això em posava com un pes a l’estómac i m’atabalava una mica, i em sembla que n’hauria après més si no m’hagués deixat anar aquell discurs.

       5

      On s’estava més calent i més a gust de tot el mas Bou era a la cort de les vaques, totes posades en fila al llarg de la menjadora, i que en Pitu havia batejat una per una: la Xino-xano, la Soferta, la Rossa, la Boteruda… Un dia li vaig preguntar per què posava noms a les vaques i no en posava també als porcs o a les gallines, i em va contestar, perquè les vaques són molt senyores, vailet. Al sostre i als racons, s’hi feien unes teranyines tan grosses i espesses que semblava que la cort tingués cortines de vellut i en Pitu sempre deia que si mai et feies un trau, te’l podies curar embolicant-te’l amb una d’aquelles teranyines, però ves a saber si no em prenia el pèl. Jo m’estintolava en una bala de palla i m’agradava molt veure com en Pitu munyia les vaques: s’asseia en un tamboret guerxo, ben eixancarrat, i torcia la boca cada vegada que estirava una mamella, ara cap a un costat, ara cap a l’altre. La llet sortia disparada i rebotava a la galleda amb una fressa que a mi em sonava igual que fish-fish, i això em feia gràcia. M’hi quedava embadalit i l’olor de la llet, que era una mica atipadora i una mica agra, es barrejava amb la de la palla i la dels fems, i anava notant com una mena d’escalforeta que em feia venir son. Un dia, mentre jo anava sentint la fressa a la galleda i notava aquella escalforeta, en Pitu em va preguntar de què reia i jo li vaig explicar allò del fish-fish, i que en anglès vol dir peix-peix. I no sé pas què devia entendre, perquè va parar de munyir de cop, em va mirar amb els ulls molt oberts, i em va dir, vet aquí per què estan tan esblanqueïts, els inglesos. Jo de seguida vaig pensar en Miss Jenkins, la nurse, que era blanca com aquella llet i una mica guenya, com la Boteruda, i em va entrar un atac de riure i en Pitu s’hi va afegir, i la Rossa, en sentir-nos, va fer un muuuu llarguíssim i nosaltres que no podíem parar de riure, com dos beneits.

      Més d’una vegada m’ho havia deixat provar, això de munyir, sobretot amb la Soferta, però amb prou feines en feia rajar quatre gotes, i sempre tenia la sensació que els feia mal, a les pobres vaques. Mentre en Pitu acabava d’emplenar les cantines, jo aprofitava per donar menjar als vedells i ell sempre em deia que era molt trempat i que em llogaria d’ajudant. No l’hi deia per no ferir-lo, però la veritat és que no m’hauria agradat gens fer de pagès, perquè llavors en Pitu havia de recollir els fems amb la pala de pues i anar-los apilonant en aquell femer pudent i llefiscós que semblava una muntanya plena de cucs i mosques verdes i larves, o ajudar a parir les vaques i les truges o matar els pollastres i els xais i desplomar les gallines. I a l’estiu queia un sol que estellava les pedres i, et fiquessis on et fiquessis, et coïes i tot era ple de pols i tàvecs i rantells, que no et deixaven viure; i a l’hivern tot estava enfangat i quedaves empernat de fred i d’humitat. A més, en Pitu sempre mirava enlaire, cap al cel, i deia que els pagesos vivien pendents del temps, com esclaus, i que no tenien cap dia de festa, perquè el bestiar no sabia pas quan era diumenge o Nadal o la festa major. Però també deia que ja li estava bé, tot allò, perquè, ben mirat, els pagesos eren com els pares de les plantes i dels animals, els havien de protegir de tots els perills: dels talps que malmenaven els horts, dels ocells que espiocaven la fruita, dels senglars que espatllaven els sembrats, o de les guilles que entraven als galliners.

      Un dia que passava per la drecera del mas amb la bici, en Pitu sortia del galliner amb un grapat de pollastres morts. Els duia agafats per les potes i semblava molt encaparrat, igual que quan pedregava. Tots tenien petites mossegades a les ales i a les cuixes, com si els haguessin clavat punxades o queixalades de vampir, però quan t’hi fixaves, veies que els havien rosegat gairebé tot el cap i el coll. Era com si algú els hagués volgut fer patir. Volia baixar de la bici per veure-ho de prop, però vaig sentir en Pitu que cridava, no t’hi aturis, vailet, que les destrosses de la mostela són lletges de veure i només volen la sang. I vaig continuar pedalant amb ganes d’arribar a estudi i poder-ho explicar a tothom, perquè m’imaginava que tots m’escoltarien bocabadats, però també perquè m’havia quedat com una mena de cori-mori a dins. Però quan ho vaig explicar, tothom va riure i en va fer broma i l’únic que semblava amoïnat, encara que no va dir res, va ser en Torrent. Va ser la primera vegada que vaig pensar que ell i en Pitu s’avindrien.