—Jo no me casaré.
—Sí; t’has de casar. I jove. Totes dues vos heu de casar. Si no se casen joves, ho tenen difícil. I ses dones naixem per casar-mos, per sofrir.
—Tu, no miris es al·lots perquè no t’has de casar, tanmateix. Bé, o te casaràs. Però valdria més que no.
M’ho deia na Maria qualque pic, quan sortíem de costura i els al·lots ens encalçaven. Jo no comprenia res i començava a tornar boieta.
A vegades discutíem dins el llit, amb el llum encès.
—Mon pare no és mon pare.
Na Maria obria molt els ulls; es mossegava una ungla i seguia:
—Ho entens? S’altre dia mon pare va venir gat de per la vila.
—Però jo me voldré casar.
—Vols ser una desgraciada? Tornar amb sa panxa grossa i tenir fills que també seran desgraciats? Au, dorm, que jo he d’escriure.
Ficava el cap davall el coixí, un ull cluc, l’altre obert, i només veia besllums, conceptes de la vida que es confonien ja abans de formular-se’m, i m’oprimien. Mentrestant, na Maria agafava una plagueta de davall el matalàs i escrivia.
—Per què no me dius què escrius?
—Coses que me passen pes cap, i coses que sent per aquí dins.
Na Maria es passava una mà pels pits planencs; el bolígraf entre els seus llavis fins i demacrats. Era prima i blanquinosa; però els ulls, que eren molt grossos, li brillaven com dos llumenerets blaus.
—Voldria que un dia tot lo món ho llegís, això que escric. Perquè fos més feliç. Però no ho diguis a ningú, ni t’atrevesquis mai a tocar aquesta plagueta. Jo sent moltes coses per aquí dins i veig cines per sa paret. De vegades veig això que jo escric posat en lletres de colors per ses voreres de ses carreteres. I sa gent s’atura a llegir-ho, i llavors ja ho és, feliç. Però no ho diguis mai. I, si mumare te demana què feim amb so llum encès tant de temps, tu digue-li lo mateix que jo, que jugam a endevinar coses.
La nostra habitació era quadradenca, malplana, amb una bombeta penjada al sostre davall una macada groga de paper de seda, dos llits de llenya blanca arrambats a la paret, un guarda-roba negrós i corcat i, darrere la porta, un peu de ribella i un mirall amb molts ulls d’ocell.
Jo, capficada davall el coixí, somiava amb una habitació espaiosa. Un vespre vaig interrompre na Maria:
—Si es govern no vol contrabàndol, per què no mos fa una casa nova?
I, de cop, vàrem sentir gemecs. Ens vàrem mirar un moment, a l’una botàrem del llit i correguérem cap al dormitori dels tios. La tia sanglotava espaordida i feia tremolar el llit. Devora ella, el tio, silenciós, la ventava. Ens digué:
—No és res.
Llavors, dins el nostre llit vetlàvem, na Maria i jo, orella de llebre.
—Saps? —em digué—. He fet una promesa... Bé, res.
2
L’ombra d’El Galió arribava a la meva botiga. La carretera d’enmig era estreta i gropelluda. Quasi durant tot el dia hi havia algun estranger badocant als aparadors o assajant-se capells que poques vegades compraven. També n’hi havia qualque quern per damunt la vorera del cafè. La majoria eren matrimonis grans que reien amb l’amo en Xesc de sa somera. L’anomenaven així perquè menava una somera grassona i un carretó verd desllustrat; convidava els estrangers a pujar al carretó, els feia fer una volta; després els volia fer entendre, amb senyes, que la somera sabia parlar i començava a fer-li gestos, i el pobre animal, amb els seus ulls foscos plens de fàstic, les orelles arreveixinades, de tant en tant engegava qualque bramul eixordador. Tot i amb això, els estrangers es divertien, fregaven el coll i la cua de la somera, que feia potadetes com si hi tengués una mosca vironera, i convidaven l’amo a seure amb ells i a beure.
—Fixau-vos en sos alemanys de mitja edat: si no són coixos, tenen un braç esguerrat o duen un ull de vidre. Tots estan marcats de guerra.
Ens ho solia dir sempre el senyor Vidal, subdirector d’El Galió, que els vespres acostumava a venir una estoneta al cafè. Era alt i gros, de popes balderes, ulls sortits i blanquinosos, nas amb escudeller, llavis molsuts.
A més era molt xerraire. S’entusiasmava tant amb la conversa, que li era igual dir bé com mal d’allò que tractava. Moltes vegades, el senyor Quetgles, el comptable d’El Galió, li feia una estona de companyia. Aquest era sec, color de caramutxa, arrufadet, galtes xuclades, nas com un clau de ganxo, llavis prims com orellanes, cabells arrissats. No parlava mai que no retragués la paraula injustícia. Jo ja estava farta de saber que era casat, que tenia sis fills, que li agradava anar a pescar, que desitjava comprar-se un llaüt; també que feia poesies. N’hi havia una que es titulava «La sal» i feia al·lusió al passatge evangèlic, descrivint les injustícies dels poderosos, és a dir, dels qui eren més que ell. I ens la recitava arrugant el front, de tant de seny que hi posava. El senyor Vidal era indiferent a l’Evangeli, però ambdós compartien la rancúnia cap als rics i per això se suportaven. El senyor Quetgles, a vegades s’exaltava contra el senyor James, propietari i alhora director d’El Galió. Deia que tenia molt de cap i gens de cor, que jugava brut amb ell perquè li exigia més feina que la convinguda en el contracte, i que, si no el plantava, era perquè era més home que ell. Aquí, al senyor Vidal, no li quedava més remei que abaixar el cap, perquè, encara que pensàs igual, no volia arriscar el seu lloc de feina.
—Homo, Quetgles, te comprenc, però exageres. El senyor James... Homo!
—Lo que tu, o ets hipòcrita o ets covard. Ben segur que jo l’any que ve no estaré amb ell, ni en voldré sentir s’olor. Ara, tu hi seguiràs acoquinat, encara que te faci sa llenya damunt. Molta xètxara, tu; però fora fets. Xerres i t’embulles; xerres tant, que tu mateix no saps quan t’has de creure.
—Tu no m’has d’insultar, cony! I el senyor James és es meu jefe i mereix tots es meus respectes.
—I, perquè és es teu jefe, si te diu: fes una cucavela, la faràs; i si te diu: llustra’m ses sabates, t’hi agenollaràs. Ah, jo no! Ell me paga una feina que li faig; per aquesta part estam cabals. És a dir, ell me deu, perquè faig més que no em toca. Jo, que som pobre, don a un ric: mira tu com està el món. Endemés, quan un de noltros s’acoquina i se fa esclau d’un peix gros, és injust amb ell mateix. Injust, Vidal, injust!
—Potser tenguis raó, Quetgles. Potser... Ui, no m’acaloris! Tu no canviaràs el món.
El senyor Quetgles, amb quatre passes llargues, de costat, un manat de carpetes davall el braç, orgullós d’ell mateix, se n’anava cap a El Galió, a seguir la seva tasca. El senyor Vidal se’l mirava, fregant-se els bigotis espessos i lluents. Després demanava a n’Andreu que li servís un te; tot seguit s’adreçava a mi:
—Què volies que fes? Com a subdirector que som de l’hotel, me tocava pegar-li una morma, a aquest desgraciat. Deixar-lo en es carrer, si importa. Sí. Hauria de besar ses petjades del senyor James... És clar que té sa seva mica de raó, pobre. En confiança: jo també sempre he tengut ràbia an es rics. Vulguem o no vulguem, es doblers mos fan poderosos, mos donen seguretat i posició i mos curen de complexos. Un pot ser criminal, lladre, marieta; però, si té fortuna i de tant en tant fa un donatiu a l’església perquè en parlin damunt sa trona, serà un sant. Veus aquell inflat que passa amb es cotxo vermell? És propietari de més de mitja Cala. S’ha fet riquíssim a força d’arruïnar-ne molts. Per una pesseta vendria s’ànima an el dimoni. Però clar! Fa obres de caritat, i sa gent, quan el veu, s’hi aboca a fer-li cas, i per poc no li besen s’anell com a un bisbe. Sí, filla meva, sí: es rics